Rosalía tanca el Primavera Sound 2023 mostrant-se icònica i propera alhora

Rosalía va dir que el Primavera Sound era el seu festival. Que era el festival on venia a "posar-se fina" i que quan va veure el concert de Grace Jones –això va ser el 2017, quan hi va presentar 'Los Ángeles'– va somiar que ella també era cap de cartell. Ja ho va ser el 2019, amb 'El mal querer', i ho ha tornat a ser ara, amb 'Motomami'. Una cap de cartell encara més gran, si això és possible, tenint en compte el recorregut que ha fet els últims quatre anys. Encara no sabem quin és el seu sostre.

Venia de triomfar a Coachella i a Ciutat de Mèxic, on va congregar 160.000 persones, i a nosaltres, que l'hem vist créixer, no ens feia res esperar fins a les dues de la matinada per veure-la entre la multitud ingent, perquè enteníem que havia rebut l'honor de ser l'artista principal que tancava el festival (els concerts continuaven, però no els de la lletra més grossa). I així l'esperàvem els de casa, pacients, agafant lloc entre guiris sorollosos, com aquells vells amics que veuen triomfar un company de lluny, que ja no poden acostar-s'hi, i que pensen que no se'n recordarà d'ells.

I Rosalia Vila Tobella es podia haver presentat així, com la gran estrella que és, i no hauria passat res, l'hauríem admirat igual des de la llunyania. Hauria projectat la seva imatge perfectament icònica a través de les pantalles, se n'hauria anat i l'hauríem seguit estimant de la mateixa manera. Però no, la de Sant Esteve Ses Rovires va decidir mostrar-se vulnerable i expressar la seva emoció en català al públic català, el que l'ha vist créixer. La gran massa d'espectadors forans no entenien què deia, òbviament, i això inoculava certa justícia poètica al festival. Tornàvem a tenir una artista de la casa (relegats normalment a tocar en escenaris secundaris a primera hora de la tarda) en un escenari gran, en horari de màxima audiència.

Mil·limètricament coreografiat

El xou és d'una força visual innegable. Minimalista i perfectament coreografiat, amplificat per les pantalles verticals, que no retransmetien un concert, sinó que oferien petites joies audiovisuals. El so va fallar una mica a l'inici. Li faltava volum, i ella se'n va adonar quan es va asseure al piano i va haver de demanar que li apugessin la PA. Era complicat oferir balades a aquelles hores de la nit, especialment quan part del públic venia de ballar de la disco a l'aire lliure de Calvin Harris, però ella es va mantenir ferma al setlist.

Cançons ballables com 'Saoko', 'Bizcochito', 'La fama' i 'Despechá' van funcionar molt millor en aquest context festivaler, on s'haurien agraït més peces d'aquest estil, i una dinàmica més fluida: de vegades fa les cançons tan curtes que costa acabar d'entrar al concert. No hi va haver participació de Tokischa a 'Linda' (llàstima, perquè era al festival), ni de Rauw Alejandro a 'Beso' i 'Vampiros', potser perquè el xou està tan mil·limètricament seqüenciat que dificulta la improvisació. Sí que va sonar l'àvia de Rosalía dient-li allò de "si ets feliç, jo també soc feliç", i ella havia citat abans l'avi Jaume dient allò de "que trista, la vida de l'artista". Va ser abans que entonés una altra balada, 'Héroe', d'Enrique Iglesias (Enrique Iglesias al Primavera Sound).

La recta final, amb 'Malamente', 'Chiken teriyaki', 'CUUUUuuuuuute', sí que va ser per ballar, però se'ns va fer curt. Llavors sí, aquella Rosalía que s'havia mostrat vulnerable es va esfumar com l'astre que és, deixant rere seu alguns records icònics més. I nosaltres, orgullosos d'haver-la vist créixer, tornàvem a les nostres vides de gent normal i corrent pensant que potser encara està lluny d'arribar al seu cim –costa d'imaginar quin serà–, però contents i amb la sensació reconfortant que encara se'n recorda de nosaltres. 

NO T'HO PERDIS: El Primavera Sound 2023 en 23 fotografies