[title]
Només havien coincidit professionalment al set de la divertidíssima Donde caben dos (2021), però Ángela Cervantes i Miki Esparbé tenen infinitat de vincles i amistats comunes, començant pel germà d'ella, l'Álvaro, que està a punt d'estrenar Sorda: “Ens vam creuar fa uns dies a Madrid, ell tornava de la Berlinale, molt content amb la rebuda de la pel·lícula. M'han dit que és estupenda. Estic molt content per ell, s'ho mereix molt”, diu l'Esparbé. “Ell està molt feliç, tenia ganes d'un projecte així, més íntim, tan bonic. I la pel·li m'encanta, ja l'he vist dues vegades i em va travessar”, respon la Cervantes.
S'abracen amb complicitat quan es troben, i xerren una estona abans de començar la sessió de fotos que Time Out els ha proposat compartir, aprofitant la conjuntura de que són dos dels intèrprets més reconeguts del país i que viuen un moment magnífic, si més no aparentment, perquè de vegades no és or tot allò que lluu. Aquest mes estrenen pel·lícula, ell arriba amb Wolfgang (14 de març), o la feelgood movie basada en l'exitosa novel·la juvenil homònima de Laia Aguilar que ha dirigit Javier Ruiz Caldera, sobre un nen amb espectre autista i altes capacitats, que tracta de gestionar la mort sobtada de la mare i l'aparició d'un pare absent que ni tan sols coneixia, el personatge d'en Miki. L'Ángela, per la seva banda, es deixa la pell a l'òpera prima de Gemma Blasco, La furia (28 de març), o com una jove supervivent d'una violació ha de transitar les fosquíssimes ombres i el trauma dels dies i mesos posteriors a l'agressió, gestionant, a més, la testosterònica i molt inadequada resposta d'un germà que no sap acompanyar-la en aquest camí.
Totes dues obres són boníssimes mostres de la salut del cinema català i en català, i, malgrat no tenir, d'entrada, el mateix públic objectiu (Wolfgang té una evident vocació mainstream, La furia encaixa en un cinema més autoral, de fet inaugurarà el festival D'A), totes dues exemplifiquen l'enorme diversitat, de sensibilitats i talents, de la nostra cinematografia. Esparbé i Cervantes juguen amb el vestuari de COSTUMEbcn, un showroom dedicat al lloguer de roba per publicitat i cinema, l'espai escollit per la nostra sessió fotogràfica, per aquella casualitat que els personatges de tots dos són, curiosament, actors en la ficció.
Dèiem que no és or tot el que lluu, o que les aparences enganyen, perquè de vegades els timings en l'audiovisual provoquen que el resultat d'un parell d'anys de feina ens arribi de cop. “Hi ha una mica d'efecte miratge”, apunta un Esparbé instal·lat a Madrid, on representa l'obra Los nuestros, que en uns mesos arribarà al Teatre Nacional de Catalunya. L'actor presenta Wolfgang, sí, però l'acabem de veure en sèries com La chica de nieve, Invisible i Asuntos internos. I a la tardor estrenarà Frontera, una altra de les grans apostes del cinema català de 2025, i Mi amiga Eva, la nova de Cesc Gay (“només hi tinc un parell de seqüències, però he entrat en la seva filmografia per la porta gran, assegut al voltant d'una taula parlant de desamors”, diu entre riures). I està a punt de convertir-se en el rei Juan Carlos I a Anatomía de un instante, que posa en imatges la novel·la de Javier Cercas sobre el 23-F.
"Vaig tenir una baixada anímica forta i pots arribar a desencantar-te de l'ofici"
Pel que fa a Cervantes, més enllà de La furia, té ben a punt un altre llargmetratge de directora debutant, Lo que queda de ti, de Gala Gracia, i l'estrena de la sèrie El mal invisible, que veurem a TV3 i que coprotagonitza amb David Verdaguer. I no cal dir que encara seguim sota l'impacte de Jauría, el muntatge sobre el cas de la Manada que va representar fins fa uns mesos.
