[title]
Amb 28 anys, i gairebé de la nit al dia, Miriam Moukhles s'ha convertit en un nom a tenir a compte dins el món del teatre català. Aquesta primavera va presentar al Maldà 'Nodi: de gossos i malditos', una obra creada amb la seva companyia, Moukhles&Sentís, que es va convertir en tot un fenomen. Ara és a la Biblioteca de Catalunya interpretant la Wahida de 'Tots ocells', una peça de Wajdi Mouawad dirigida per Oriol Broggi que ens posa dins del conflicte del Pròxim Orient. Al seu costat té pesos pesants de l'escena, com Clara Segura i Joan Carreras. Però són ella i en Guillem Balart els protagonistes de la funció.
Qui és la Wahida?
La Wahida és una noia molt jove que viu a Nova York. Se sap molt poc de la seva vida: sabem que no té pares, que és d'origen àrab. Però no sabem quina religió practica o si és creient. I és a la biblioteca fent la tesi sobre un home, que és el Hassan Muhàmmad al-Wazzan, Lleo l'Africà. Un diplomàtic marroquí que va canviar de religió. Era musulmà i es va passar al cristianisme, una mica imposat pel papa Lleó X. Ella fa aquesta recerca, de voler saber el perquè d'aquest canvi, qui és ella, de per què una persona fa aquest canvi de religió d'un dia per l'altre i es mimetitza allà on vagi. Crec que és antropòloga.
T'hi sents representada?
No ho sé. Crec que, en aquest sentit, no. El meu pare era àrab, de Casablanca, però jo m'he criat aquí. Soc de Terrassa, del Cementiri Vell, i em sento molt d'aquí. Sí que és veritat que el fet de no tenir aquesta figura paterna i, a més, que sigui d'un altre país, d'una altra religió, d'un altre continent, sempre m'ha generat molta curiositat i, mirant-ho des d'una certa distància, atracció, fins i tot. Però jo em sento molt d'aquí.
El meu pare era àrab, de Casablanca, però jo m'he criat aquí. Soc de Terrassa, del Cementiri Vell, i em sento molt d'aquí
La Wahida també se sent molt de Nova York.
Sí, és molt de Nova York fins que el seu món s'esfondra. Perquè està en un context que li recorda molt d'on ve ella, els seus orígens.
De quina manera et travessen les paraules de Mouawad?
Amb aquesta obra i amb Mouawad en general em passa que, quan la llegeixo, quan l'escolto, hi ha un poder en les seves paraules que només de sentir-les, ja m'emocionen. És veritat que ara estem molt acostumats a les pantalles, als sorolls, que concentrar-te a llegir segons què t'impacta molt. M'ha impactat llegir-ho. Hi ha frases que em colpegen, que plores de sentir-les, de dir-les.
És molt de tragèdia grega, oi?
És una tragèdia absoluta.
És la teva primera vegada amb La Perla 29 i amb una companyia tan gran. Com estàs vivint l'experiència?
Vaig començar una mica espantada: el text, l'obra, els companys... Volia estar a l'altura del carinyo i la professionalitat i de tot el que envolta La Perla. M'hi he sentit molt a gust i molt sostinguda per tots els companys, l'equip tècnic, per la direcció, per l'Oriol. M'he sentit molt lliure de poder provar la meva Wahida, de mirar cap a on tirava, sempre intentant reconduir, que tots anem a l'una. M'he sentit molt còmoda. Després de fer Mouawad...
És un màster...
Sí.
Fa un parell d'anys, si t'haguessin dit que faries aquest personatge, què hauries pensat?
No m'ho hauria cregut. Per a mi, la Wahida és un regal.
Creus que el teu origen et condiciona a l'hora de fer aquest personatge, que el pots arribar a entendre millor?
Sí que és veritat que hi ha frases de la Wahida amb què empatitzo molt. Aquesta cosa d'explicar sempre que tens orígens a dos llocs, però que ets d'un lloc. Aquesta cosa de la terra que sempre em tira. El Marroc 'em tira' molt. La música, la llengua... Ara estic aprenent àrab. I perquè m'apropa molt al meu pare, que és una figura que no he tingut gaire a la meva vida, però que sempre he sentit molt a prop. Hi ha coses de la Wahida que em ressonen per algun lloc.
El Marroc 'em tira' molt. La música, la llengua, ara estic aprenent àrab
La teva família, ha vist 'Tots ocells'?
La meva mare i la meva germana van venir el dia de l'estrena. Estan encantades. És molt emocionant. Hi ha una part de l'obra en què parlo en àrab i és molt bonic, molt rodó. Per circumstàncies, no he viscut aquesta part meva, però a través de l'art, l'estic vivint. I això és molt bonic.
La teva anterior obra, 'Nodi: de gossos i malditos', ha estat un dels èxits de final de temporada. Com ho has viscut? Perquè has passat de ser una actriu jove desconeguda a que molta gent et conegui...
Han estat uns mesos d'eufòria absoluta, de molta alegria. Fa anys que treballo amb la meva companyia, Moukhles&Sentís, que és amb el meu company, en Joan Sentís. Va ser molt bonic recollir tot el que la gent ens deia. Van ser tres anys de procés amb aquesta obra i es va culminar al Maldà. Estic molt contenta de la rebuda del públic i, sobretot, de la feina que hem fet. Per a mi són molt importants els processos de feina. Si han de ser així, em vull dedicar a això tota la vida!
Hi haurà més peces de Moukhles&Sentís?
Estem començant un altre projecte. 'Nodi' tindrà gira. I estem mirant si podem tornar a fer temporada. Volem continuar perquè volem fer comunitat. Vam fer la companyia perquè sabíem que era molt difícil que et truquin de bones a primeres. Si passa és meravellós. Si no passa, t'ho has de fer tu. I si tens un motor intern que et mou, doncs cap endavant.
Com combines la feina de creació amb la d'actriu?
Crec que el procés de creació, com el d'interpretar un personatge, té moltes fases. Les que coincideixen són els vincles que pots arribar a fer amb la teva vida diària i la teva vida artística. Amarar-te de tot el que t'envolta. 'Nodi', per exemple, es va anar creant. Al principi, no sabíem de què parlaríem. I així van aparèixer Pau Riba, Pau Maragall, els anys 70, la Marisa Muñiz, i llavors tot es va anar creant a mesura que començàvem a generar interès sobre allò que volíem parlar. La interpretació també té molt a veure amb això: amarar-te de moltes coses i començar a vincular. Per exemple: aquesta cançó diu una cosa que li arribaria a la Wahida, aquesta estètica que veus al carrer... I, sense voler, el puzle es va creant. Per a mi, crear i interpretar són dos mons que em fascinen molt i que no són tan diferents.
Per a mi, crear i interpretar són dos mons que em fascinen molt i que no són tan diferents
El que és al·lucinant és que a vosaltres, joves nascuts després dels Jocs Olímpics, us interessés aquesta història oculta dels 70 i 80...
Això ens ho ha dit molta gent... Vam començar a llegir coses i no ens ho acabàvem. Hi ha tant material artístic! Tot el que va generar aquella època va ser brutal i ens va arribar molt diluïdament. Posar-hi el focus va ser un gran descobriment.
Què us van dir la família Maragall i la família Riba?
Va ser molt guai. Va venir la Memi, la dona del Pau Riba, que ens va dir que era la primera cosa sobre en Pau Riba que no havien generat ells. Els va agradar molt. Van venir totes dues famílies el mateix dia.