[title]
El passat 28 d'agost va tancar el restaurant El Gran Cafè, històrica i icònica cantonada d'Avinyó: les xarxes es van omplir de llàgrimes de cocodril i sentides declaracions d'amor al patrimoni històric i comercial que estem deixant caure. Quan no és culpa de la cobdícia del turisme, una pandèmia s'acarnissa amb els locals històrics. Però, n'hi ha per tant?
La cantonada és històrica i icònica, però no pas el restaurant (que a la seva pròpia web encara explica que va obrir l'any 1920, una falsa dada que alguns mitjans ha reproduït). Perquè en realitat a l'adreça d'Avinyó 9 fins a l'any 1970 va haver-hi una botiga de màquines de cosir Wertheim, que va obrir l'any 1897. Segons podem comprovar a la web de la Ruta dels Emblemàtics, de l’Ajuntament de Barcelona, El Gran Cafè va obrir portes com a restaurant l'any 1970.
L'acabada de tancar encarnació del restaurant, propietat del Grup Cacheiro, no té una gran antiguitat: perquè el Grup Cacheiro mateix es va fundar l'any 2000. Segons explica Quim Monzó en un article a La Vanguardia, li fa l'efecte que El Gran Cafè va començar a funcionar com a restaurant a principis dels 80: diu que era freqüent veure-hi polítics menjar (normal, és a dues passes de Sant Jaume) i "tenia un aire fals i carregós". Monzó es ventila El Gran Cafè dient que "era un decorat de cartó-pedra i a més s'hi menjava malament".
Cartó pedra? Doncs una mica sí. Quan va passar de botiga de màquines de cosir a restaurant va mantenir el terra i part del mobiliari original. I té la categoria de protecció E2 de l'Ajuntament de Barcelona: està protegit només parcialment perquè intervencions posteriors han modificat la seva fesomia i ha perdut la coherència de la construcció original. O sigui que tranquils, que encara que hi posin una botiga de patinets elèctrics, una graella basca o una fleca-prostíbul (categoria híbrida de Monzó) la cantonada mantindrà aquell no sé pas què de fusta fosca que fa que la gent, sobretot els turistes, s’hi aturin. Com s'hi menjava? Doncs no ho sé, perquè demanar una amanida de quinoa negra amb verdures en textures i escabetxos en un establiment que es deia del 1920 sempre em va fer mala espina.