Quatre Oscars amb els quals no estem d'acord (i un que sí)

Fa temps que els Oscars no em resulten sorprenents. En primer lloc, perquè els dono un crèdit relatiu: no deixa de ser el resultat d'una votació legítima en la qual jo no he pres part. En segon lloc, perquè el criteri de Hollywood em resulta extremadament previsible. I encara que sempre pots trobar-te un 'twist' de guió d'última hora –recordem a Warren Beatty i Faye Dunaway llegint malament el títol de la pel·lícula guanyadora–, en general les travesses es poden resoldre amb un fàcil algoritme. En qualsevol cas, no callaré. Aquests són els quatre Oscars que menys ens han convençut.

1. 'La forma del agua' com a millor pel·lícula. D'acord, Guillermo del Toro ha fet una pel·lícula màgica, un conte de fades poètic i preciosista, virat en tons verdosos i daurats, que ens fa sentir com si estiguéssim dins d'un encanteri. Però la història de 'La forma del agua' té un gust constant de vell conegut, una barreja harmonitzada entre 'La bella i la bèstia' i alguns clàssics de la sèrie B com 'La mujer y el monstruo' de Jack Arnold, que es formula com una mena de 'Amélie' una mica més erotitzada. De fet, Jean-Pierre Jeunet va acusar Del Toro d'haver plagiat una seqüència de 'Delicatessen'. No és que els pastitxos ens espantin, però en un any en què hi havia candidates com 'El hilo invisible' i 'Call me by your name', totes dues obres mestres per a la posteritat, sembla que la balança s'ha decantat per l'opció menys arriscada, més amable.

2. Gary Oldman com a millor actor. A Gary Oldman ningú li planta cara. Però el secret per guanyar un Oscar a la millor interpretació és pura fórmula. En tinc proves em remeto. Meryl Streep es ruixa la cabellera amb laca per convertir-se en Margaret Thatcher i guanya un Oscar. Eddie Redmayne fa de Stephen Hawking després de seguir una rutina de gimnàstica perquè el seu cos sembli el d'un escleròtic postrat en una cadira de rodes i guanya un Oscar. És lògic que si a 'El instante más oscuro' Gary Oldman ha aconseguit transformar-se en Winston Churchill, en veu i aparença, l'acadèmia el premii amb una estatueta. Hollywood té una debilitat pel repte muscular que suposa per a un intèrpret convertir-se en un personatge històric, i es deixa enlluernar per aquest procés camaleònic. Poques vegades posa en primer lloc reptes molt més subtils com és el treball psicològic, la complexitat dramàtica de l'ànima humana. 

3. 'El hilo invisible' com a millor vestuari. No és que no ho mereixés. És que sembla una broma de mal gust, un premi de consolació, fins i tot un insult. Paul Thomas Anderson mai s'ha mogut en els paràmetres de la bellesa. Recordeu aquella imatge infernal de Joaquin Phoenix masturbant-se en una platja a 'The master', amb els omòplats com aletes de tauró i aquella mirada sàdica, malalta. 'El hilo invisible' és una pel·lícula perversa, verinosa, que crea una estètica del fàstic delirant. El protagonista és un sastre retorçat, d'aspecte eixut, torturador, que porta un floc de pèl de la seva mare morta cosit al folre de l'abric i que no té pietat ni compassió. Sí que és cert que hi ha modelets i alta costura, però tenint en compte que la pel·lícula és el saló dels horrors, sembla gairebé que s'estiguin burlant dels seus propòsits.

4. 'Déjame salir' com a millor guió original. Aviam, 'Déjame salir' és una pel·lícula potent, és una cinta de terror abismal que ens parla del racisme de la societat americana, una cosa que en l'era Trump sembla més necessari que mai. Tot i així, els premis que ha rebut 'Tres anuncios en las afueras' em semblen poc. Aquells cartells vermell sang que esquitxen com restes d'un crim l'entrada del poble, aquella bomba a la comissaria, aquella carta de suïcidi de l'home que es dispara un tret davant de l'estable i aquella mala llet que recorda els moments més aguts del cinema dels Coen, en una història que no deixa canya dreta. L'Oscar a Frances MacDormand, que ja va ser la increïble policia de 'Fargo', era més que just. Potser hagués estat bé una mica més d'or.

5. 'Call me by your name' com a millor guió adaptat. Hem dit que us parlaríem de quatre Oscars amb els quals no estem d'acord. Però no som tan malastrucs com per deixar així la cosa. Ens alegrem, almenys, que 'Call me by your name' s'hagi endut l'Oscar al millor guió adaptat –està basada en la novel·la homònima d'André Aciman–. De fet, hauríem volgut que fos la gran triomfadora de la nit, tot i que ho tenia difícil. El que agrada a Hollywood és, des de sempre, la pirotècnia, la superproducció, la gesta carregada d'efectes especials, les cintes de gran presència. I hi ha un altre factor: l'Oscar a la millor pel·lícula l'any passat va ser per a 'Moonlight'. Dos anys seguits premiant històries homosexuals hagués estat més del que les altes esferes retrògrades de la costa oest són capaços de digerir.