[title]
A finals de gener, el Mercat de les Flors viurà una autèntica festa al voltant de la memòria del cos. Torna 'Supermedium', l'excel·lent peça de Núria Guiu i Ingri Fiksdal que ha guanyat tres premis Butaca i en què Mabel Olea, premi Time Out Barcelona a millor artista emergent, hi participa juntament amb 8 ballarines més. Són dues generacions de ballarines, de coreògrafes, que s'han trobat a la sala d'assaig i que tenen moltes coses a explicar. Olea mateix, amb Clara Tena i Aina Lanas, farà una conferència performativa prèvia a les funcions de 'Supermedium'. Aquí, parlen del seu cos, de la seva feina i del seu futur.
Núria, per què vas fitxar Mabel Olea per a 'Supermedium'?
Núria Guiu: Va venir a l'audició i es va convertir en insubstituïble. De vegades, en una audició et costa molt trobar gent i vas veient perfils, gent que et pot aportar coses noves. I la Mabel ens donava una informació, té un registre físic, una presència i la veritat és que es va convertir en insubstituïble.
I tu, Mabel, que ha après el teu cos ballant 'Supermedium'?
Mabel Olea: He descobert molts arxius, sobretot ara que hem hagut de preparar les conferències que farem al gener. Quan les estàvem preparant, he vist arxius, moviments, referents de les altres companyes que jo desconeixia. El millor del grup és que hi ha generacions diferents, cosa que m'ha permès endinsar-me en referents que no tenia registrats. Això ha estat molt xulo: aquest intercanvi físic que enriqueix molt la peça.
De quina manera, Núria, t'has aprofitat del cos de les ballarines per crear la teva peça?
N.G.: Sempre dic que a les meves creacions necessito equips que tinguin ganes. Creo molt en col·laboració. No tots els coreògrafs treballen així, però a mi m'agrada molt treballar amb gent creativa, amb ballarines que tenen agència creativa. Jo, com a coreògrafa, lidero l'equip, però no treballo amb ballarines que siguin executores de moviment, sinó que necessito que aportin coses a partir de les propostes que vaig fent. Aquí ha estat molt així.
M.O.: Crec que ha estat una conversa molt influïda. Ella va plantejar un marc molt concret, una idea, un objectiu, i a partir d'allà ens ha escoltat. Ha estat molt receptiva al que li proposàvem. Hem provat moltes coses.
Què és per a vosaltres, el cos?
M.O.: Més enllà de la nostra eina de treball... Per a qui no és la seva eina de treball, el cos? L'entenc com una cosa molt pràctica. No em paro gaire a pensar què és de manera transcendental... Tinc la sort que el puc moure, emmotllar-lo d'una manera més extrema o extravagant.
Tinc la sort que puc moure el meu cos, emmotllar-lo d'una manera més extrema o extravagant
N.G.: Per a mi tampoc té a veure amb res transcendental. Per a mi, el cos és el que ens passa aterrades. La dansa necessita un terra per poder ballar. No és una cosa que floti. Necessita el terra per moure's. A 'Supermedium' hi ha aquesta cosa de la ballarina que fa coses, que treballa el cos com a eina. I la idea que el cos no és només el cos biològic, com a carn, ossos i material físic, sinó que hi ha també la imaginació, la ficció, la fantasia, la memòria, les emocions, les sensacions. Tot això existeix, encara que siguin intangibles. I si parlem de les bruixes és perquè és un intangible que forma part del cos.
Com us ha influït la memòria del cos, les memòries de les altres, a l'hora de ballar?
M.O.: Amb el treball que la Núria ha plantejat, té una importància absoluta. Fa una anàlisi molt profunda de tots aquests arxius i com aquests arxius impacten en tu, de quina manera et fan ser com ets ara.
N.G.: Dins del que som, som moltes coses. Dins del teu cos hi ha molts cossos. Dins de la teva persona, hi ha moltes persones. En teoria, la meva idea original em fa única, però hi ha molts cossos, molts referents, hi ha moltes històries, dins meu.
