[title]
El públic 'drag-obsessed' va conèixer la Sharonne a Drag Race España i se’n va enamorar ràpidament. Tenia el que Ru Paul en diu C. U. N. T: Carisma, Unicitat, Nervi i Talent. D’aquella temporada, molts recorden la seva imitació de Verónica Forqué (un dels moments més virals de la franquícia espanyola). Potser això la va convertir en guanyadora, però la realitat és que és només un dels grans talents de Sharonne. Sap imitar a la perfecció, però també canta, balla i actua amb la professionalitat d'algú que ha dedicat anys i panys a la formació escènica i musical i que acumula experiències de tota mena, siguin a dalt de l’escenari o al món de la televisió. Darrere d’aquest personatge càlid i lluminós hi ha en Cristóbal Garrido, un sabadellenc que, de jove, baixava a Barcelona per comprar discos i anar al teatre. Ara, la ciutat llueix cartells amb el seu nom. Al novembre i al gener, el Teatre Condal acollirà dues funcions del seu show en solitari ‘All divas’, un espectacle de varietats que homenatja a les grans dives del pop i parla sense embuts de la quotidianitat LGBTIQ+. I al Tívoli, Sharonne interpreta Bernadette al musical de ‘Priscilla. Reina del desierto’. Als dos shows, Sharonne demostra el seu domini de la interpretació i la música i deixa en evidència que, si tens talent i estàs disposada a treballar, hi ha vida més enllà de Drag Race.
Tu vas entrar al món del transformisme a través del teatre. Però, musicalment, quins són els primers artistes que et van interessar?
Recordo el primer àlbum que em vaig comprar de petit. Era el casset del ‘True Blue’ de Madonna. Per mi, la música i el teatre sempre han anat de bracet, han sigut la mateixa cosa. Muntava concerts a casa, sempre he sigut creatiu, i vaig començar a fer teatre a Sabadell. Primer al grup de joves, després al d’adults, i vaig acabar estudiant art dramàtic durant quatre anys. I sempre m’han fascinat els musicals. Anava a veure els de Dagoll Dagom, per exemple. Un dels meus musicals favorits és Sunset Boulevard, i a l'escola de teatre musical, ens disfressàvem dels personatges i cantàvem tot el repertori… M’hi vaig voler especialitzar, perquè la música i la interpretació sempre m’han semblat indissociables.
A casa teva hi havia aquesta passió pels musicals o vas desenvolupar-la tot sol?
Quan jo era petit, internet no existia. I t’havies de buscar la vida: te n'anaves a la botiga de discos i miraves, comentaves coses al botiguer i li feies preguntes. I a casa, quan feien un concert a la televisió, el gravava per poder-lo tornar a veure. Estudiava els moviments dels músics, com cantaven, com es movien. Recordo, per exemple, un concert de Gloria Estefan de Miami Sound Machine, que reproduïa en bucle una vegada i una alta. La meva mare n’estava farta, però a mi m’encantava! I recordo que a Barcelona, al carrer Pelai, hi havia una botiga de discos que era gegant, però gegant! Agafava el tren de Sabadell per anar a Barcelona a passar-me la tarda mirant discos. Al soterrani tenien un passadís enorme ple de vinils de musicals. M’escoltava les bandes sonores sense conèixer-ne la trama.
Diries que ets un defensor de la música pop?
He crescut amb aquesta música. Comprava molt la 'Superpop', una revista que parlava de la música pop i dels artistes de l'època. Ara, els estils propers a la gent jove potser formen part del gènere urbà o el reggaeton, però, en aquella, època era el pop! Tot i que evidentment, hi havia de tot, el heavy s’imposava molt, també. Però em va tocar viure una època en la qual tot girava entorn del pop. I jo me’n vaig fer fan. Ara, a l’espectacle d’’All Divas’, em toca connectar amb una audiència que a vegades és molt jove perquè m’han conegut a través de Drag Race i em fascina veure com no coneixen les meves referències. A València, una noia del públic va explicar-me els rapers valencians que li agraden a ella, per exemple, i jo no en coneixia cap. Aquest diàleg m’encanta i demostra que hi ha moltes maneres de connectar amb el públic a través de la música.
