Nando Cruz: "Els macrofestivals no estan fets per als melòmans"

Nando Cruz, periodista musical de referència dels últims vint o trenta anys, acaba de publicar 'Macrofestivales. El agujero negro de la música' (Península 2023), un llibre que sorgeix d'una pregunta: què està fallant perquè allò que més li agrada, que és la música, s'hagi convertit en una experiència problemàtica? Fa anys que escriu sobre el tema i ara totes les seves investigacions periodístiques han pres una forma articulada en un volum que repassa qüestions com la massificació, l'experiència dels espectadors, el tipus de negoci, el paper de les marques, la precarietat dels treballadors, l'impacte mediambiental, els efectes sobre el teixit cultural i les molèsties als veïns d'un model que s'assembla força al turisme de masses. En un país que hi ha prop d'un miler de festivals, està bé que ens preguntem què s'està fent malament i què podria ser molt millor. 

Al llibre parles de qüestions negatives que més o menys podem intuir però que no ens acostumem a plantejar. 

Jo fa deu anys ni m’ho preguntava. I entenc que gent que comença a anar a festivals o gent que només es fixa en el que passa a l’escenari no es faci preguntes de tot el que passa a l’entorn i, per tant, tot això li vingui de nou. Jo explico coses que no són d’avui, hi ha cites del 2013, i jo el 2013 això no m’ho preguntava. Els macrofestivals tenen aquesta capacitat de fascinar-te i anem tots una mica a cegues.

Continues anant-hi?

Aquest any no he anat a cap festival. L’any passat vaig anar al Cruïlla perquè tocaven Rubén Blades i Juan Luis Guerra el mateix dia, a la meva ciutat… M’encaixava perfectament.

No és només qui toca sinó de quina manera, oi?

Els festivals fan molt bona feina triant i aconseguint els millors artistes, però no fan una bona feina per garantir que el públic gaudeixi d’aquests artistes de la millor manera possible. I posen moltes traves: encavalcaments, espais massificats, horaris indecents, moltíssimes coses que fan que tot allò que t’han promès al final sigui molt menys del que hauria de ser i això és simplement no fer la seva feina. Fan la feina de programar i no la de garantir que ho gaudim al màxim. Com a intermediari entre públic i grups has de garantir que la connexió entre els dos sigui la màxima possible.

Els grans noms serveixen sobretot per vendre tiquets?

Quan muntes un festival per 30, 40 o 50.000 persones necessites caps de cartell com sigui. Són els que s’emporten tota la promoció i em temo que en alguns casos tota la pasta. Hi va haver una època que els festivals van voler fer com Glastonbury, que el cap de cartell era el mateix festival. I ara torna a passar això, els festivals venen pels caps de cartell. Amb els grups mitjans o petits sí que fan de prescriptors, però engolint tot el circuit de la indústria musical en viu.

Un macrofestival és un model d’oci equiparable a Port Aventura

La qüestió festiva pesa més que els concerts en si?

És evident que en aquest país no hi ha prou melòmans com per omplir els macrofestivals i la prova és que en bona part s’estan omplint de melòmans estrangers. Hi ha molta gent que és allà per la festa més que no pas per veure si aquell grup toca les cançons més guais o més inusuals del seu repertori. A mi no em sembla malament que es barregin aquests diferents tipus de públics. Però quan comença a ser desproporcionat, el melòman se sent desplaçat i no pot gaudir dels concerts. I jo crec que el que està passant i no estem assumint, és que els macrofestivals no estan fets pels melòmans. Els macrofestivals estan dissenyats per aconseguir que gent que els interessa més o menys la música sentin que hi han d’anar, són com el votant indecís de les eleccions. Es va a buscar el melòman indecís, aquell que diu anem a Rosalía o anem a sopar? Anem al Primavera o a la Formula 1 que també molarà? El melòman és un element més, però no és el públic essencial dels macrofestivals.

Tot i que van néixer amb aquest públic melòman.

Clar, el FIB va néixer així, el Sónar, el Primavera Sound… tots els festivals que van néixer als 90 eren així. En aquell moment muntar un macrofestival era anar a la contra. T’havies de barallar amb administracions, t’havies de barallar per aconseguir quatre duros d’espònsors, havies d’aconseguir que tots els indies del país vinguessin a Benicàssim o on fos. Era un model de negoci a la contra, ara ho tens tot a favor. L’administració posa pasta fàcilment, les marques van com boges per entrar-hi i aquest públic ha d’assumir que un macrofestival és un model d’oci equiparable a Portaventura o a qualsevol mena d’aquests llocs on has d’anar un cop a la vida o un cop l’any.

