[title]
No és gaire sabut, però Catalunya és un dels territoris europeus pioners pel que fa a l’aparició de les legislacions específiques documentades contra els crims i els processos de bruixeria. No per res, a principis de juliol es va celebrar a la ciutat el congrés internacional 'Els orígens de la cacera de bruixes a Europa', on experts en la temàtica de diferents països van discutir els inicis i la difusió de la bruixeria des de perspectives històriques, sociològiques i culturals.
Paral·lelament a aquest esdeveniment, recentment també es va celebrar amb exposicions, conferències, visites guiades i recreacions històriques el 600è aniversari del primer instrument jurídic a Europa que va regular minuciosament la bruixeria: 'Ordenacions de la Vall d’Àneu'. Aquest text, data del 1424, i no va ser fins dos segles més tard, als voltants de l’any 1620, que es va produir un debat entre partidaris i detractors de les acusacions entorn els suposats crims de bruixeria, provocant "l’inici del final" de la cacera de bruixes a Catalunya.
Així ho ha pogut demostrar el professor agregat Serra Húnter d’Història del Dret de la UPF i membre del Grup de Recerca en Història del Dret Català de la Universitat, Josep Capdeferro, en el marc de la seva recerca. Mentre analitzava l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (una col·lecció sense catalogar amb més de 180 volums d’impresos jurídics entre els segles XVI i XIX) va topar amb el document 'Iuris responsum pro Catherina Frexer et de Prat, termini Artes, parochiae Sanctae Mariae de Horta, dioecesis Vicensis, uxore Iacobi Frexe' i, per sorpresa, tractava de bruixeria.
El text, signat per catorze dels juristes més prestigiosos de la Catalunya Moderna, és un escrit d’al·legació en defensa de Caterina Freixa, que havia estat acusada de bruixeria (inicialment per una veïna). El document encaixa i dona sentit a un altre document que ja s’havia trobat, però que ningú havia analitzat fins ara: la rèplica a l’al·legació, feta per Felip Vinyes, advocat i fiscal acusador de Freixa, centrada en el testimoni de catorze dones, presumptament bruixes confesses. Totes elles havien testificat i inculpat l’acusada amb l’objectiu que el procés contra ella es completés i conduís a una condemna de mort.
Caterina Freixa era una jove de classe benestant que vivia a la parròquia de Santa Maria d’Horta, al terme d’Artés, l’actual municipi d’Avinyó a Bages. Tot just s’havia casat amb un petit propietari rural quan va ser acusada per bruixeria; concretament, per "haver extirpat part del fetge d’un infant mitjançant arts diabòliques, sense deixar cicatriu".
En ser inculpada, catorze juristes (vinculats a la Generalitat) van defensar la dona. A l’època era recurrent que en grans debats jurídics o polítics, l’advocat que portava un cas busqués suports de companys per fer pressió al jutge o l’opinió pública.
Aquest conflicte va marcar el precedent de la fi de la caseria de bruixes i és que, el 10 de gener de 1619, el jesuïta Pere Gil havia lliurat un document al virrei duc d’Alburquerque en contra d’aquesta pràctica. La detenció de Caterina Freixa va ser mesos després, el 8 de novembre; el risc que fos condemnada va fer que l’advocat Jofreu (el principal sobre el cas) i companyia s'alcessin i diguessin: "Prou! Hem de contribuir a aturar aquesta barbàrie que des de fa massa temps està fonamentant gent supersticiosa i s’executa en tribunals menors, sense garanties judicials!", tal com explica el professor Josep Capdeferro.
Un any més tard, el 1620, a Catalunya hi va haver quatre bisbes declaradament contraris a les persecucions de bruixes i dos manifestament a favor, entre ells els de Vic, dins de la diòcesi en què estava arrestada Caterina Freixa. Capdeferro, de moment, no ha pogut trobar cap informació de com va acabar el cas (només se sap que el 1622 va ser traslladada a Barcelona), però continua la seva recerca.