Zahara: "Quan entres en un policlin sents que la teva vida no val gaire"

Zahara sembla estar en constant moviment. Després d’uns anys immersa en el remolí iniciat amb Puta (2022), convertit ja en el seu treball més icònic i amb algunes excursions com el projecte Juno juntament amb Martí Perarnau IV, ha fet un gir a la seva música amb Lento ternura, dotze cançons que són també un llibre i una declaració d’intencions: funciona com el revers de Puta. On abans hi havia foscor i violència, ara hi ha la recerca d’una calma benvolent. El disc acaba de sortir, però haurem d’esperar fins al 5 de juliol per veure-la en directe al Poble Espanyol dins del festival Alma, en un cartell compartit amb Natalia Lacunza.

Quan vivies a Barcelona vas aprendre català. Encara el saps parlar?

El parlava moltíssim i em vaig estudiar l’accent, vaig començar per aquí. El primer va ser una samarreta d’una amiga que deia “Vull llegir” i vaig pensar: “Ostres, no pot ser tan difícil el català!” i em vaig clavar la primera bufetada. El que més m’agradava era l’accent, perquè jo venia d’un accent andalús, sense esses finals, que les tenim aspirades, i de sobte aquí, vocalitzar, pronunciar-ho tot, la vocal neutra… era meravellós. És molt bonic arribar a un lloc i aprendre’n la llengua, em sembla que és el mínim. Si després pots tenir converses, genial, però com a mínim entendre-la. Llegia molt en català, eh?

Explica’ns què és Lento ternura, perquè pot ser un lloc imaginari, un estat mental…

Encara no tinc gaire clar què és Lento ternura, perquè sí que és veritat que és un concepte que em vaig inventar quan vaig començar a fer les primeres cançons del disc, i que tenen a veure més amb un estat aspiracional de calma, de tranquil·litat, però crec que per arribar-hi he de fugir del lloc on soc, del soroll, de la contaminació, del Madrid aclaparador i brut, i crec que és a la natura. I quan me’n vaig a la natura, m’adono que allà és molt fàcil estar en pau. Crec que Lento ternura en realitat és una altra cosa, que és aconseguir aquesta calma precisament dins de la violència. Jo al final ho acabo anomenant un estat aspiracional que continuo buscant, a vegades sento que hi sóc, a vegades em vertebra i a vegades aspiro a arribar-hi.

És molt bonic arribar a un lloc i aprendre’n la llengua, em sembla que és el mínim

El disc anterior, Puta, era el violent i ara cantes sobre tendresa. Hi ha una voluntat de fugir d’aquesta etapa?

Lento ternura neix de les cendres de Puta, clarament. Al principi crec que és un disc escapista, de fugir precisament de tot el que vaig exposar i a tot el que em vaig exposar amb Puta. Que Puta serà sempre el meu disc. És el meu disc. Per mi ha estat un abans i un després i, precisament per això, em permeto fer aquest de nou. Perquè parlo tant de la violència que pateixo, però ja no només a les cançons, sinó també en el so. És un disc fosc, tèrbol, violent, agressiu. El directe mateix ho era, amb una rave on llençava un discurs polític molt potent que reivindicava els drets de les dones, del col·lectiu LGTBIQ+ en cada un dels temes, i al final acabava rebentada.

I aquest disc, Lento ternura, neix just quan estic al mig de la gira de la rave, ja havia sortit Esto no es una canción política i m’adono que no vull parlar més d’això. Comença amb una necessitat vital de prestar atenció a allò amable. Perquè també crec que, d’una banda, necessitem exposar aquestes violències, però que si només vivim en elles, acabem alimentant també aquest relat postapocalíptic i aquesta distopia de fi dels temps on som éssers sense ànima que vivim preses del consumisme i del capitalisme, acabarà complint-se. Aquesta profecia l’estem fent realitat quan simplement l’alimentem. I crec que a vegades posar el focus en una altra manera de viure i prestar atenció a la tendresa també ens pot permetre aconseguir que aquesta altra utopia de ser éssers amables i de tractar-nos amb afecte, d’escoltar l’altre, de baixar la velocitat, també sigui possible.

