[title]
Sopa de Cabra acaben de publicar ‘Ànima’ (2024), el seu onzè àlbum d’estudi i el primer de col·laboracions, una (o més) per a cada cançó: Sidonie, Santi Balmes, Triquell, Beth, Clara Peya, Xarim Aresté, Pol Batlle, Anaïs Vila i Yolanda Sey, però també amb diversos productors i en diversos estudis (un procés que s'explica a 'Bull d'ànima', un pòdcast interessantíssim amb converses d'artista a artista). Ara, després d'haver celebrat els 30 anys del ‘Ben endins’ (1991) encaren la recta que els durà a celebrar 40 anys de carrera el 2026 amb una gira que els durà també a retrobar-se amb Els Pets, uns companys de viatge que els fan aquest 2025. Serà el 2 d’agost, al festival Sons del Món de Roses.
El disc es diu ‘Ànima’ i a pesar de ser molt col·laboratiu, també va molt a l’essència de les cançons. Heu mirat de trobar quina és l’ànima de Sopa de Cabra en aquest moment?
Gerard Quintana: Habitualment, el títol sempre el posàvem al final, quan estava tot fet. Teníem les cançons, les observàvem i buscàvem un denominador comú, alguna cosa que les pogués unir. Aquest cop, com que volíem involucrar moltes persones, no només que vinguessin a col·laborar, sinó que participessin del procés de creació, i necessitàvem una direcció, un camí perquè tots anéssim més o menys cap a una mateixa direcció, i vam posar el títol molt aviat. Va ser quasi una premissa. L'ànima significa allò que perdura quan tota la resta es va desprenent, tot l'accessori o efímer. Crec que va ser una bona pista per a tots plegats. Hem treballat cançó per cançó i, per tant, també hem anat a l'ànima de cada tema. Hem anat a buscar allò que el feia essencial, en el sentit que no hi sobrés res. És un disc de vuit cançons, breus en el sentit que no tenen grans introduccions, ni grans parts instrumentals, sinó que van molt a l'essència de la cançó pop.
Cada cançó és diferent, però a la vegada encaixen entre elles. Us heu posat alguna línia vermella estilística?
Josep Thió: No, almenys jo com a compositor, mai m'he marcat un límit estilístic, allò típic dels grups que volen ser reconeixibles. Jo prefereixo els discos dels Beatles, que cada cançó era un univers diferent, i a l'hora de compondre... sempre he intentat trencar la barrera del que era un grup. O sigui, del que podia fer Sopa de Cabra. Moltes vegades ens hem trobat amb cançons que no sabíem ni per on començar. Pel que fa a les col·laboracions, vaig percebre que era una manera d'eixamplar les cançons, de donar-los allò que nosaltres cinc no podíem fer. I ara, en aquest moment, les discogràfiques estan encantadíssimes amb aquest concepte nou de col·laboracions, els funciona molt bé.
“Les cançons ja són de la gent, i què faràs? Competir amb tu mateix?"
Ara és molt més habitual, sobretot amb la música urbana.
J.T.: Per mi és molt benvingut no haver de convèncer ningú que volem fer un disc amb col·laboracions. Al contrari, jo ja vaig dir d'entrada que aquest disc no el volia produir. No tinc gens d'interès a sonar a Sopa de Cabra, tinc interès en què les cançons arriben al seu màxim possible. I en aquest cas era posar-les a les mans d'algú altre, col·laborant amb ells, amb lletres, amb parts de melodia, amb parts de cançó, amb altres productors i posar tothom al servei de la cançó.
G.Q.: Venim de la celebració del ‘Ben endins’, dos anys de gira, i la revisitació d'algunes de les cançons d'aquell disc, que ens va semblar una bona manera de celebrar-ho, i ja van anar en aquesta línia. ‘Si et quedes amb mi', ‘El boig de la ciutat’, ‘Mai trobaràs’, amb diferents productors, amb molta gent cantant, gairebé, en aquell cas, no diré del tot, però érem espectadors de la nostra pròpia cançó, en la que col·laboràvem. Era com dir “com més la podem fer, aquesta cançó, nosaltres?” És de la gent. Gairebé que vinguin ells, nosaltres participem, i la compartim. Jo crec que alguna llavor d'això, que va ser una experiència molt xula, ens va quedar per fer aquest salt de dir que “no només vindran a col·laborar, sinó que seran copartícips de tot el procés”.