Però les dives del pop encara tenen vigència. Hi ha una vinculació històrica d’aquestes estrelles amb el col·lectiu LGTBIQ+. Per què creus que és?
La gent que pertanyem al col·lectiu sempre estem buscant la llibertat, jo el primer. I quan la veiem en un artista, neix el fenomen fan. No oblidem que la música està molt regida per les discogràfiques i els interessos de les grans empreses que hi ha al darrere. A vegades això obliga els artistes a tenir una imatge concreta, a fer un tipus de música, quan realment el que hauria de fer un artista és crear des de la llibertat. I quan algú és genuí, el públic ho agraeix.
La Dolly Parton va dir: “Si no hagués nascut dona, m’hauria fet drag-queen”. Moltes d’aquestes artistes que homenatges a l’’All divas’, tenen una estètica tan estrafolària que podria considerar-se, directament, drag?
Les grans dives del pop eren drags sense saber-ho, moltes vegades. L’exageració que caracteritza el drag beu d’unes arrels que ja ens han donat les grans dives, sobretot a partir dels anys noranta. Abans, el transformisme era força més clàssic: consistia a imitar algunes artistes com la Liza Minnelli, la Marlene Dietrich, l’Édith Piaf, la Barbra Streisand, per exemple. I al nostre país, era un transformisme completament diferent, de caràcter polític. No actuaven en discoteques, sinó al teatre amb espectacles de revista, de comèdia. Eren artistes que rara vegada es posaven un nom artístic, si no que feien imitacions. I quan arriba el drag tal com el coneixem avui, ho fa a través de pel·lícules com Priscilla, i això comença a calar dins de la comunitat LGTBIQ+ i s’evoluciona cap a un altre lloc. Recordo veure el CD de ‘Supermodel of the world’ de Ru Paul en una botiga de discos, quan anava a l’institut, i flipar! Vaig dir: “això no és una noia o un noi, és una cosa completament diferent que m’interessa molt”. Me’l vaig comprar, vaig escoltar-me la música i vaig aprofundir en la figura de Ru Paul. Tot això va obrir portes cap a aquest drag més exagerat i de fantasia, que connecta també amb l’expressió de moltes dives del pop. Hi ha aquesta retroalimentació.
Aleshores és a través de Ru Paul, que t’interesses pel drag?
No. Jo vaig tenir la sort que a la meva escola d’art dramàtic, cada setmana els professors organitzaven una xerrada amb algú que es dediqués al món de l'escenari. Un dia va venir el director de La Cubana, un altre dia va venir el Jordi Boixaderes, un altre dia un escriptor, un escenògraf. Realment apreníem molt. I un dia va venir l'Ángel Pavlosky, i tot el que va dir em va ressonar. Em semblava una persona intel·ligent i divertida, em vaig interessar pels seus espectacles a Barcelona, que eren d’aquest transformisme clàssic.
Com eren, els seus espectacles?
Feia de senyora Pavlosky. Un senyor, vestit de senyor! Però maquillat, amb talons, i de vegades amb faldilla. No era un personatge de dona com el drag que s’entén avui en dia. I un altre dia, a l’escola va venir el Pirondello, un dels transformistes clàssics de Barcelona que actuaven al Paral·lel, amb les revistes que feien a l’Arnau, al Molino, a tot arreu. Ell imitava a Marlen Dietrich i a Edith Piaf, i amb les imitacions vaig quedar bocabadat. Vaig entrar al drag per aquí, anant a veure espectacles d'Àngel Pavlosky com qui va a veure un màster. Igual que com anava a veure el Pepe Rubianes. Jo aprenia moltíssim. Però mai m’havia plantejat fer jo aquest tipus d’espectacle de transformisme.
Hi ha un gran públic que estima el drag. I m’encanta que un fenomen artístic així ocupi cada vegada més espais.
I quan t’ho vas plantejar?
