[title]
La vocació frustrada del seu pare per tocar el piano va fer que la futura DJ i performer, Meritxell de Soto, acabés odiant la música després de deu anys de conservatori. La disciplina, les regles i l'ambient més aviat poc creatiu de l'ensenyament acadèmic la van fer allunyar-se d'una possible carrera musical i decantar-se per disciplines on el cos i la llibertat eren més presents.
Això la va portar al teatre i a la performance. Va fer una residència a La Piconera de Sol Picó i allà va descobrir que la presència de la música era molt important a les peces que va començar a preparar. La necessitat de disposar de més eines per treballar amb el so li va portar a interessar-se per aprendre a punxar i aleshores alguna cosa va fer clic: la música havia tornat a la seva vida.
Uns anys després, Meritxell és una de les DJ més interessants del panorama barceloní i cada vegada més de l'espanyol i europeu, transcendint per molt la figura de “persona que posa música” i endinsant-se en terrenys com l'activisme i l'art, sense oblidar-se de crear una imatge icònica. Ha actuat recentment al Sónar, a la Fundació Tàpies amb la seva performance 'Ultra Femme Frequencies' i ha comissariat TRESOR, una festa celebrada al CCCB que pretén ser espai estable de trobada, experimentació i descobriment de la música i col·lectius de l'escena electrònica alternativa de Barcelona.
Vas aprendre a punxar per aplicar-ho a les teves performances però, com vas acabar punxant als clubs?
Vaig començar a punxar poc abans de la pandèmia i aviat els locals van haver de tancar. No podia practicar davant del públic, però vaig començar a crear mix a casa amb un format que no era gaire de club, sinó més ambient. Quan els clubs van reobrir, vaig començar a punxar en alguns en una línia més clubera. A poc a poc me'n vaig anar ficant cada cop més en aquesta escena i actuant amb molta freqüència. Així que, en realitat, no vaig aplicar els meus DJ sets a la performance fins que no vaig crear la peça 'Espai Segur' que vaig presentar fa un any al CCCB. Allà va ser quan vaig complir l'objectiu que tenia inicialment, però després d'haver punxat molt.
T'enquadres dins del gènere conegut com a 'deconstructed club' (club deconstruït). En què consisteix?
Crec que, de fet, aquest gènere sobrevola tota la meva pràctica artística, perquè aquesta es basa molt en la desconstrucció del que és hegemònic. Ja sigui amb el so, amb el tipus de cossos decideixo posar en un escenari o com punxo. Crec que la desconstrucció és present a l'hora de decidir mesclar de manera diferent de com se suposa que cal fer-ho.
Però sí que és veritat que el gènere que més presència té als meus DJ sets és el club desconstruït que és un tipus de so que emergeix a Nova York al voltant del 2009 a l'escena queer alternativa i que és un reflex a nivell de so de la desconstrucció de la identitat. Es tracta d'un so molt híbrid, que barreja molts gèneres i n'acaben creant un de nou. Gent com Sophie i Arca en són grans exponents. Als meus sets, per exemple, és força improbable trobar 'beats' molt quadrats. A més apel·lo molt a la part baixa del cos, als baixos, sons que inciten a un moviment més eròtic o sensual.
El cos és molt important a la teva pràctica.
Jo sempre defineixo la meva feina com una intersecció de cos i so. Tots dos elements depenen de l'altre de manera superimplícita. Per mi això té una lectura més política que té a veure amb el cos, amb la sensació, amb la intuïció… Apel·lo als afectes, cosa que sempre s'ha associat molt a allò femení, davant de la racionalitat o la fredor que s'associa amb allò masculí, parlant en termes molt binaris. Per mi, portar aquestes pràctiques a l'escenari i apel·lar a un moviment que reconnecti amb el cos és, en si mateix, un acte que transcendeix les paraules. Encara que no hi hagi una frase explícita projectada que digui “estic fent un acte des del feminisme”, crec que de manera implícita estic parlant de cura i altres conceptes relacionats amb la lluita queer i feminista.
Sempre defineixo la meva feina com una intersecció de cos i so. Tots dos elements depenen de l'altre de manera superimplícita
I com és la rebotiga de les teves actuacions? És a dir, com prens tots aquests missatges que vols transmetre i els tradueixes en allò que performaràs o en la música que punxaràs?
Per mi hi ha molta diferència entre quan faig un DJ set en un format club i quan faig una performance, perquè són preparacions molt diferents. O sigui, les performances requereixen molt més temps, més detall, més hores, més repetició. És un procés més teatral. Tot i que també estigui punxant, realment tot està hiperguionitzat, molt controlat. Perquè al final la coreografia és el que construeix el discurs, aleshores em sembla important dedicar temps a triar tots els detallets que es veuran en escena.
En canvi, quan faig un DJ set, entra en joc una mica una cosa més visceral. Deixo oberta la porta perquè puguin passar coses, perquè al final també el feedback del públic és molt més fort. En una performance tots estan asseguts, mentre que al club tot és molt més viu i realment la gran fortalesa d'un DJ és saber escoltar el públic.