La gent està perdent el costum d’anar a sales perquè la idea de concert s’ha anat associant cada vegada més a macrofestival o macroconcert?

Jo crec que ja hi ha una generació que ha crescut amb la idea que el macrofestival és el lloc on es gaudeix de la música en viu. Fa vint anys era un lloc on podies anar de tant en tant i havies d’agafar un tren per anar-te’n a Benicàssim o a l’Espárrago, però la teva vida com a melòman era una altra. Ara és quasi al revés, i les sales es troben en una posició tan complicada que es veuen obligades a prendre decisions que també les allunyen del públic. Com que no poden arriscar diners, tampoc poden fer el paper que tenien de prescriptors. I molts promotors també estan desapareixent perquè els festivals escampen la seva programació durant la resta de l’any.

Quan desbordes la capacitat que té un territori d’acollir persones allò es converteix en un infern

Només ens interessen els grans esdeveniments?

Pavement, Pixies, Ride, Smashing Pumpkins… són grups que pertanyen a una generació i a un gènere musical, indie, rock alternatiu, que és l’antítesi dels concerts d’estadis. O anaves a veure Madonna a l’estadi Olímpic o Pavement al KGB. Vint anys després, aquests grups que anaven a la contra són els caps de cartell d’un model de negoci que es diu macrofestival que és com un macroconcert però amb molts grups a la vegada. I hi ha un públic que només vol anar al macroconcert com els de Coldplay o a un macrofestival un cop l’any i això és el que acapara gran part de l’atenció mediàtica d’aquest país. Figura que allò havia d’obrir una escletxa, però hem tornat a la casella de sortida, que la cultura només interessa si és massiva i massificada. Si no hi posem 15.000 persones no és cultura, i això és devastador. I els mitjans estem fent una mala feina, perquè estem empenyent la gent a llocs gegants i no estem explicant que gaudir de la música en la petita distància pot tenir un impacte molt més enriquidor i perdurable en la seva vida que estar en un lloc amb 40.000 persones veient una superestrella a través d’una pantalla.

Estan apareixent nous festivals més joves com el Share, el Reggaeton Beach Festival, el Bubble Pop... Comença a haver-hi un relleu generacional?

Des de Barcelona tenim una perspectiva una mica distorsionada i pot ser que aquí estiguin començant a canviar les coses, però hi ha altres llocs on això ja ha canviat fa temps. En realitat el festival que congrega més gent és l’Arenal Sound i no és un festival que porti velles glòries. El Medusa Soundbeach, totes les franquícies del Reggaeton Beach Festival, el Puro Latino… Durant els primers vint anys de la vida dels macrofestivals l’hegemonia ha sigut de l’indie i l’electrònica, però després han començat a parèixer festivals de músiques urbanes, festivals metalers com el Resurrection Fest, que s’ha convertit en un esdeveniment amb un poder de convocatòria brutal, i un perfil de festivals d’artistes mainstream que porten públic molt jove.

Borriana té 35.000 habitants i l’Arenal Sound hi posa 50.000 persones cada dia durant cinc dies.

Passa com a les festes de Gràcia, que la gent se’n va perquè no ho aguanta. Quan desbordes la capacitat que té un territori d’acollir persones allò es converteix en un infern. Un dels temes que em semblen centrals és com hem aconseguit que la música es converteixi en un problema. Jo soc molt melòman i em sabria molt greu que desapareguessin els festivals, però també entenc la gent de Besòs i el Maresme, que no tenen ni una sala de concerts al seu barri i han d’aguantar a 60 i 70.000 persones cada nit, durant tot l’estiu en diferents festivals. I com és que s’ha convertit en un problema? Perquè s’ha massificat, obligant que la manera de consumir aquests tipus de grups sigui massificant la gent. Tens un munt de sales a la ciutat, tens 365 dies a l’any, però com a empresari el que vols és que tothom estigui aquí durant tres dies, que tota la pasta es gasti aquí. I jo crec que estem en aquest moment perquè ningú ha frenat res.

En la mecànica dels macrofestivals, tot va en contra de reduir la petjada ecològica

Al llibre parles de la sostenibilitat del model en si i de la petjada ecològica.

Al llibre parlo d’un estudi que es va fer sobre l’impacte ecològic per assistent en una sala de concerts, en un pavelló i en un gran festival. I la cosa es dispara conforme va creixent, perquè hi ha coses que es compliquen. Si vols anar al Razzmatazz pots agafar el metro. Si vas al Primavera pots anar-hi en metro, però per tornar potser hauràs d’agafar un taxi, si te’n vas a un macrofestival fora de la ciutat encara es complica més.

I molta gent ve en avió.