Quan tenia 19 anys, estava molt perdut. Un vespre vaig anar un restaurant a veure un show de la Sherry Vine, una drag llegendària dels Estats Units i vaig dir: “Crec que he de provar de fer això”. En aquell moment m’estava adonant que seria molt difícil aconseguir feina com a actor, era una època difícil. I en veure la Sherry Vine, se’m va ajuntar tot el que havia fet amb la meva companyia de teatre, el que havia vist a l’escola d’art dramàtic… I vaig crear el meu personatge, sense saber on em portaria. Em vaig adonar que podia fer la meva, sense una persona darrere que fos cap director ni cap productor. Podia fer arribar un missatge, sense que ningú em digués el que havia de fer. I des d’aleshores no vaig deixar de treballar. Va ser aquest l’inici, i trenta anys després encara continuo!
Des que vas començar fins ara, el drag s’ha convertit en un fenomen d’èxit. Les drag-queens són celebritats famoses, RuPaul’s Drag Race és una franquícia amb moltíssima audiència, i arriba a cada vegada més persones. Com et fa sentir això?
Hi ha un gran públic que estima el drag. I m’encanta que un fenomen artístic així ocupi cada vegada més espais. És un públic fidel, de vegades molt exclusiu i exagerat quan es tracta de defensar les seves artistes favorites, però hem de pensar que el drag és un fenomen molt ampli, en realitat! Hi ha moltes maneres de fer drag i jo crec que tots tenim la nostra parcel·la, que hi ha espai per a tothom.
Amb una amiga sempre diem que una drag-queen és l’home del Renaixement del segle XXI. S’han de tocar molts pals: actuar, cantar, ballar, fer humor, caricaturització, costura, etcètera. Com afrontes un art que és tan polifacètic?
Quan et dediques al món de l'espectacle i ets una persona creativa, tu tens un missatge que pots fer arribar de moltes maneres. Hi ha artistes que potser ho fan ballant i traient una energia meravellosa sobre un escenari, hi ha d'altres que ho fan escrivint. Aquesta és la màgia. Una de les concursants de l’edició actual de Drag Race, ja va per la seva segona novel·la, per exemple! Hi ha qui ho fa a través de la comèdia o de la 'performance'. Potser sí que som com l’home del Renaixement, però al darrere de tot això hi ha moltíssima feina. Algunes persones joves que comencen amb el drag, em demana consell i jo els dic: formació. Del que tu vulguis: pots ser una drag que canti o que actuï, però si no hi ha una feina al darrere, el missatge no arribarà mai. Jo he estudiat molt, he treballat molt: he fet molta dansa, quatre anys d'art dramàtic, he estudiat veu. Crec en estudiar i millorar.
Defenses una professionalització del drag, aleshores?
Crec que hi ha espais per tot, evidentment cal també que hi hagi drag amateur! Però penso que sempre s’ha tingut el drag una mica apartat del món de l’espectacle, sobretot aquell que es desenvolupa en bars i locals de nit… i al final, és un art. Un art que mereix tenir el seu espai. I estaria molt bé que, com els actors o els actors musicals, ens poguéssim basar en un conveni, poguéssim crear una mena de sindicat que ens protegeixi. Per què al final això és el món de l’espectacle i hi ha molts empresaris que se n’aprofiten. Tots som artistes, és igual si ets actor, si ets ballarí, si ets cantant, si ets artista drag… Però la nostra professió queda una mica allunyada dels escenaris i això ens dificulta les coses pel que fa als drets laborals.
Quan algú que comença amb el drag em demana consell, jo li dic: formació. Del que tu vulguis: pots ser una drag que canti o que actuï, però si no hi ha una feina al darrere, el missatge no arribarà mai.
Al llarg d’aquesta entrevista has parlat de Barcelona com un espai de descobriment de referents. Creus que això està canviant? Cal anar a la capital per descobrir
Sí, està canviant. Ara hi ha un Pride a tot arreu, fins i tot els Ajuntaments més petits fan programacions pel mes de l’Orgull. Quan era molt més jove, el punt de llibertat i de coneixement i de tot estava a Barcelona, a Sabadell, però en el seu moment no hi havia tanta cosa. Abans havies de baixar a Barcelona per tot. Em fa molt feliç veure que en llocs on la població és molt més limitada hi ha petits grups que organitzen jornades i s’esforcen per visibilitzar el col·lectiu. Perquè la gent sàpiga que existim, que som allà!