[title]
Aquest serà el Grec de Sílvia Pérez Cruz. Hi ha actuat moltes vegades, però mai l’havia inaugurat, i ho fa amb tres dates seguides (26, 27 i 28 de juny) i acompanyada d’una plèiade d’artistes que formen part del seu univers. Natalia Lafourcade, Pepe Habichuela, Damien Rice, Carmen Linares, Salvador Sobral, Rita Payés, Nico Roig, Carme Canela, Judit Neddermann, Juan Quintero, Carles Dénia i Celeste Alías són alguns dels músics amics que seran amb ella a l’escenari del Teatre Grec, però és que a més porta a sales com el Jamboree i La Paloma rodes de cantautors, de flamenc, de noves veus i un concert de Carme Canela i Celeste Alías. I és que l'artista de Palafrugell és molt més que una cantant, és una estrella que al llarg de la seva trajectòria ha teixit una constel·lació al seu voltant.
Aquest Grec és molt especial perquè inaugures el festival i, a més a més, al programa hi ha tota una sèrie d'espectacles al teu voltant.
És com una constel·lació de la meva vida, de l'amistat, dels territoris on he viatjat, família, amics... Moltes coses conflueixen. I aquest disc parla d'una vida sencera. 'Tota la vida, un día' parla de totes les etapes. I una de les coses que intento és reivindicar la bellesa de totes les edats. Com a exemple, poso la vida dels artistes, tots necessitem artistes que ens acompanyin en l'edat que tenim. No és el mateix escoltar algú que parla de la por o de la mort als 20 que als 30, als 40, als 50... Li vaig proposar a en Francesc [Casadesús, director del Grec]: Per què no fem concerts amb gent jove, amb gent contemporània, amb gent gran? La idea era fer més viu el concert, més sentit.
Quanta gent hi haurà als tres concerts del Teatre Grec? Perquè al teu últim disc ‘Toda la vida, un día’ (2023) hi ha 90 músics.
Al disc hi participen dos cors diferents i això puja també la mitja. Però el dia de la inauguració hi ha un cor d'unes 35 persones, hi ha quatre saxofonistes, dos trombonistes, dues violes de gamba, la banda en si, que és un cello, violí, un contrabaix, dos ballarins –Andrés Corchero i Karen Lugo–, i llavors els convidats, que som amics, i em van dir que sí. Juan Quintero, Natalia Lafourcade, Damien Rice... Em sembla bastant increïble que tothom pugui. Ara començo a ser conscient del que significa, de dir: “ui, aquest serà un concert important a la vida”.
El fet d'inaugurar-lo et deu fer sentir reivindicada.
Quan el Francesc va explicar tot el que volia, els valors que volia cuidar en aquest últim festival, jo hi estava molt d'acord i em sento molt, molt agraïda. És veritat que sempre m'ha tingut molt en compte i m'ha cuidat. I m'agrada això que hi hagi molta gent d'aquí. Hi ha alguna cosa també de l'amistat, dels vincles, de casa. Parlo de tota l'escena de Barcelona, hi ha molts músics que estan molt vius ara mateix, de moltes generacions. Vaig trucar amics del cor on jo havia començat a Palafrugell i en vindran sis. Són això, els territoris, la família, els amics. Clar, que vingui la Natàlia [Lafourcade], que és de Mèxic i tenim una amistat molt bonica; el Juan Quintero, d'Argentina; el Roly [Berrío], de Cuba; el Damien [Rice] d'Irlanda, que l'any passat em va convidar a la seva gira... és molt bonic. Saps quan fas un sopar i ve molta gent? I a la vegada explico coses de la ciutat. És una ciutat que està en un moment molt creatiu, hi ha gent fent meravelles i hi ha uns vincles amb altres territoris que estan vius.
És un orgull haver sigut una inspiració, un referent per a veus tan boniques
Tu sempre t'has envoltat de gent amb molt de talent. Hi ha altres artistes que no ho fan, no sé si perquè potser volen brillar més, però tu mai has tingut por d'envoltar-te de gent, i la teva carrera també s'ha alimentat d'aquestes col·laboracions.
Bé, ha de ser gent que estigui una mica en la mateixa sintonia. Jo necessito que tinguem un mateix llenguatge, no m'agrada tenir gent que m'acompanya, m'agrada compartir la música a l'escenari. I han de ser músics bons, per descomptat, però valents i generosos. I sobretot tenir les ganes de cuidar-te i de no tenir por a l'error. És que per a mi l'escenari és com una petita societat, hi ha d'haver tots els valors que a mi m'agraden. Per això, si sento que algú m'està acompanyant i prou, moro de la pena. Em preocupa, no ho vull, perquè des de petita que faig música, perquè estava sempre envoltada de músics. Jo necessito sentir que formo part de la festa, de la conversa.
