[title]
Una Emmanuelle blanca i una de negra?
Quan aquí va arribar la llibertat i la democràcia en tots els àmbits, els adolescents de l’època ens moríem per ser majors d’edat i poder veure totes les porcades que van entrar per la Porta de Tannhäuser de les Marranades: de cop, van començar a arribar milions de pel·lícules que havien estat amagades i prohibides per a aquell públic voraç de sexe. De sexe amb coartada política i intel·lectual, o sense cap mena de coartada. Perquè sí. I els més petits (i menys informats) ens preguntàvem per què hi havia una Emmanuelle blanca i una Emmanuelle negra. Què era allò anomenat ‘El Libro de Buen Amor’? Què hi feien, allà als carrers i als dormitoris de París, Marlon Brando i Maria Schneider? De debò hi ballaven un tango, o hi feien una altra cosa? Per què Charlotte Rampling es tapava les tetes al cartell de la morbosa ‘El portero de noche’? La meva viatjera tieta deia que “una cosa són les pel·lícules pornogràfiques i una altra són les eròtiques”. I, entre tantes propostes i suggeriments allunyats de la meva economia i de la meva minoria d’edat, hi havia un film holandès (holandès com l’excitant Sylvia Kristel, per cert) amb un títol encisador: ‘Delicias turcas’, dirigit per un tal Paul Verhoeven (amb els anys, vaig saber pronunciar el cognom) i protagonitzat per gamberro alt, compacte, cepat, pelut i rossenc com un àngel diabòlic: Rutger Hauer. Finalment, vaig aconseguir veure ‘Delicias turcas’ en una sala de cinema d’autor de programa doble (el Loreto, segurament) abans que s’estrenés ‘Blade runner’. Ara, Hauer ens acaba de deixar.
Sota la influència de Roy Batty
‘Delicias turcas’: una cinta amb nom de menjar, però on els personatges, segons semblava, o segons nosaltres ens imaginàvem llavors, no paraven de cardar des del primer minut. Verhoeven encara no havia estat absorbit per Hollywood, i Hauer era exactament el tipus d’amic que tots els puritans volíem tenir: un tipus desinhibit, fort i simpàtic que ens guiaria/pervertiria des de l’adolescència cap a la primera joventut. I aquell noi d’Utrecht va començar a treballar amb Sylvester Stallone o André Delvaux (quin contrast!), i un dia es va convertir en el replicant d’una història cuinada entre Ridley Scott, Philip K. Dick, Hampton Fancher i David Webb Peoples sobre ciutats plujoses, robots perfectes i màquines que volien tenir records i sentiments propis, i sembraven la zitzània. ‘Blade runner’, sí, ens segueix influïnt, obsessionant i fascinant.
L’actor imita el personatge
Sam Peckinpah (‘Clau omega’), Richard Donner (‘Ladyfalcó’), Ermanno Olmi (‘La llegenda del Sant Bevedor’), Robert Harmon (‘Carretera a l’infern’) o Nicolas Roeg (‘Eureka’) van mantenir el nivell de qualitat en la carrera de Hauer, que després va entrar a la dècada dels 90 donant-nos poques alegries. Una casualitat? Coincidència? A Roy Batty, el seu personatge a ‘Blade runner’, se li acabaven les piles aviat. A l’actor, també. O no el van saber aprofitar. O ell va escollir malament. Fa uns mesos el vam recuperar a ‘Los hermanos Sisters’, una joia que coronava anys i anys de llargmetratges per oblidar i de pocs papers en produccions dignes de destacar (‘Sin city’, ‘Confesiones de una mente peligrosa’, ‘Batman begins’). Hauer no ha tingut un ‘John Wick’, com Keanu Reeves, que el ressuscités, potser més en un sentit comercial que no pas en l’artístic.
Un substitut?
Quan Stellan Skarsgård va irrompre al cinema, arrogant i lluïnt les millors gales, ens va semblar que podria ser el nou Rutger Hauer. I és evident que el suec és un excel·lent actor i ha tingut uns immillorables companys de viatge (sobretot, Lars von Trier, que vindria a ser el Verhoeven de Hauer), però Skarsgård mai ha tingut, ni tindrà, el sex-appeal, la mirada entre espavilada i poca-solta, i la picardia d’aquest holandès que, en certa ocasió, va veure unes naus en flames atacades més enllà d’Orió. Roy Batty, sempre seràs nostre. Rutger Hauer, tu seràs, eternament, la guspira del nostre esperit.