Balleu diferent quan ho feu per a d'altres que quan balleu per a vosaltres mateixes, en les vostres peces?
M.O.: He tingut la sort que sempre m'ha agafat per alguna cosa en concret meva. Per això sempre he tingut molta llibertat en aquest sentit. És veritat que no és el mateix que quan balles per a tu, però potser té a veure amb el fet que, quan ho fas per a tu, et col·loques en el lloc del creador. Però, en l'àmbit físic, en l'àmbit del rigor, de fidelitat a un moviment més propi, sento el mateix quan ballo per a mi que quan ballo per a d'altres.
N.G.: Quan treballes per a una altra persona és meravellós. Quan t'agafen en un lloc, de fet, és perquè hi aportes alguna cosa... Quan et presentes a una audició hi has d'anar amb allò que ets. No has de pensar què volen de tu, perquè et perdràs. El millor és fer una aposta, ser el que ets. Si t'agafen, el coreògraf per a qui treballes t'aporta tot un univers nou.
M.O.: No sento mai la pressió d'estar treballant per a algú altre. I aquest altre et dona una perspectiva a la qual no hi hauries arribat, perquè estàs amb una persona que balla diferent, que té un estil diferent del teu.
N.G.: Quan hi ha aquest diàleg és meravellós.
Quin futur li veus a la teva feina, Mabel, tu que fa poc que has començat?
M.O.: Tinc molta confiança. Sento que, des que vaig sortir de l'Institut del Teatre, he anat fent un treball de formiga i tot ha anat venint d'alguna manera. No sento l'ansietat d''a veure què passa'. Crec que si vas treballant, si ets disciplinada i estàs on has d'estar... Veig el futur amb ganes i amb confiança.
I tu, Núria?
N.G.: En una trajectòria, passes per molts moments. I crec que l'important és saber estar, saber-te connectar amb el que estàs fent. Jo feia aquesta feina abans de tenir cert èxit i la continuaré fent després... Jo també li tinc confiança, a la feina, i sé que travessaré per moments en què aconseguiré molt suport i d'altres en què no en tindré tant. Com diu un grafiti que em va enviar un amic: “Yo antes de los likes, ya gustaba poco”. És a dir, que jo ja estava fent aquesta feina abans que se'm reconegués. Jo continuo. I la dansa va canviant al llarg del temps. No és el mateix ara, que en faig 40, que quan tenia 20 anys. Això també és una experiència. Què és per a mi la dansa ara? Què és la coreografia ara? Em fa molta il·lusió veure què en pensen les noves generacions. Veient la Mabel, per exemple, penso: que guai veure altres maneres! Ella, que pot estar fent una sèrie, fent gira amb la Rigoberta Bandini, pot estar al Mercat de les Flors, fent vídeos a casa seva com a una influencer. No hi ha diferència. Fa quinze anys, el model de ballarina no era aquest.
Com diu un grafiti que em va enviar un amic: “Yo, antes de los likes, ya gustaba poco”
Us fa por no poder ballar algun dia?
M.O.: Fa poc pensava en mi a molts anys vista. I deia: això ho faré quan en tingui 75-80. No em concep no ballant. D'alguna manera o altra, trobaré la manera de resignificar el moviment.
N.G.: Jo m'imagino sempre en moviment.
Què penseu quan veieu ballarines més grans, com Maria Muñoz, Sol Picó, Anne Teresa De Keersmaeker...?
M.O.: A mi m'encanta. L'altre dia vaig veure la Sol Picó i, uf, l'admiro molt. M'encanta el que fa, la seva trajectòria. Segueix allí amb tanta força. Amb una presència i un 'porte', que, uau...
N.G.: Maria Muñoz, a mi, m'emociona moltíssim. Són referents, més enllà de saber si seguirem ballant. Tenen molta força, persistència, resiliència... Quan veig la Maria Muñoz ballant, veig tot això.