[title]
Ens afrancesem una mica?
Ignoro quins són els referents dels joves cinèfils d’avui. Espero que no siguin les sèries de la tele o (només) les pel·lis rodades durant aquest segle. Quan jo era jove, sempre anàvem a petar, a l’hora de fer els deures i ampliar el catàleg mental, a la Nouvelle Vague, Ingmar Bergman, els italians dels anys 50, 60 i 70, el Hollywood dels 30 fins als 70, Eisenstein, Dreyer, els nous alemanys... una mica d’aquí, una mica d’allà, i et feies el teu propi mapa, el teu bodegó ideal de cineastes que havies de conèixer per saber, una mica, de la història del setè art. Per cert, encara s’usa l’expressió setè art? I, llavors, el cinema francès era una de les nostres parades imprescindibles. Volíem saber què hi havia abans de Godard, Truffaut, Rivette i la colla pessigolla de 'Cahiers du cinéma'. I què hi va haver després. Les estrenes imminents de 'Caras y lugares' i 'Amante por un día', i, properament, de 'Basada en hechos reales', m’han fet reflexionar en el cine dels nostres veïns i la seva influència.
Humanisme i hipsterisme
En actiu des de finals dels anys 50, Agnès Varda té un abans i un després de la seva carrera a partir de 'Los espigadores y la espigadora', que li va retornar la popularitat arreu i la va connectar amb col·lectius que ni havien sentit mai a parlar de l’esposa de Jacques Demy. Ara, amb 'Caras y lugares', pot tornar a repetir la jugada: empatitzar amb la crítica i, de pas, tenir com a clientela aquells qui busquen pel·lícules amb un component social, humanista o definiu-ho vosaltres mateixos com volgueu. La dona del cabell de dos colors, que n’és de llesta!, s’ha aliat amb tot un referent del hipsterisme com l’artista JR per arribar a públics diversos i joves.
Estimar és patir, amics i amigues
No es pot dir que Philippe Garrel, excepte per a quatre saberuts i assidus a festivals i filmoteques, sigui un realitzador molt popular. 'Sí, home, vinga, no et passis', em dirà algú que llegeixi aquesta columna, sense ser conscient que ell és un privilegiat que, potser, ha tingut la sort de veure les pel·lis precedents de Garrel en format domèstic. Seguim. 'Amante por un día', que s’inicia amb una ruptura amorosa (d’Esther Garrel) i amb una parella a les beceroles de la seva romança (Éric Caravaca i Louise Chevillotte), és un Garrel conseqüent amb la seva manera de veure la vida. I els seus personatges són parents dels de 'Les amants réguliers', per exemple.
Un Polanski amb el pilot automàtic
També 'Basada en hechos reales' és absolutament fidel a la filmografia de Roman Polanski, però, ai, tot sona una mica a impostat, a fórmula repetida. Vaja, ja ho havia fet abans. Una barreja del que vam veure a 'El quimérico inquilino' i els ambients descrits a 'L’escriptor', amb gotes de 'Repulsió' i 'Cul-de-sac'? És un thriller correcte sense gaires alicients. I, malgrat que el recargolat personatge d’Eva Green es diu Elle, ja li hagués agradat a Polanski haver arribat a les profunditats i incomoditats de Paul Verhoeven i la seva 'Elle' de fa dos anys. De Polanski, caram, n’esperava més.