[title]
Hi ha qui creu que els músics joves de l'actualitat ho fien tot a l'electrònica i l'autotune. Però no és veritat. Sense desmerèixer ningú –cada estil té els seus instruments i les seves maneres de fer–, hi ha molts músics que dominen els instruments de tota la vida, que saben fer arranjaments i dirigir. Una bona mostra n'és la cantant i trombonista Rita Payés (Vilassar de Mar, 1999) que, com crec que diu C. Tangana, fa "música antiga". Bé, música antiga que sona perfectament contemporània, per no dir atemporal. És la música que corre per les seves venes des de ben petita. Se li nota l'experiència acumulada a la Sant Andreu Jazz Band, el gust pel jazz, pel bolero, per la bossa nova i per la cançó llatinoamericana en general.
Després de debutar amb la seva mare, la fantàstica guitarrista Elisabeth Roma, a 'Imagina' (2019), atrevir-se amb composicions pròpies a 'Como la piel' (2021) i a gaudir de certa popularitat gràcies a 'Algo contigo' i les col·laboracions amb C. Tangana, amb qui va actuar als Goya i va anar de gira, Payés va estrenar al Grec el seu primer disc amb un cent per cent de composicions pròpies. La presentació de 'De camino al camino', publicat fa literalment quatre dies, va ser una mena de posada de llarg davant del públic barceloní, el punt de partida del seu projecte més ambiciós i també el reconeixement d'anys de feina.
Rita Payés va muntar un bosc màgic a l'antiga pedrera de Montjuïc. Bé, no ella, sinó Andreu Fàbregas, a qui va demanar un disseny de llums i va decidir rescatar un castanyer mort del bosc i penjar-lo sobre l'escenari. Amb una cançó emblema com 'El cervatillo', amb un ritme que evoca els saltirons de l'animaló els ulls del qual se li van clavar durant una temporada, la màgia estava servida. I el bosc contenia una font de música quasi inesgotable: el concert va durar dues hores.
Uns músics impressionants
Va sortir amb una mica de nervis, però es van anar diluint a mesura que el concert va començar a fluir. Impossible no sentir la xarxa de seguretat d'uns músics tan impressionants com els que l'acompanyen: Juan Berbín a la bateria i la percussió, Horacio Fumero al contrabaix, Pol Batlle a la guitarra i, és clar, Elisabeth Roma també a la guitarra. I, a més ara compta amb un quartet de corda per al qual ha fet els arranjaments. El repertori es va basar en les cançons del nou disc, amb algun canvi d'ordre (tenia sentit començar amb 'Benvingudes') i la majoria de col·laboradors que participen al disc: el pianista Toni Vaquer; el trompetista i compositor Eudald Payés (el germà gran, sí, són una família de músics i tots són bons); els saxofonistes Eva Fernández i Miguel 'Pintxo' Villar; i les cantants La Tania, Lucía Fumero (que també la va acompanyar al piano) i Sílvia Pérez Cruz, amb qui havia cantat en els seus concerts inaugurals d'aquest Grec.
Payés és una excel·lent compositora de cançons i va demostrar que té un repertori tremendament sòlid, amb uns arranjaments que permeten viatjar a diferents paisatges musicals, de vegades delicats, de vegades punyents, però sempre vívids i plens de sorpreses. Amb aquesta matèria primera, el concert no va decaure en cap moment a pesar de la novetat d'aquestes cançons i només va recórrer a 'hits' als bisos finals, on sí que va sonar 'Nunca vas a comprender' i 'No digo que no (vaca y pollo)'. Al llarg de les dues hores, Rita Payés va imprimir la seva personalitat tant a la seva manera de cantar com de tocar el trombó (els solos d'ella i els altres músics també van regalar grans moments) i el públic va agrair la sort immensa d'haver pogut assistir als primers passos sobre els escenaris de 'Del camino al camino', el projecte més ambiciós fins al moment d'una artista que viu un moment esplèndid i amb un gran futur al davant.