Això es veu molt bé al disc amb el Marco Mezquida, el directe ‘MA. Live in Tokyo’ (2020), que és com si us deixéssiu anar per un tobogan, oi?
Perquè amb el duo pot quedar més palès, s'han de posar d'acord només dues persones. Llavors, el silenci és molt més evident, és com si hi hagués una mena d'onada, no sé com dir-t'ho, com coses que no has de decidir, com si hi hagués un batec del planeta. Físicament, alguna cosa que t'empeny a saber quan has d'entrar, sense comptar, et diu on has d'anar.
És com la confiança cega dels trapezistes al circ? Que et deixes anar perquè saps que t'agafaran?
Això no ho havia pensat, clar, és l'extrem. Jo he de sentir això. I vull que sentin això els que estan amb mi. Que sempre els cuidaré. No els deixaré mai sols. I els errors formen part de la bellesa del camí. M'encanta fer brillar la gent. M'encanta treure'ls el millor. I per això han d'estar còmodes i sentir que no són qualsevol persona. Jo vull sentir que m'estic realitzant, però que cada persona que m'acompanya també. I si aquella persona està feliç, la bellesa es multiplicarà.
Al disc coqueteges amb l'autotune i volia saber com et relaciones amb aquest instrument.
Va ser casualitat. He gravat el disc a diversos estudis i en aquell moment estàvem a l'estudi Sol de Sants amb l'Alberto Pérez. Allà hi grava també molta gent del trap i em parlaven de l'autotune i dic “hòstia, mai l'he provat”. I ho vam fer amb 'El poeta és un fingidor'. És una cançó que parla de la dualitat, de la persona i la seva màscara, i de com la màscara també el defineix: "El poeta és un fingidor, finge tan completamente, que hasta finge que és dolor, el dolor que en verdad siente".
Pessoa, oi?
Pessoa. És en aquella cançó. I què hi ha en la cançó? Hi ha una veu en directe a Madrid i una veu amb autotune, que són com els dos extrems, i per això m'agradava el que explicava. El que està passant amb l'autotune és que es pot fer servir de moltes maneres. Com a efecte ho entenc perfectament i t'hi vas acostumant. El que veig és que per a molta gent ja és la seva veu, o sigui que només canten amb allò. Sempre. Gent que grava amb tot el muntatge, aquest efecte, l'altre... I crec que pensen que és la seva veu. Puc entendre que t'agradi i que el vulguis fer servir, però em fa una mica de por que t’allunyi de quina veu tens. És un treball molt diferent del que jo faig i amb l'art, de vegades, veig com oficis diferents. Però per mi, l'art és llibertat. Abans hi havia coses que m'afectaven fins que vaig entendre que l'important és que és llibertat i que el que un ha de saber és el que ve a cuidar. I jo he entès que el que faig és cuidar la bellesa de la vulnerabilitat. La bellesa i la fortalesa de la vulnerabilitat, aquesta part humana.
Suposo que la sensació física de quan cantes ha de ser molt diferent quan no passa per determinats efectes. Tu ets la caixa de ressonància, l’efecte.
És un altre ofici. Imagina't la sensació que tot es pot trencar i la sensació que res es pot trencar. Són camins oposats, amb resultats diferents.
Com que amb el pare no parlàvem gaire, jo crec que vaig aprendre a dir-li les coses cantant
Quan vas descobrir que tenies un do per cantar?
De fet, al directe que fem ara també reivindico l'ofici del músic. És una cosa artesanal de moltes hores. El que em demanes ho detecto als 12. Als 12 anys detecto la vocació. Quan veig que hi ha com un trànsit, una necessitat. I que aquí em quedava sense cos, sense temps i connectava amb tots els meus valors i hi havia tota la llibertat. No ho sé, és molt difícil d'explicar. Que em deien que cantava bé o que hi tenia facilitat, des de molt petita. Perquè vaig començar als 3 anys en una escola i sabia que tenia oïda, que tenia facilitat per la música. Bé, no ho sabia, m’ho van anar dient. És que saber com és un és complicat.
Et vas entenent sobre la marxa?
I per comparació, vas veient el que va passant, dius: “Ah, jo era així”. Però la vocació, això de dir “avui ha passat alguna cosa especial”, va ser als 12 anys, després de cantar ‘La bella Lola’ amb el meu pare a la taverna on ell cantava.
Tot ve de les havaneres? Tot ve del pare?
No, de la meva mare.
La teva mare escrivia lletres, és la part de la poesia?
