Professor Angel Dust: “La presó va ser un viatge espiritual que em va desenganxar de l’ego”

Ara sí. Tantes vegades hem esperat la reobertura definitiva de La Paloma que ja semblava impossible que arribés el moment. Dels 120 anys de la mítica sala de ball, els últims setze ha estat tancada. Darrerament, ha anat obrint de manera gradual, però la cosa agafarà embranzida al setembre, després de tancar a l’agost per vacances. De moment, el 2 de juliol es reprenen els tradicionals balls de saló (cada diumenge de 18 a 22 h) i ja han tornat les sonades festes tropicals Bongo Lounge (la pròxima el dissabte 15 de juliol) dels Dope Brothers: els germans Diego de Lippo i Professor Angel Dust, un DJ històric amb una vida de pel·lícula: li va produir un disc Malcolm McLaren, el mànager i creador dels Sex Pistols; va ser un dels grans DJ de l’escena electrònica dels 80 i 90 a Barcelona, i va sobreviure cinc anys en una presó panamenya, on va crear un estudi de gravació, un programa musical per a reinserció dels presos i fins i tot un festival per la pau.

Com ha anat la tornada de les festes Bongo Lounge?

La primera va ser explosiva, va fer 'sold out' i tot això, i a la segona vaig veure el noranta per cent de la gent sortint amb un gran somriure, s’ho havien passat de conya.

Als anys 2000 els vostres dijous a La Paloma van ser un revulsiu per Barcelona.

En aquella època la cosa llatina estava mal vista, i costava, però al Dot Club ja havia començat a posar boogaloo i músiques que tenien connexió amb el jazz i la música negra. Quan vam començar els dijous a La Paloma tot va anar molt de pressa, el primer dia hi havia tres-centes persones, el segon sis-centes i després mil dues-centes.

Continueu tenint orquestra, ara l’Afrolatin Jam All Stars Orquesta.

És important recuperar aquesta essència afro llatina, que a la gent ara li agrada molt i mesclat amb la música electrònica. El públic ara s’entrega més, avui tothom s’anima a ballar.

Als anys 80 i 90 vas ser dels pioners del clubbing a Barcelona.

Els primers DJ de l’escena electrònica no érem gaires. Quan vaig arribar vaig ajudar a produir Los Rinos, que era un grup del Sergio Caballero [a més de l'actual codirector del Sónar, al grup hi havia Marcel·lí Antúnez de la Fura dels Baus i el pintor Pau Nubiola]. Ricard Robles va ser el primer que em va entrevistar quan escrivia a l’Ajoblanco. Hi havia el Sideral, el Mulero, jo… Jo venia de Toronto i de Nova York i aquí hi havia més influència alemanya i europea. Jo tenia el rotllo més de Nova York, més negre, més freestyle, jo no punxava només quatre per quatre, també posava disco, breakbeat, electro i coses així. Sempre vaig ser més de mesclar estils.

Jo venia de Ciutat de Mèxic i el meu pare adorava Pérez Prado

El rotllo tropical arriba més tard.

Sí, jo crec que en soc el pioner a Espanya, pots sentir-ho als meus primers discos, fins i tot el dembow, que ara es coneix com el reggaeton. Jo venia de Ciutat de Mèxic i el meu pare adorava Pérez Prado. A casa meva sempre hi va haver festes de música llatina, cha-cha-cha, mambo i tot això, per tant, ho duia molt endins i va ser natural treure-ho.

Vas estar cinc anys a la presó a Panamà, però què has estat fent d'ençà que vas sortir?

Tinc estudi, produeixo, tinc un grup, WarmGun. Fent produccions, remescles, amb Héctor Guerra, la Marina d’Ojos de Brujo…, he punxat a festivals com el Tropicalia… Lamentablement, a Barcelona no hi ha hagut res on posar música com per poder viure d’això, ara hi ha moltíssims DJ’s.

Vas tenir un grup que va produir Malcolm McLaren.

A principis dels 90, vam firmar amb Warner Suècia i vaig estar un any i mig a Estocolm. El grup es deia On, el disc es deia ‘From now on’, però va trigar quatre anys a sortir. Es van gastar molts diners, no ens feien cas, i vaig tenir converses amb Malcolm McLaren i gent de la indústria que ens deien que el hip-hop no aniria enlloc i que eliminéssim el DJ. Jo els deia, no, no, això és el que ve. Mesclàvem folk, psicodèlia, hip-hop, érem pre Beck.

No has pensat a escriure unes memòries?

Sí, em toca escriure-les, perquè en faré 60, i si no quedaran dins meu.

Amb el documental ‘Angels & Dust’ no vas quedar gaire content.

No, no. El sensacionalisme no m’interessa, i la part del tròpic, de Panamà, és una part de la meva vida, però per mi no és el més important. És el més sucós, però vull explicar la meva visió de la música, la música és el que em salva, és la meva raó d’existir. Si no creés música no sé com canalitzaria aquesta energia.

Quan estaves a la presó a Panamà tenies un estudi, i podies fer música.

Sí, vaig fer un estudi, més de dues-centes cançons, vaig organitzar un festival per la pau, que després es va fer molt gran. La música va ser el que em va salvar.

I devia ajudar a altres presos.

Vaig crear un programa de rehabilitació a través de la música i hi ha diversos nois que avui en fan i que venien de viure en un ambient de gueto del crim, sense sortida, perquè jo estava on hi havia els més dolents. I gràcies a això vaig tenir alguns avantatges i premis.

Vas convertir l’experiència en una cosa positiva.

Ja sé que sona a clixé, però jo abans d’això, feia tant de temps que treballava sense tenir vacances, mai vaig fer com aquests motxillers que se’n van a l'Índia, a buscar una part espiritual, silenci… I va i em passa. Va ser un silenci forçat, un viatge molt heavy. Un viatge existencial, espiritual, que em va permetre desenganxar-me de l’ego. Als anys 80 i 90, vulguis o no, t’ho vas creient i l’ego et pot arribar a controlar. I va ser una cosa d’oblidar-me de tot això, de no pensar en mi i al final va ser fonamental a la meva vida i fa que sigui qui soc avui. Vaig aprendre coses que em van ajudar, puc esperar l’apocalipsi i gestionar tota la bogeria al meu voltant. Com els samurais, puc estar tranquil al camp de batalla.

NO T'HO PERDIS: Agenda de concerts de Barcelona