[title]
El Pitarra és d'aquells restaurants que quan el trepitges et dóna la sensació que t'endinses a un trosset de la història de la ciutat i del teatre en català. Més tard o més d'hora acabes verbalitzant la frase: 'ai si aquestes parets parlessin'. I és que el Pitarra ja suma més de 150 anys aixecant la persiana, primer com a rellotgeria que l'escriptor va heretar del seu oncle i fins a dia d'avui com el restaurant més mític del carrer Escudellers. En la memòria de les parets i els icònics arcs de punta hi resideixen milers de tertúlies literàries, lectures d'obres de teatre, incomptables hores d'intel·lectuals arreglant el món o sobretaules que es transformaven en sopars. Les últimes mans que van regentar el restaurant, els germans Roig, van saber entendre la importància de tots els records que guarda l'espai reproduint amb fidelitat l'ambient de la rebotiga de Pitarra i penjant a les parets obres i rellotges de l'autor. Un homenatge a la mateixa figura de l'escriptor que podria perillar amb la transformació del restaurant en un pub irlandès.
Els nous propietaris asseguren que només pretenen fer una 'redecoració' de la planta baixa i, això sí, rebatejar-lo. De totes maneres és seu i no de la ciutat, ja que, per incomprensible que sembli, no està catalogat i no hi ha sobre els nous propietaris una normativa de protecció patrimonial.
La bona notícia és que l'Ateneu Barcelonès ja ha informat que reunirà en el seu arxiu la documentació relacionada amb l'escriptor de les primeres edicions com manuscrits, cartes i dibuixos. Igual que el seu fons personal, que ja està custodiat a l'Institut del Teatre. Els pròxims dies es confirmarà si l'essència i el llegat del Pitarra segueixen vius entre pintes irlandeses o, per contra, estem davant d'un nou local històric cruspit per la dinàmica turística. Mentrestant, i a escassos metres del local, l'escultura dedicada a Serafí Pitarra s'ho mira assegut i d'esquenes.