La meva mare és historiadora de l'art i té una escola d'art. Va escriure la lletra [de ‘Vestida de nit’], els meus pares van fer dues cançons junts. El meu pare treballava en una fàbrica i la seva passió eren les havaneres i anar a buscar cançons anònimes a Cuba. Feia arranjaments i tocava. I a la taverna, la tauleta, després de menjar, beure i cantar, allò era la seva felicitat. Era un ritual que jo vaig veure des de petita i que s'assajava a casa. Però la sensibilitat per l'art me l'ha donat la meva mare, que és qui m'ha criat. Ensenyar a mirar, a cuidar les emocions. A la seva escola hi havia pintura, ceràmica, cursos de cine, totes les arts. Però el directe el vaig conèixer amb el meu pare. I, com que no parlàvem gaire, jo crec que vaig aprendre a dir-li les coses cantant. I que s'emocionés tot el que no podia parlar. Crec que hi ha alguna cosa d'aprendre a transmetre emocions per aquesta voluntat que sabés què sentia. No ho sé, no ho havia dit mai.
Cuides molt les lletres. No sé si et costa molt o no, però hi ha imatges molt potents al disc.
Sí, crec que en aquest disc hi ha les millors lletres que he escrit. La meva mare sí que té molt do de la paraula. Així com tinc molts recursos amb la música, no sabia com es feia la lletra. I el primer que vaig escriure era el disc ‘11 de novembre’ (2012), que era el meu primer disc en solitari. Era sobre la mort del meu pare i pensava “la forma no la conec, però l'emoció és verdadera, alguna cosa tindrà”. I després de conèixer poetes, de llegir-los o de cantar cançons que m’agraden vaig anar entenent una mica el llenguatge escrit. En realitat va ser amb la meva primera connexió amb el teatre, amb el Joan Oller. I amb el Joan Oller estava enamorada d'Espriu i deia molt les paraules. I allà vaig començar a entendre la força de la paraula perquè amb la música les paraules em quedaven petites. I ara no, ara sento igual la força de la paraula i de la música. I aquest disc l’he escrit sense pensar. Em sortia i no esborrava. Estic més solta escrivint, però és una cosa d'aquests últims tres anys.
Ara hi ha moltes més veus com la teva, que parteixen del folklore per fer música contemporània, però quan vas començar tenies molts menys referents. Creus que has creat escola?
En soc conscient perquè m'ho han anat explicant molt. Al principi no ho entenia i ara dic, “sí, oi?” Sí que tenia el gran referent de la Carme Canela com a cantant, una persona molt connectada amb l'emoció; la meva mare i, d'una altra generació, hi havia la Maria del Mar Bonet. Però havien passat molts anys.
Ja saltaves de generació.
L'edat de la meva mare. No era el que jo vivia. El que jo feia era estrany, pel que m'han dit, tenia una manera de cantar més...
Melismàtica?
Sí, que és molt de la península, però que potser aquí estava una mica en desús, perquè segur que totes les àvies... No ho sé, hi ha una manera de cantar que és veritat que va haver-hi moltes persones que em deien, “Ostres, mira, em fa pensar en tu”, i algun cop jo m’havia pensat que era jo mateixa.
T'ha passat això?
Sí!
No pots dir amb qui?
No!
La coneixeríem?
Sí [riu]. La veritat és que ara m'emociona molt. Al principi em costava d'entendre, perquè un fa la seva vida i és com... pots sentir que els espais es creuen. Però amb el temps n’estic molt orgullosa. És com si els hagués obert una porta en el cant i amb la veu i, pel que fa a creació, no hi havia tantes cantautores, ara hi ha moltíssimes dones que creen. I tampoc hi havia dones instrumentistes.
Jo penso en la Rosalía, la Maria Arnal... n'hi ha moltes més, però estic segur que has estat un referent per a elles.
Sí, m'ho han dit. Ara ja ho puc dir, perquè ho he parlat amb elles i ho sé. I sí que va ser una porta i llavors van haver de fer el seu treball per alliberar-se'n. Hi ha persones que t'ajuden, et sents en ressonància i entres en aquell camí, i llavors hi ha una voluntat i una necessitat individual de dir: "ara vull acabar de definir la meva veu". I és un orgull haver sigut una inspiració, un referent per a veus tan boniques. És fort, si miro enrere. Perquè ara, de parlar-ho amb gent, sé que en són unes quantes. I m'emociona, que bé, que hi hagi més veus lliures, que es trobin elles mateixes, i més dones creadores. M'encanta. I més dones músics mares. Em sentia molt sola en moltes coses i no ho sabia. Quin moment em va tocar. Però per mi va ser molt natural.