N’hi ha un munt, de col·laboracions.
G.Q.: Hi ha el Pol Batlle, amb la cançó amb ‘Ànima animal’, amb què obrim el disc. El Pol ve d'experiències segurament més relacionades amb l'underground musical barceloní, com Ljubliana & the Seawolf i tot l'univers del Pumarejo, quan estava a Vallcarca, i ara treballa molt també amb la seva companya, la Rita Payés. Després també hi ha els Sidonie, una banda amb la qual tenim moltes coses en comú, tot i ser de generacions diferents. Ara estan preparant un disc, i el trauran aviat, en català. Al final ens hem trobat, i és com si fóssim potser cosins germans no, però cosins segur que sí. Després hi ha el Triquell, segurament és el salt generacional més gran, va ser el primer amb el qual vam començar a treballar. Ell treballa directament amb ordinador, nosaltres encara som de la vella escola, partim dels instruments. Però bé, ha sigut enriquidor per les dues parts. Després el Santi Balmes de Love of Lesbian, company de molts anys de trajectòria, també, i un personatge amb una efervescència i una potència creativa bestial. A més, som gairebé del mateix dia. Ell va néixer el 25 de novembre, jo el 27. I quan vam descobrir això vam entendre moltes coses, és difícil que no ens fem un fart de riure cada cop que ens veiem. Després, el Xarim Aresté, amb qui fem ‘En un segon’. Ell ha estat un Sopa, també. De fet, a la gira dels 25 anys, als tres Sant Jordis i els altres concerts que vam fer, ell va ser una part de la banda. Hi ha una relació d'estima molt gran i d'admiració. I ha sigut preciós poder fer aquesta cançó amb ell. Després hi ha la Beth…
J.T.: Ens hem quedat les cançons amb les noies, al final. Una mica perquè hem volgut com el disc dels Rolling Stones, el ‘Tatoo you’, que té la part més rockera i la part més ‘baladera’. Hi havia l'opció de fer-ho al revés, començar amb les noies i acabar amb els nois. En Xarim fa de pont, entre una part i l'altra. I tenim la Beth al següent tema, amb una balada de caràcter americà, té aquesta veu de gran cantant que li dona força.
G.Q: És la nostra Emmylou Harris.
J.T.: Sí. I després la Yolanda Sey, quan vaig fer la cançó ja pensava “jo hi vull les Sey Sisters, aquí” i es van desfer mentre estàvem gravant el disc. Però quan la Yolanda va fer el discurs als Premis Gaudí, vaig dir “ha de ser ella tant sí com no, encara més”. I tanca el disc la Clara Peya, que és una artista que admiro molt, alhora que és complicada, fins i tot per ella mateixa, perquè és un garbuix, però una persona amb molta sensibilitat. I d'entrada penses “vols dir que voldrà fer una cançó amb Sopa de Cabra?” I va ser enviar-li la maqueta i dir, “m'encanta”. I s’hi va bolcar, ens la va regirar tant com va voler. I buscàvem una veu femenina, perquè ja hi era, a la maqueta, ja hi havia una part que jo feia amb falset. I al final vam pensar en l'Anaïs Vila, que de fet ja estava a la llista de possibles cantants.
Us ha quedat gent fora?
J.T.: És veritat que ha pogut quedar gent fora. De fet, des de les versions que vam fer amb el ‘Ben endins’, partíem de grans llistes de gent amb qui ens agradaria col·laborar, i a vegades, perquè havien de treure un disc o perquè precisament acabaven de fer quatre col·laboracions, hi ha hagut gent que ens ha dit que no. Molt amablement i d'una manera molt comprensiva. No direm qui. Però esperem algun dia poder col·laborar amb tots ells.
G.Q.: El camí és molt llarg i ens anirem trobant.
Sentiu la pressió de ser Sopa de Cabra? De les cançons icòniques que us precedeixen?
G.Q.: Jo crec que hem passat per aquesta sensació abans, en algun moment, d'haver d'enfrontar-te al monstre que has creat. Les cançons que ja van més enllà de tu, són de la gent. I què faràs, competir amb tu mateix?