Una de les coses que tenen en comú Wolfgang i La furia té a veure amb la salut mental i els efectes d'una experiència traumàtica, respectivament la mort d'una mare i una agressió sexual. I, d'alguna manera, això es relaciona amb els pics de feina que els protagonistes de la nostra portada han viscut darrerament. “Si no tens temps per viure, no tens gaire cosa a explicar. De vegades necessites aturar la màquina”, diu en Miki. I això és justament el que està fent l'Ángela: “He hagut de parar de treballar, després de dos anys d'encadenar feines. I si a més toques material sensible, amb processos tan intensos i esgotadors com els de La furia i Jauría, en els quals ho passes malament, conclous que necessites cuidar-te. Vaig tenir una baixada anímica forta. I pots arribar a desencantar-te de l'ofici. És perillós quan fins i tot et comences a plantejar, i m'ha passat, dedicar-te a una altra cosa que també et faci feliç i no sigui tan esgotadora”, confessa l'actriu.
Passa en d'altres feines, però fa la sensació de que en el vostre ofici heu d'estar constantment en l'aparador, allò de no desaprofitar el moment, de no desaparèixer del mapa...
Miki: Cada cas és molt singular, i, en el meu cas, això és quelcom més associat al principi de la meva carrera. Quan comences a treballar, el què vols és que la gent et vegi, que t'ubiquin i et puguin donar feina, perquè aquesta és una indústria molt salvatge.
Ángela: Aquest ofici convida a l'ansietat, a viure-ho tot des de la competitivitat, la necessitat de treballar, d'estar en el punt de mira. Hi ha més coses, la vida no només és la feina. Has d'estar bé, tenir un nucli que et sostingui, i no identificar-te tant amb la feina, no arribar a allò de si no treballo, qui soc? A mi m'ha anat molt bé aquesta revisió, viure les coses des d'un altre lloc sense tanta ansietat, i reflexionar sobre com vull viure la professió.
Miki: Crec que li hem de donar la volta a aquesta competitivitat i normalitzar-la, perquè és obvi que sempre hi ha més candidats al personatge al qual et postules. Les variables d'aquesta indústria són molt cabrones, i hi ha tantíssim que no depèn de tu... Ara bé, cuidem les coses que sí depenen de nosaltres. I el meu objectiu és estar preparat quan t'arriba una oportunitat, i també ser una mica més autocompassiu: si el dia de la prova no has estat fi, cal entendre que això no és una ciència exacta i que no som robots, i que de vegades va com va.
Anem a pams. La furia és un crit. Poques pel·lícules estan tan ben titulades, perquè és una pel·lícula furiosa, rabiosa.
Ángela: Sí, i la Gemma ho tenia molt clar. Volia que fos bruta, crua, la sang... Mentre l'estàvem fent, de vegades tens dubtes. No serà massa? No crearà rebuig? Però aquesta era l'aposta, fer una pel·li incòmode. Jo ja m'havia compromés a fer-la amb la Gemma, som amigues des de l'institut, i ja m'hi volia quan encara no havia fet res com a actriu. Aleshores va arribar el càsting i la possibilitat de fer Jauría, i sabia que s'encadenarien, però no podia dir que no a cap de les dues. I tot plegat ha estat més dur del què m'esperava.
Vas constuir els personatges de forma similar o diferent?
Ángela: Va ser interessant perquè vaig treballar-los molt des del cos. Amb La furia tot es situava en el tronc superior, una cosa molt des de l'esquena. Crec que té a veure amb l'atac des del darrere que pateix el personatge, amb com és la violació, i amb el fet de no saber qui és l'agressor i tenir-lo aquí (s'assenyala l'esquena). Sempre que havia algun moment que havíem de recórrer a aquesta sensació, em venia com del coll i de l'esquena. I després, quan vaig començar amb Jauría, pensava: “ostres, ara com es fa això?”. I és curiós, aquí tot es situava en un altre lloc totalment diferent, en el tronc inferior. Quan vaig descobrir aquesta diferència, em vaig sentir alleujada: són diferents projectes, diferents dones, diferents històries, de cop no tenien res a veure. Els viatges i els processos han estat molt diferents.