Per als DJ sets normalment intento pensar molt específicament on punxaré, l'hora, el lineup i, d'alguna manera, em faig una proposta interna de l'objectiu al qual vull arribar, molt conceptualment, amb aquesta actuació. Això m'ajuda a estructurar la música, la narrativa, el vestuari, el lloc on jo em col·loco a sobre de l'escenari. És a dir, que hi ha certa mirada teatral, però amb certa obertura que potser la performance no em permet.
Abans em deies que a les teves actuacions sempre hi és present el feminisme o les reivindicacions LGBTQ+. Et consideres activista?
No, em sembla una responsabilitat molt gran i hi ha gent que ho fa molt bé. Però sí que sento que és una cosa que no puc evitar. D'alguna manera posar-se sobre un escenari és intrínsec a dir coses. No és que hagi dit en un moment: “Polititzaré el meu projecte”, és que simplement estic tan travessada per això en la meva quotidianitat, que és impossible concebre una pràctica artística sense parlar d'aquests temes.
També és veritat que he tingut la sort de poder créixer amb el projecte a l'escena de Barcelona que està molt polititzada quant a aquestes qüestions de colonials, queer, feministes... Aleshores em sembla que és el mínim que es pot fer, parlar del que pot ser important per a la comunitat més enllà d'un mateix.
La teva relació amb el CCCB és força llarga. Ja havies estat allà com a intèrpret a la teva època amb el grup laSADCUM i després amb Espai Segur. Ara ets la comissària de les festes TRESOR...
El CCCB estava buscant generar una cosa que tingués a veure amb el club i aleshores va sorgir la necessitat d'organitzar la festa dels 30 anys. Ja estàvem en contacte i em va proposar encarregar-me de muntar aquesta celebració intentant acostar-se al so electrònic de la ciutat des de l'autogestió i des d'aquesta consciència o perspectiva més queer i feminista. En principi només havia de ser aquesta festa, però va ser tan gran l'èxit que tots vam estar d'acord que tenia sentit celebrar-ne dos o tres a l'any perquè semblava que hi havia un públic que la buscava. Es diu TRESOR perquè volem que sigui com un tresoret. Hem intentat fer-ho tot molt des de la cura, cuidar els artistes perquè se sentin acollides i part del projecte. A la primera d'aquestes festes vam tenir els responsables de la ràdio de Barcelona canino.fm, el col·lectiu afrodescenden Nea Onnim, un live de Simona i el col·lectiu Musa platform, que fa mogudes més tranceres per tancar la nit. A més vam comptar amb XaArchive per a la il·luminació i l'espai, i Safe Amorx per acompanyar i cuidar si algú pateix algun tipus de violència.
La teva imatge sempre resulta impactant i es nota que la cuides molt. M'agradaria que em parlessis una mica sobre els teus looks, les coreografies i l'equip que hi ha darrere.
Vivim a l'era de la imatge i vaig sentir que era important generar una imatge específica amb un univers concret per poder arribar a persones que potser no t'escoltarien si no veiessin abans aquesta construcció. Amb el temps, també he intentat fer servir la meva imatge com una eina creativa. Per exemple, mentre muntava una performance em van arribar unes peces de roba que m'havia enviat el meu estilista. Me les vaig posar per fer la passada, per veure si tenia algun problema a nivell tècnic, i de cop es va crear un personatge, amb un tipus de moviment i un imaginari molt específic. Això em va ajudar a construir la narrativa de la peça.
Vaig sentir que era important generar una imatge específica amb un univers concret per poder arribar a persones que potser no t'escoltarien si no veiessin abans aquesta construcció
Les persones amb qui col·laboro són la meva estilista, Romina Puga, que és qui m'ajuda a construir la meva imatge a nivell fotogràfic. Ella viu a Barcelona des de fa molts anys però és del Perú i també té una marca molt guai que es diu ANEMONE. També treballo moltíssim amb Guillem Jiménez de LaSADCUM, que ha estat una persona crucial en el meu procés tant com a DJ, perquè ens entenem molt tant a nivell musical, com de moviment.
A totes les peces que he presentat Guillem hi ha tingut un paper molt important. Amb ell he desenvolupat tota aquesta pràctica de punxar amb tot el cos, que és una mica com la marca de les meves performances. Guillem m'ha ajudat molt a crear un imaginari de moviments i també va estar molt present en la preparació de la meva actuació a Sónar, ajudant-me a fer una proposta més performativa, però en un format club.
Va ser la teva primera actuació a Sónar?
Sí i mai no ho havia passat tan malament abans d'actuar. Va ser increïble perquè sento que em va arribar just quan m'havia d'arribar, però va ser un moment molt important per a mi. La vaig preparar durant un mes i hi havia poc marge d'error. Cinc minuts abans de pujar va ser com “bé, ja està”. Va ser molt bonic, vaig gaudir molt i vaig tenir molt bon 'feedback'.
Per què actuar-hi t'imposava més que en altres llocs?
Suposo que hi havia una cosa molt personal. Sónar és un festival molt especial per a mi i de cop compartir espai amb gent a qui admiro tant, em va impressionar molt.
Quins plans tens per al futur?
Vull continuar representant 'Ultra Femme Frequencies' en altres espais i també estic tancant actuacions a nivell internacional. De fet, és una decisió que he pres fa uns mesos, reduir les bolos a Barcelona però que quan actuï aquí siguin actuacions molt especials.