És clar. Hi ha dues maneres de gaudir de la música: o que els músics es moguin molt per tot arreu o que els músics es moguin poc i sigui la gent la que es mou. El model Coldplay pot ser molt sostenible internament, però si t’està venint a veure de Portugal perquè no toques a Portugal? I la petjada ecològica es pot mesurar de moltes maneres però la manera completa de mesurar-la és mesurant també el teu públic. I en qualsevol esdeveniment musical el 75% de la petjada no és del grup, és del públic. I mentre els grups no toquin a tot arreu, la gent s’haurà de moure per veure’ls. Fins i tot com a festival, si demanes exclusivitat estàs fent que la petjada d’aquest artista sigui molt superior. Tot, absolutament tot, en la mecànica dels macrofestivals va en contra de reduir la petjada ecològica. És una pena però és així.

Estàs generant un desplaçament de gent en avió comparable al d’un Mobile World Congress o Alimentaria

Coldplay ha intentat reduir la petjada, però no tenen en compte la gent que es desplaça.

La part positiva que li veig és la d’introduir aquesta pedagogia a posteriori, però en el moment jo no li puc fer cap altra lectura: estàs muntant quatre concerts aquí, en comptes de muntar-los en quatre ciutats, per tant, els fans de Madrid, de València i els de Bilbao han de venir a Barcelona. Ja no parlem dels del sud de França o de Portugal. Com a grup estàs generant un desplaçament de gent en avió comparable al d’un Mobile World Congress o Alimentaria.

Seguim parlant d’un tipus de música molt concret, però a Barcelona hi ha molts concerts d’altres cultures musicals i gairebé no ens n’assabentem.

Hi ha molts estils de música en aquest planeta, i molts tenen escenaris en aquesta ciutat. Samba, música brasilera, son jarocho, cúmbia peruana… hi ha moltes músiques que estan circulant en aquesta ciutat. Perquè si hi ha gent migrada a la gent migrada li agrada escoltar la música dels seus llocs d’origen i segurament estan buscant els seus llocs per fer-ho. El que va fer el Cruïlla l’any passat amb Rubén Blades i Juan Luis Guerra va ser molt intel·ligent, perquè va ser obrir el seu festival a un tipus de públic que mai s’havia tingut en compte, sobretot perquè els posen com a caps de cartell i els donen la importància que tenen.

Quin poder han assolit els macrofestivals que és pràcticament equiparable al de la radiofórmula

Al llibre parles de com els festivals han arribat a condicionar el tipus de música que fan grups per poder accedir a tocar-hi.

Sí, no és un cas únic a la història de la música. Faig referència també al pub rock, un moment en què l’espai natural dels grups anglesos és aquest i el seu so ha de ser molt accelerat, molt estripat, molt sorollós, perquè la gent està bevent i xerrant. Hi ha un altre moment en què els grups comencen a voler tocar en estadis i Depeche Mode canvia radicalment el seu so i es converteix en un grup d’estadis, U2, Simple Minds, tots aquests. Aquí a Espanya una mica ha passat això. Però als anys 80 qui marcava el so era la radiofórmula, si no tenies un so 40 Principales no sonaves a la ràdio i no venies discos. Ara la situació és aquesta altra. T’ho pots mirar de dues maneres: enfotent-te dels grups perquè han hagut d’adaptar el seu so als macrofestivals o dir "quin poder han assolit els macrofestivals que és pràcticament equiparable al de la radiofórmula". Són prescriptors fins al punt que si el teu so com a banda no hi encaixa estàs mort.

Veus alguna solució perquè els festivals tornin a una escala més humana, siguin més agradables i tinguin un impacte menor al lloc on es fa? Passa per les administracions?

Evidentment, l’administració té una part de responsabilitat importantíssima. No crec que pugui limitar-ne la mida, però sí que pot incidir amb la contractació de grups de la part baixa, amb la contractació de treballadors i en el tracte i no abusos al consumidor. I en buscar un encaix amb els veïns, i aquí potser sí que has d’entrar en la mida. Parlant del Primavera Sound, és evident que aquest any hi ha anat menys gent i que la gent que hi ha anat ha sortit molt contenta. L’any passat hi va anar molta gent i n'hi va haver molta que va sortir descontenta. Llavors aquí hi ha una lectura claríssima: si vull conservar el públic i vull que segueixi venint durant molts anys, l’he de tractar molt millor. No sé si l’any que ve s’haurien de plantejar “potser els caps de cartell no els he de posar a les dues de la matinada”. Per aquí jo crec que els festivals tenen moltes reflexions a fer. Ja hi ha festivals més còmodes, i sobretot els melòmans estan fugint a aquesta mena d’espais.

NO T'HO PERDIS: Festivals de música a Barcelona i a Catalunya 2023