[title]
Es poden trigar setmanes o mesos a preparar una missió. Estudi dels horaris del personal. Dels canvis de torn. Dels mapes del subsol. Recerca de forats en la seguretat per poder entrar i sortir sense ser vist. Esperar pacientment el dia i l'hora més adients. I un cop dins, nervis, risc, adrenalina. Es mouen com ninges per una ciutat subterrània, plena de ramificacions i amb una atmosfera i un silenci que semblen d'un altre planeta. L'objectiu? Deixar la seva marca. Aconseguir pintar un tren i després fotografiar-lo vol dir culminar amb èxit la missió.
Tots hem vist pintades al metro, però què en sabem dels grafiters que es juguen la pell per practicar un art il·legal i efímer que socialment és vist com a mer vandalisme? Per explicar-ho, el fotògraf Mark Madness –que va formar part de la comunitat grafitera– ha coordinat el llibre 'Barcelona showdown' (Blood & Madness, 2021). Les fotos que ha fet al llarg de quatre anys acompanyant els escriptors de grafiti sota terra ens mostren com actuen, una realitat desconeguda per la majoria, i els textos de l'historiador de l'art Jaume Gómez expliquen l'evolució del fenomen a Barcelona, del 1984 a l'actualitat. El llibre ja ha esgotat la seva primera edició i Madness ja en prepara la segona.
Tenint en compte la volatilitat dels grafitis, que duren sense ser esborrats com a màxim un parell de serveis i que sobreviuen només gràcies a les fotografies abans distribuïdes en fanzins i ara per Internet, sorprèn la solidesa del llibre. És un volum de tapa dura, amb paper gruixut i esplèndides il·lustracions d'Alejandro Alonso i disseny de Jaume Ricart. Hi ha, a més de les de Madness, fotografies històriques dels grafiters, que documenten les seves obres sobre màquines i vagons al llarg de gairebé quatre dècades.
"De ben petit m'agradaven els trens i ma germana em portava a veure'ls", explica Madness. "Als 11 anys, tenia uns col·legues que firmaven a la taula del col·le i vaig començar a fer firmes sense tenir-ne ni idea", continua. Com que tenia vies prop de casa, va començar a freqüentar-les amb els amics, i així va anar entrant en aquest món, primer pintant i després ja dedicant-se exclusivament a la fotografia, com la seva admirada Martha Cooper, que va documentar l'escena grafitera de Nova York als 70 i els 80.
Veus aquest gegant de metall i sembla que tingui personalitat
"Per segons quines missions has d'estar preparat físicament. Ho veig molt com l'alpinisme, perquè de vegades t'has de despenjar per murs molt alts i necessites un equip d'escalada; entrar i sortir és el que apassiona més", confessa. Un cop dins, "veus aquest gegant de metall i sembla que tingui personalitat; el silenci, el so del túnel, l'atmosfera, tota aquesta intriga és el que més enganxa, més que el fet de pintar", diu.
Però, si el que fa és anònim i desapareix en poc temps, què és el que busca el grafiter del metro? Per què s'arrisca a prendre mal i a denúncies i sancions? "Busca una satisfacció personal, ho fa per ell mateix i si no acaba pintant pensa que no ho ha aconseguit, és una derrota", explica. Els 'escriptors' de grafiti no viuen del seu art, tots tenen una altra feina i, segons Madness, formen una comunitat força diferent dels grafiters de murals.
A Nova York, el grafiti va començar com un dels quatre elements del hip-hop (grafiti, 'breakdance', 'deejaying' i rap) i a Barcelona es va iniciar al voltant del grup de 'breakdancers' que ballaven a l'estació d'Universitat cap al 1984. Madness ha entrevistat una vintena llarga d'artistes per documentar l'evolució del fenomen a la ciutat i reconeix que hi ha tingut accés gràcies a haver format part de la comunitat. No haurien deixat entrar a un fotògraf qualsevol. Amb els textos de Gómez, resseguim també la història del subterrani a la ciutat, ampliacions de línies, canvis de combois, mesures de seguretat cada vegada més difícils de superar.
El grafiti no morirà mai, perquè l'addicció és tan gran que està per sobre de tot
L’octubre del 2020 es van detenir 99 grafiters dins l'operació Despertar i es van demanar multes elevadíssimes per tallar en sec les sortides dels 'escriptors'. Tanmateix, Madness opina que "el grafiti no morirà mai, perquè l'addicció és tan gran que està per sobre de tot". Sembla una tasca impossible, però, convèncer els ciutadans que el que fan pugui ser un art. "A mi m'han dit de tot i ho entenc, perquè es fa malbé el metro, que és de tots, però alhora m'agradaria que coneguessin que és una passió", assegura. Ell mateix, tot i no pintar, s'ha introduït als túnels per fotografiar els grafiters. "Soc conscient que estic en un lloc on no puc estar, però no faig malbé res ni faig mal a ningú, ni he tingut mai una baralla amb els de seguretat, perquè el més habitual és deixar de pintar i que et deixin marxar".
"Hi ha sistemes de metro, com Roma i Bucarest, que no netegen", diu Madness. l el que potser no sap TMB és que molts grafiters pinten amb pintures que se'n van amb aigua a pressió. "Els de seguretat ho saben perquè no fan olor", explica Madness, i és precisament aquesta manca d'olor el que permet als grafiters ser encara més difícils d'enxampar. Així i tot, els danys que van motivar l'operació Despertar es van valorar en 22 milions d'euros. És el cost real d'aquests danys? La comunitat sospita que no, però Madness prefereix no mullar-se, ja ha fet prou baixant sota terra per explicar-nos el que passa al subsol.
NO T'HO PERDIS: 'Street art': Murals a gran escala
Llegeix el número de juliol i agost de Time Out Barcelona, amb entrevistes, reportatges i les millors recomanacions d'oci i cultura de la ciutat