[title]
La pintora del Poblenou, li diuen. La Neus Martín Royo ens rep al taller que ha instal·lat a la Torre de les Aigües del Besós per la mostra 'Poblenou. La memòria pintada'. Allà pinta davant de grups escolars i els ensenya les pintures que ha fet del barri i que s’exposen a la torre i al MUHBA Oliva Artés. Tot va començar fa un parell d’anys, quan l’Arxiu Històric del Poblenou li va proposar fer una exposició. “Jo no sabia quants quadres del barri havia fet… en vam comptar 130!”, exclama.
Com arribes a pintar tants quadres del Poblenou?
Quan vaig sortir de la Facultat de Belles arts vaig fer una sèrie sobre el meu barri. Volia documentar la gran transformació que patia, era un canvi molt evident d’obertura cap al mar. El que jo no sabia en aquell moment és que trenta anys més tard encara pintaria el Poblenou!
També tens interès per altres barris?
És clar! He pintat sobre ciutats com l’Havana, Nova York, Londres. Però sempre que faig exposicions d’altres llocs hi ha uns “infiltrats”. Són paisatges del Poblenou que els faig passar per altres llocs del món.
Què busques, quan pintes paisatges del Poblenou?
Com deia Edward Hopper, quan un artista pinta un paisatge en realitat està pintant el seu interior. Jo, amb el paisatge, intento pintar-me a mi mateixa. I, sense voler, he anat reflectint la transformació del meu barri.
N’has documentat molts espais desapareguts.
Sí, jo pinto el present, però després el barri canvia. Per exemple, m’han construït sis pisos al davant de la finestra del meu estudi. Vaig pintar les vistes que tenia des d’allà el 2020, i ara, el 2022, el paisatge ja ha desaparegut. No ho vaig pintar perquè pensava que havia de desaparèixer, però l’obra té un valor afegit. A part de ser una obra d’art, és també una feina de documentació, d’arqueologia.
Et posa trista, aquesta transformació constant?
Jo la visc sense ànim de nostàlgia. S’han fet moltes coses bé i hi ha altres coses que es podrien millorar. La monumentalització del litoral que Pasqual Maragall va impulsar de la mà de l’arquitecte Oriol Bohigas va ser fantàstica. El Poblenou vivia d'esquena al mar, i gràcies a la concessió olímpica els barcelonins vam poder accedir a la platja. Però és clar, també hi havia una quantitat de recintes fabrils que s’han perdut. El patrimoni industrial del Poblenou s’ha de reivindicar! Al final, el barri creatiu i tecnològic que tenim ara és herència d’aquell Poblenou que era el 'Manchester català'.