[title]
L'any 2024, Barcelona va rebre més de vuit milions de turistes, una xifra que quintuplica el de la població local. És ingenu (o maliciós) pretendre que aquests números no afecten la identitat de la ciutat, sobretot del teixit comercial i social del centre històric. Sovint de manera descarnada i dramàtica: el restaurant Pitarra, un dels clàssics de la cuina catalana al Barri Gòtic, va tancar l'any 2018 i va reobrir el mateix any reconvertit en un pub irlandès que va durar... Tres mesos! (el Gran Cafè, un restaurant centenari al mateix carrer, és a punt de reobrir com a Temple Bar Irish Club, per cert).
Però a vegades el passat agafa embranzida i salta a primera línia: el Pitarra va reobrir el passat divendres divuit d'abril. Els horrorosos plafons verd vòmit amb el dibuixet de la lira celta ("Scruffy Murphy") han desaparegut: hi veiem uns cartells amb una tipografia modernista molt similars als que van fer populars els germans Jaume i Marc Roig. Però on deia Pitarra llegim "Antic Pitarra", i on deia "Bressol del teatre català" hi veiem "Tapes Menú".
Plats pensats per al client turístic
Són quarts d'una del migdia. Entro i m'assec en una taula, no sense abans preguntar si puc prendre només una tapa i una beguda en lloc del menú sencer (el del dia, a 14,90 euros i el Pitarra a 19,90 euros). Per descomptat, em diuen. Són preus amistosos, sobretot si tenim en compte el barri. Ara bé, els plats apunten descaradament al públic turístic: calamars a l'andalusa, truita de patates, aletes de pollastre, llom de porc amb salsa rocafort, paella de marisc. El maître, quan veu el meu interès a fer fotografies i tafanejar pel local, m'ho pregunta sense embuts: "Ets d'un diari, oi? Es nota molt quan sou periodistes", somriu sorneguer.
Pitarra va reobrir com a un pub irlandès que va durar tres mesos
L'encarregat es diu Riqui i té aspecte de tenir arrels a l'Àsia Meridional. En un català perfecte –els cartells del menú de l'entrada també estan en català, cosa no massa habitual al Gòtic– m'informa que ara l'arrendament és dels propietaris dels restaurants Antic Tapes Ferran i Antic Steak House al carrer Ferran (o com han publicat altres mitjans, "emprendedors indis"). "El local estava fet pols, hem hagut de fer molta feina per recuperar més o menys com era el Pitarra", m'explica.
L'històric immoble primer fou una rellotgeria que va heretar el 1853 Frederic Soler, "Serafí Pitarra", qui després es va constituir com empresari teatral, poeta, dramaturg i gran impulsor del teatre modern català. A la rebotiga de la rellotgeria –que Pitarra va rebre a la mort del seu oncle, quan tenia 15 anys– s'hi feien tertúlies i reunions de joves autors com Anselm Clavé o Valentí Almirall, i va funcionar com a nucli de l'escena teatral catalana. Pitarra, empresari i artista, tenia un ull en la indústria cultural i la poesia i l'altre en el funcionament dels engranatges del taller de rellotgeria.
El 1890 va esdevenir un restaurant, Can Cisco, durant quasi set dècades, i a principis dels vuitanta del s. XX grans periodistes com Espinàs o J.M. Cadena van reprendre les tertúlies a la rebotiga. I el 1987 els germans Roig, Jaume i Marc, el van portar a una etapa d'esplendor i anomenada gastronòmica; en els seus millors temps, el Pitarra era famós per una cuina catalana de toc afrancesat, i fons de carn i sales espesses i cinegètiques: el seu faisà i civet de senglar eren dels més cobejats durant la temporada de caça a Barcelona.
Els Roig es van jubilar el 2017. A principis dels 2000 era habitual veure com hi entrava i sortia constantment la cúpula de l'Ajuntament de Barcelona i el Parlament (l'Ernest Benach, el president, n'era client habitual). Els àpats eren llargs i bons, requerien una digestió lenta i una sobretaula amb assossec: era un restaurant ideal per seure, planificar i negociar, vaja.
Què queda del ric patrimoni del local? Els Roig van convertir el restaurant en un museu dedicat a Pitarra i amb la seva jubilació la majoria de les antiguitats es van vendre, però el fons documental literari va anar a parar a l'Ateneu Barcelonés, segons escriu el mestre Lluís Permanyer a La Vanguardia. "Els del pub irlandès tenien tots els quadres mal ficats en caixes, i nosaltres els hem reposat. I també hem comprat mobles que no desentonin amb l'estètica del restaurant"; m'explica en Riqui. L'aposta pel restaurant diu que és seriosa: "Hem firmat un contracte per deu anys. I sí, hi ha plats molt comercials, però també hem mantingut plats del Pitarra. La intenció és treballar amb públic que ja venia i els turistes, és clar", explica. Veig esqueixada i cargols a la llauna, que corren entre paelles d'ibèric amb bolets i faltes d'ortografia flagrants.
Però es nota que han fet un esforç per ser respectuosos amb el que ha quedat del Pitarra. A les parets hi ha emmarcats diaris del segle XIX i programes teatrals, així com quadres d'artistes de la Barcelona dels anys setanta i vuitanta del segle XX. "També hem recuperat el reservat de la rebotiga, on els polítics feien els dinars a porta tancada", em diu orgullós l'encarregat.
La nova propietat és també amable i considerada amb l'aborigen català, residual al Gòtic: els cartells de menú i les cartes són en català, i el personal l'entén i el parla perfectament per iniciativa pròpia (quelcom que no és tan habitual: un comerç històric i barceloníssim com Los Caracoles té la carta a peu de carrer en spanglish, i la llista d'hotels i restaurants de luxe de Barcelona on no fan l'esforç d'atendre't en la teva llengua materna arribaria d'aquí a Múrcia).
Entra una simpatiquíssima veïna –que deu ser un dels 1611 veïns censats al Gòtic– i tusta l'esquena d'en Riqui, el felicita per la reobertura i promet que hi vindrà a dinar aviat. La cervesa estava ben tirada i les braves eren decents. M'han costat nou euros. I surto pensant que a bars i restaurants del barri Gòtic de Barcelona et poden passar coses molt pitjors que fer-hi una birra-braves entre les brases, quasi extingides però boniques, del patrimoni del teatre català.
NO T'HO PERDIS: Els millors restaurants de Barcelona