J.T.: Jo al principi, recordo que quan vam treure el primer disc, en Salvador de Salseta Discos ens va dir “ara heu de fer un altre ‘L'Empordà’”. I jo vaig dir “no faré un altre ‘L'Empordà’, jo faré una altra cançó, i potser en faré alguna que serà tan bonica o que agradi a tanta gent com 'L'Empordà’, ho he tingut molt clar sempre, que no volia ni competir, en cap moment amb el que hem fet anteriorment. Jo crec que el dimoni real contra el qual lluites quan fas una cançó és el d'“en sabré fer una altra?” O... “serà prou bona?”. Fins que no tinc tres cançons que comencen a semblar que són una cançó, que tenen una certa entitat, tinc la sensació que ja està, que no soc capaç de continuar fent cançons. Total, que el gran dimoni a l'hora de compondre és aquest, el full en blanc. Tornar a començar, tornar a sentir-te’n capaç i trobar l'emoció aquella, trobar algun motiu, alguna cosa que et faci emocionar, algun fil d'on pogués tirar.
“Amb Els Pets va ser conèixer-nos i congeniar moltíssim, passar algun ‘after concert’ plegats fins a les tantes”
Aquest estiu tocareu amb Els Pets al Sons del Món, a Roses, per primera vegada en 25 anys. Éreu una mica els Beatles i els Stones d'aquí a Catalunya?
J.T.: Home, amb Els Pets, evidentment, de bon principi, ells eren el grup de pop festiu i nosaltres érem el grup de rock.
G.Q.: I el grup més pop eren el Sau. Amb una altra lògica, després els Sangtraït, que representaven el rock més dur i el heavy. Però hi ha diverses etapes, penso. També ells van fer la seva progressió. Al començament no hauries comparat mai Els Pets amb els Beatles. Tenien un component més punk, fins i tot. No tenia res a veure amb el punt ‘Bon dia’, quan va entrar el Marc Grau i ja podíem parlar d'aquest tipus de cançons, o ‘Vespre’. I nosaltres teníem l'etiqueta de més ‘stonians’, però crec que hi ha un recorregut.
J.T.: Curiosament i contra aquesta idea d'enfrontar-nos, va ser conèixer-nos i congeniar moltíssim, passar algun ‘after concert’ plegats fins a les tantes... Van ser de les primeres amistats que hem tingut dins del món de la música i que s'han mantingut amb els anys. Després amb Gossos també vam connectar moltíssim i potser amb altres... no hi ha tanta química. Jo em quedo amb el punt personal. L'altre dia en Lluís em va dir “ostres, em fa molta il·lusió aquest concert”, i jo li vaig dir, “jo tinc unes ganes d'abraçar-vos”, per mi el resum és aquest, Pets i Sopa, Pets i merda.
G.Q.: Serà una nit especial, diferent, segur.
Si Els Pets i Sopa fóssiu Blur i Oasis, qui voldríeu ser?
G.Q.: Jo preferiria ser Oasis, la veritat.
J.T.: Doncs jo no. A mi no m'agraden els Oasis, no m'agraden gens. Els trobo una mica xicletosos. Una mica massa, aquest punt de voler ser una estètica molt concreta i construir un personatge.
G.Q.: Sí, però són els nois dolents, com nosaltres.
J.T.: Però els Blur són els atrevits, són els que passen de la ratlla. Com a actitud, la prefereixo molt més.
G.Q.: Sí, sí, però ens ha tocat ser els dolents de la pel·lícula.
J.T: Ah, no, jo trio Blur.
G.Q.: Sí, sí, ja pots triar el que vulguis, que som els ‘malotes’.
J.T.: Però no són dolents, els Blur? Són bons nois?
G.Q.: Són més bona gent. Són gamberrots, però no són insultants com els Gallagher.
J.T.: A mi el cantant de Blur em sembla que ha de ser algú insuportable. Tinc la sensació que ha de ser algú molt difícil d'aguantar. Molt. Però, bé, això ja és un altre tema. Pots ser un molt bon artista i ser una merda de persona, està demostradíssim al llarg de la història de l'art.
