[title]
L’estiu comença quan la Pilarín es tira de cap a la piscina. Té 83 anys i la veiem per tot arreu: a l’anunci del concert dels Pets i la Ludwig Band a Londres, al de la nova samarreta del Barça i al seu Instagram a tota hora. Ara, la dibuixant ha creat un mural de 60 metres de llargada -el més llarg de la seva vida!- en el mur del solar que Núñez i Navarro té al carrer Alfonso XII, a Barcelona, entre el carrer Madrazo i Laforja. El mur que delimita el solar en obres es convertirà, d'aquí a uns tres anys, en una residència per a gent gran, i el mural es podrà veure fins que finalitzin les obres. La iniciativa forma part de NN Wallery, un projecte que converteix murs d'obra en espais d'art gratuïts al carrer. No és el primer que l'artista té a Barcelona: el 2022 en va fer un a La Maternitat.
En què et vas inspirar per fer el mural?
Com que serà una residència de gent gran, em va semblar que estava bé fer el recordatori de com les vides dels avis i dels nets són paral·leles, fins i tot abans de néixer. Els avis obren moltes portes de la vida! Des d’anar a les representacions de teatre dels nets, acompanyar-los a l'escola, ensenyar-los a nedar i a anar amb bicicleta… El mural té dues parets que es troben a la cantonada, i una d’elles comença amb la vida d’un nen petit amb els avis, fins que l’àvia fa 83 anys, que és l’edat que tinc jo! I l’altra paret ressegueix la vida d’un altre nen, que fa 10 anys just quan arriba al xamfrà i es troba amb l’aniversari de l’àvia. Mirant el mural, tant pot ser que un nen de dos anys digui: “Jo també vaig aprendre a nedar amb els avis”, com que un avi digui: “Els meus nets ja són grans, però jo havia fet això amb ells!”
Al llarg de la teva trajectòria has dibuixat moltes coses. Des dels inicis fins ara, què diries que ha canviat?
Fa anys, quan treballàvem per editorials, ens va arribar una nota de la Generalitat que demanava que afegíssim als dibuixos pares que fan coses amb els nens, gent que té algun problema físic i gent de races diferents. Vaig pensar que tenien raó, que ho havíem de posar. I després és clar, canvien coses de l’entorn. Per exemple, jo als meus dibuixos posava moltes cabines telefòniques. Això avui en dia ja seria tan antic! I, en canvi, tothom parla contínuament. En el fons, les persones som molt semblants a la prehistòria, però l'entorn canvia, i et dona moltes pistes per entendre una època. En aquest mural, per exemple, hi veureu algú gravant amb un mòbil, perquè ara constantment es fan fotografies i es graven les coses. A mi m'agrada molt donar aquesta informació!
Parlant d’èpoques: estàs molt activa a Instagram!
Pensa que no el sé ni obrir! Però ens ho mirem cada dia, diem el que volem dir i contestem tant com podem.
Tens 83 anys i transmets molta vitalitat.
A la meva mare sempre li deien, que tenia molta vitalitat, i a mi em feia gràcia perquè el que no és mort té vitalitat! Ara m'ho diuen a mi, a vegades, i quedo una mica sorpresa. Suposo que hi ha un dia que dius: “Ja en tinc prou!”. Però encara no m'ha arribat aquest dia. Em trobo amb ganes de fer-ho. Diuen que Picasso, en els últims anys de la seva vida, va tenir unes ganes de treballar enormes. Semblava que no havia acabat de fer-ho tot. Crec que a mi m'està passant ara, vaig pensant: “A veure si tinc temps per fer això, o allò altre”. En aquesta edat, de sorpreses no en tens gaires. Per això, aquest mural l’he viscut com una sorpresa formidable, és la primera vegada que en faig un de temporal!
Què et queda per fer?
Me’n queden moltes, de coses per fer. Un dia, un galerista em va dir: “Tu que fas dibuixos per llibres, hauries de fer quadres, també”. I se’m va obrir un món! I em va passar el mateix amb els murals. Però més enllà dels formats, em queda algun tema. Em faria il·lusió fer, per exemple, alguna cosa de la Joséphine Baker, aquella ballarina fenomenal que va dir que si els nens de tota raça visquessin junts des de petits, mai farien guerres. I va ser un gran simbolisme. M’agradaria fer alguna cosa sobre la seva vida!
En aquest país no som de fer grans homenatges, però tu, en canvi, tens molts reconeixements, escoles amb el teu nom, biblioteques… Com ho vius?
És una sort molt gran que tinc que potser no me la mereixo, però si la tinc, què he de fer? No puc pas dir que no la vull! Jo em sento el màxim de reconeguda. Però he arribat fins aquí, i això hi fa molt! A vegades un artista és molt bo, però es mor amb 64 anys i potser no ha tingut temps que li fessin gaire cas. Amb això he tingut sort, mira!
Quins referents artistes tens?
N'hi ha quantitat! Admiro molt la Roser Capdevila i la Cristina Losantos. Però també tinc molta relació amb l'associació d'il·lustradors, que són gent molt jove i competent, que treballen molt bé. Catalunya dona artistes de la il·lustració. És la nostra tradició, el nostre destí i la nostra riquesa.