[title]
Una vegada em vaig trobar Jarvis Cocker remenant samarretes de segona mà a Portobello i vaig pensar que estava a pocs centímetres de la persona més 'cool' del planeta. Aleshores, Pulp encara feien discos i estaven a la cúspide de la seva carrera. Devia ser aproximadament per l'època en què van fer el seu primer Primavera Sound: el 2002 van ser els primers grans caps de cartell del festival. Ara, Jarvis Cocker té 60 anys i Pulp no ha tret cap disc nou des del 2001, però per alguna raó, ningú posava el grup al calaix dels retorns impulsats per la nostàlgia dels 90, per alguna raó els continuem posant al dels grups plenament vigents, els que continuen fent discos i continuen estant d'actualitat.
I és que pel que es va poder veure la nit de dijous al Primavera Sound, els de Sheffield sembla que no hagin marxat mai. El mateix carisma, la mateixa elegància, la mateixa intensitat. Jarvis i companyia van regalar als espectadors un xou impecable, amb cançons antigues, sí, però per les quals no sembla que hagi passat el temps, fins i tot pot ser que el temps els hagi anat a favor. Sí, Jarvis i Pulp han envellit molt bé.
Un repertori previsible, per tant, però perfectament executat, amb el suport d'una secció de corda i un so molt millor del que havien tingut abans Vampire Weekend i Amyl and the Sniffers (el que va fer Beth Gibbons al Cupra moments abans va ser molt diferent, una altra lliga). Una banda compacta, amb els membres dels seus millors anys i l'excepció del baixista Steve Mackey, que va morir el 2023, i per a qui Cocker va tenir un record (també el va tenir per a Steve Albini).
Moviments andrògins
Van començar amb cançons del 'Different class' (1995), atacant de seguida el hit 'Disco 2000' com dient que seria un set generós, que no es deixarien res per tocar, sobretot dels seus tres últims discos, els més coneguts. També van sonar peces una mica més antigues, del 'His 'n' hers' (1994) com 'Pink glove', 'Do you remember the first time' i 'Babies', que van funcionar a la perfecció entre les de 'This is hardcore' (1998) i 'We love life' (2001), amb un Cocker fidel a la seva icònica figura esprimatxada, d'ulleres grosses i moviments andrògins, que va saber portar el xou cap a llocs interessants sense que decaigués mai.
Fins que va esclatar el que tothom estava esperant, un 'Common people' que va fer cantar i saltar una audiència feliç d'haver-se retrobat amb un grup que no ha marxat mai de la memòria col·lectiva dels aficionats de certa edat, però que estava força desaparegut (feia tretze anys de l'últim concert a Barcelona, també al Primavera Sound), i va fer d'excel·lent cap de cartell de la nit de dijous. "Que bien le quedan los cuatro pelos que le quedan, al hijoputa", no parava de cridar un fan admirat de la presència escènica d'aquest Jarvis que, per què no, continua sent un dels homes més 'cool' del planeta.