En el cas de Wolfgang, els temes dels quals parla la pel·lícula...
Miki: Obrir-se, verbalitzar els sentiments, parla del dol i de com confrontar-lo, també de segones oportunitats...
Aquestes temàtiques són una motivació a l'hora d'acceptar la feina?
Miki: Evidentment. Ja venia amb l'aval de la novel·la, destinada a un públic jove però que arriba als pares, que poden ser-ne còmplices, i tant de bo vinguin al cinema amb els nanos, i després puguin fer una mica de cinefòrum. És veritat que estem parlant de la nova era de la salut mental, i cal abordar el tema sense prejudicis. Aquí parlem d'un nen autista amb Asperger i altes capacitats, un cas molt singular però amb punts de connexió amb tot l'espectre autista. És molt poderós ensenyar-ho en una pel·lícula en ple 2025, amb aquest missatge: l'única manera de superar una situació excepcional, en una família o en un entorn concret, és l'empatia, l'amor, l'escolta i la paciència.
A totes dues pel·lícules, s'apunta al poder sanador de l'art. Hi creieu?
Miki: Moltíssim. L'art és una eina molt sanadora, terapèutica, fins i tot. En qualsevol disciplina, l'art té un efecte molt alliberador i un suport molt poderós.
Ángela: Hi estic d'acord, crec molt en aquest poder sanador, i també en arribar a un lloc de molta autoconsciència, d'estar amb els ulls oberts. Crec molt en que els personatges t'arriben per alguna cosa. És molt curiós analitzar per què t'arriben i què et poden aportar. I també en què et poden resultar sanadors.
Miki: T'ajuden a col·locar coses i a descobrir-te una miqueta més. Fa ràbia perquè sona a tòpic, però és veritat: dedicar-me al que em dedico m'ajuda a coneixe'm. Jo, de vegades, parlo dels personatges que faig amb la meva terapeuta (riu).
Tant La furia com Wolfgang mantenen la bona salut del cinema català i en català, després de l'any històric de Casa en flames i El 47. Com ho veieu des de dins?
Miki: Jo estic feliç de la vida. He rodat de dues pel·lícules de bons pressupostos, Wolfgang i Frontera. S'estan fent les coses bé, amb bones ajudes i bones inversions, i contribuir-hi amb dues pel·lis tan diferents, una feelgood movie i un drama històric, i demostrar que som capaços de fer un cinema de molt bona qualitat i fàcilment exportable... On s'ha de signar perquè això es continuï perpetuant?
Ángela: Venim d'un any molt bo, i crec que aquesta situació ha arribat per quedar-se. S'estan invertint més diners, hi ha una major aposta... s'ha vist que el cinema d'aquí funciona i arriba lluny. L'Os d'Or d'Alcarràs a la Berlinale va posar el cinema català en el punt de mira, i crec que això va moure coses. I quan obres el ventall i dones l'opció d'explicar les seves històries a més creadors, la indústria s'enriqueix. Queda camí per fer, però s'estan movent coses. I des de dins hi ha aquesta sensació de que s'estan fent bones pel·lis i que arriben al públic, que al final és el més important.
Miki: He rodat Frontera amb la Judith Colell, que és la presidenta de l'Acadèmia de Cine Català i la dona més entusiasta de la història, i hem parlat d'aquest tema. Ella toca molt de peus a terra i sap perfectament quina és la salut del cinema català que tenim. Les passen canutes en molts aspectes, les coses no són fàcils, però confio en que tenim històries molt poderoses per explicar, hi ha una enorme diversitat de gèneres, hi ha un cinema independent però també pel·lícules que aspiren a arribar a un gran públic. Ho estem fent molt bé, molt. Hem d'estar contents, i amb il·lusió i ganes de veure què vindrà en el futur.