[title]
Hi ha concerts de sala petita que ja saps que seran enormes. El pròxim diumenge 8 d'octubre The Long Ryders tocaran a la sala Upload, presentant el seu quart disc, 'September November'. La banda de rock americà, encapçalada pel cantant i guitarrista Sid Griffin, ha publicat només quatre discos en una trajectòria de més de quaranta anys. El seu estatus de grup de culte és ben merescut: la influència que han tingut en successors més exitosos com The Jayhawks, Ryan Adams o Wilco és innegable. Acosteu-vos a la sala Upload i descobrireu, a un pam de la vostra cara, un repertori viu i bategant, ple de cançons excel·lents que van fer esclatar allò que en van dir Nou Rock Americà, mescla de rock, country, punk i garatge, i d'on van sorgir bandes com R.E.M. o Los Lobos. Parlem amb Sid Griffin.
Crec que la darrera –i única– vegada que heu tocat a Barcelona va ser l'any 1986, per la Mercè. D'això en fa tota una vida, abans dels Jocs Olímpics. Tens algun record, del concert?
Abans de tot, no sé quantes hem tocat a les ciutats d'arreu del món. Vam fer molts concerts durant uns vuit anys, vam separar-nos i després hem fet almenys tres gires a l'any des d'aleshores. Però recordo la Mercè, si és que es deia així, perquè era el públic més gran que mai hem tingut. Eren més de 100.000 persones mirant-nos a les fosques (o això és el que ens van dir). Només veia llanternes, cigarrets i fogueres. Potser només hi havia 1.000 persones. No us ho sabria dir... Era tot fosc! Però es va gravar i es va emetre a la ràdio nacional. Fou molt divertit i emocionant. N'hauríem de fer un àlbum en directe! Va ser un dia molt emocionant per a nosaltres i un moment molt emocionant per estar vius.
Sí que vam tenir èxit. No vam guanyar diners, però vam canviar l'escena. I això és tenir èxit
Amb 'September November' heu treballat amb Ed Stasium, un dels grans productors de rock de la història (Ramones, Motorhead, Talking Heads...). Us ha sortit un disc positiu i dinàmic, marca de la casa.
L'Ed és un dels millors amics que tinc al planeta terra. M'encanta passar estones amb ell, i si veus els discos d'or i platí que té penjats a l'entrada, sabràs perquè ja portem tres discos d'estudi amb ell. Avui en dia, l'Ed és el millor productor del món de grups de guitarres. Ell i el nostre bateria, en Greg Sowders, van triar les cançons del disc, i no n'hi ha ni una de farcit. Estic molt orgullós d'haver escrit 'That's what they say about love' i 'Until God Takes Me Away', volia cançons d'amor melòdiques i acústiques per aconseguir una musicalitat diferent del rock de guitarres habitual.
Tu escrius les cançons i en Greg les tria. Sowders, a banda de ser el vostre bateria, és vicepresident i cap d'Artistes & Repertori de Warner Chappell Music, oi?
Sí, en Greg ara tria les cançons dels àlbums. Abans votàvem, però ara decideix ell. Al cap i a la fi, és editor professional de cançons, així que ¿per què hem de votar l'Stephen McCarthy o jo? En Greg es guanya la vida fent això, tot i que l'Ed Stasium també assessora en Greg sobre què li agrada.
Sowders és crític amb les teves cançons?
No pas a la meva cara!
Ha sigut molt difícil, fer un disc nou vivint a milers de quilòmetres de distància?
Només viuen a prop l'un de l'altre en Greg i en Murry Hammond, el baixista, els dos a Los Àngeles. Jo visc a Londres, i l'Stephen a Virgínia, a la costa est d'Estats Units. L'única manera de poder treballar junts és enviar-nos música per ordinador, amunt i avall... Però avui en dia això és la norma, no pas l'excepció.
Per cert, quin terme musical trobes que va ser més rellevat i precís? Alt-country o Americana? Té sentit fer-los servir encara, avui?
Prefereixo no triar, ho sento, m'agraden els dos termes i crec que encara ara tenen sentit. Cap d'aquests termes es va sentir ni utilitzar fins que The Long Ryders van entrar en escena. Penseu que avui dia, tothom parla d'Americana i Alt-country, però ningú ho feia quan vam començar. The Long Ryders no van ser una banda de gran èxit, però com els Velvet Underground, vam ser molt influents. I ara veus a gent que va despuntar quan declinàvem (The Jayhawks, Wilco, Lucinda Williams, etc.) i havien sigut teloners nostres. Així que d'una manera molt guai... Sí que vam tenir èxit! Vam canviar l'escena musical, encara que no guanyéssim diners fent-ho!
NO T'HO PERDIS: Els millors bars de rock de Barcelona