[title]
Nathy Peluso va treure el seu últim disc al 2020. Es va arriscar traient cançons vitals i ballables en un moment complicat i això va fer més fàcil la vida de la gent. Segurament, 'Calambre', l’àlbum amb què Peluso fa doblet ara al Sónar (16 i 17 de juny), serà recordat també per això. La gira va començar amb gent asseguda i ara diu que és “una bogeria, l’altre dia a Sevilla hi havia milers de persones cantant i cridant”. Però sap gestionar el moment en què baixa de l’escenari: “l’equip m’acompanya molt, s’ha convertit en la meva família, de gira, i el contrast no és tan heavy com abans”.
La teva feina és molt física, com ho fas per mantenir la forma quan ets a la carretera?
Soc molt disciplinada i no tinc una vida de rock’n’roll. Intento entrenar moltíssim, cuidar molt la salut, l’alimentació, el descans... Físicament, aquest tour és una pallissa, perquè és molt intens, molt catàrtic i molt exigent.
El disc té gairebé dos anys, has tret nous singles... Estàs pensant en un nou àlbum?
Per descomptat, estic treballant en música nova, però ara estic molt enfocada al tour i ho estic treballant a poc a poc, com es mereix, amb molta artesania. El meu nou projecte serà molt gran i he de donar-li molt d’amor.
El meu nou projecte serà molt gran i he de donar-li molt d’amor
Els últims singles són molt diferents entre ells. Per exemple 'Emergencia' no té res a veure amb 'Mafiosa', que és una salsa.
Aquí parlo del meu dia a dia, ha-ha. És una bogeria el que em passa amb la salsa, per a mi és un orgull poder aportar alguna cosa a aquest gènere. De vegades sembla que és un clixé i a mi m’agrada oferir una òptica de la salsa més desconstruïda. Penso en Willie Colón, en Héctor Lavoe, en els salsers més coneguts, i sempre parlen de la màfia, de ser un home independent i el carrer... En canvi, les dones sempre parlaven de romanticisme. Per a mi és més perillós qui escolta salsa en un descapotable que qui escolta rap, ha-ha.
'Ateo', amb C. Tangana, és una bachata i al cap de poc va sortir La fama, de Rosalía amb The Weeknd. Us vau posar d’acord?
No, ha-ha. Va ser una coincidència molt poderosa per a la bachata, que aquí estava una mica apartada. Amb el Pucho no en teníem ni idea. Al final em va semblar una cosa molt beneficiosa per al gènere, que admiro moltíssim, són cançons molt melòdiques, molt ballables. Em va fer contenta.
Saps que Juan Luis Guerra ve a Barcelona al festival Cruïlla, al juliol?
Em moro! Escolto Juan Luis Guerra cada dia de la meva vida. El vaig conèixer als Latin Grammy i és un ésser humà lluminós.
Vaig conèixer Juan Luis Guerra als Grammy i és un ésser humà lluminós
Com composes?
A cappella. Componc, harmonitzo i faig tots els arranjaments amb la veu. Jo produeixo tot el que faig i m’agrada estar-hi molt ficada, però sempre em valc de músics i de gent que admiro per transmetre allò que m’estic imaginant i perquè m’ajudin a donar-li forma. Ara bé, em passo hores a l’estudi i cal que es conegui que les dones produïm la nostra música.
Vas començar la teva carrera musical a Barcelona fa quatre o cinc anys. Què buscaves i què hi vas trobar?
Vaig venir a buscar-me, a sentir-me nova en algun lloc, estava enamorada... M’hi va portar el destí i m’hi vaig quedar a viure perquè soc molt feliç aquí. Vaig viure molts anys a Madrid, que és la meva segona casa, però sento que Barcelona és un lloc on segurament em quedaré sempre.
Vas estudiar teatre, dansa... Ets autodidacte pel que fa a la música?
No he anat al conservatori, però porto tota la vida formant-me, la meva millor escola ha estat tacar-me les mans, equivocar-me, fer, produir... I segueixo aprenent.
Els meus personatges cada vegada s’han anat fent més histriònics
Interpretes molts personatges. Quan ets més tu?
Cal separar-ho, per tenir una vida que no sigui feina. Els meus personatges cada vegada s’han anat fent més histriònics i jo en gaudeixo, són el meu interior, potser accentuat, subratllat, més teatral, més caricaturesc, però tot forma part de mi. No faig res que no em pertanyi.
Tens ancestres italians. La dona que interpretes té alguna cosa del cine clàssic italià?
M’encanta, crec que això és al meu ADN! Però mai he dit: "faré un personatge així". Sempre és la música i el missatge que escric inconscientment el que predisposa una energia, un caràcter i una gestualitat. Simplement, em deixo travessar pel que em suggereix la cançó. Es tracta d’habitar la cançó i et converteixes. Al meu xou hi ha deu o dotze personatges diferents. I hi ha cançons en què soc més jo, com 'Buenos Aires', on no faig cap personatge; per contra, 'Mafiosa' és pur teatre.
Ets camaleònica, com David Bowie? Tens un ull de cada color, com ell.
M’encantaria, la veritat. No m’agrada comparar-me perquè crec que cada artista té un lloc al món únic i irrepetible i espero marcar la gent per la meva originalitat. Però sí, camaleònica t’asseguro que ho soc, perquè fins i tot jo mateixa em sorprenc de veure’m fa dos anys. Aquest és el poder de reinventar-se i de deixar-se sorprendre.
Quan et canvia el color de l’ull? Quan tinc un disgust.
Normalment és perquè passen coses, i amb aquesta carrera passen coses constantment.