Contrasta una mica amb alguns elements bruts que també hi ha al disc, per exemple, la portada, amb el vàter portàtil típic dels festivals. Què representa?

Amb el nom Lento ternura, potser t’imagines que estaré en un llit al mig del camp. De fet, no et negaré que va ser una de les idees que vam tenir. Però el que volíem representar era la recerca d’aquest Lento ternura. Primer el vam materialitzar en un llibre, on pots aspirar a conèixer les respostes de l’univers, i aquesta recerca es dona en llocs incòmodes, no precisament en allò bucòlic ni fàcil, sinó que assolir el Lento ternura és una cosa complicada. I on és més difícil d’aconseguir és en els llocs bruts i difícils. I ho vam representar amb un dels pitjors llocs del món, que és el policlin.

També ho faig amb humor, perquè crec que aquest disc en té, i queda reflectit en aquesta portada, que per mi conté molt del que hi ha dins del disc: l’humor, òbviament, la denúncia, la contradicció i la recerca de bellesa, però mostrant la lletjor estèticament acceptable dins les exigències normatives. Perquè fins i tot el policlin sembla una nau espacial, que és flipant, et venen ganes d’entrar-hi. Aquest en concret estava net, però vaja, pocs n’hi ha de tan bonics i tan meravellosos com aquest. Estic molt orgullosa d’haver aconseguit, amb pocs elements, mostrar un contingut tan complex com el que té Lento ternura.

Tant de bo estiguessin tots així de nets.

Ja entenc que és difícil, però seria l’ideal, perquè sents que la teva vida no val gaire quan hi entres, segons el moment, segons l’estat, i veus com la gent maltracta aquell espai, que és d’ús comú. Quan parlem d’un policlin, tothom té aquest record d’entrar en un lloc brut, calent, quan és estiu i fa hores que li toca el sol. Potser ets en un festival, tant si ets artista com públic, ben arreglada i preparada per donar-ho tot, rebre-ho tot, i entres en aquell cubicle i dius... uau. Però és que també, quantes persones hi han passat abans sense tenir cura d’aquell espai? On saben que després vindrà algú altre amb unes necessitats fisiològiques bàsiques i no el deixaran en bon estat. És clar, no és només la mateixa idiosincràsia del policlin, és també el maltractament que rep, que em sembla molt representatiu de com som com a societat: tenim una cosa que és d’ús comú i... campi qui pugui.

Demasiadas canciones no és una resposta a Demasiadas mujeres 

Demasiadas canciones és una crítica a la indústria musical i a moltes altres coses. Estàs fent un joc amb Demasiadas mujeres de C. Tangana?

No, no, Demasiadas canciones no és una resposta a Demasiadas mujeres. Sí que és veritat que quan començo a enumerar coses i estic dient “massa coses” que hi ha, m’adono que no puc dir “massa dones”, perquè no n’hi ha massa. El context del Pucho no té res a veure amb el meu. A més, soc súper fan d’aquell disc. No és un atac a ell. Sí que pot evocar-ho, però perquè a mi em surt, en la meva pròpia enumeració, justament la manca de dones.

És clar que hi ha molta crítica a la indústria musical, des de l’autocrítica, perquè… Me’n recordo que quan vaig ensenyar aquesta cançó al meu mànager, va començar a riure i em va dir: “Haha, però si més de la meitat van per tu.” I jo: “És veritat.” I crec que això és el millor, també. Quan poses el focus en alguna cosa, fer l’exercici de veure quant del que estàs assenyalant té més a veure amb tu mateixa que amb els altres.

Soc la primera que m’omplo de projectes, la primera que va treure el seu propi pòdcast, la primera que, si pot, aprèn a ser DJ i també s’hi fica. Soc la primera que treu una cançó que es diu Demasiadas canciones, criticant que n’hi ha massa. I no només és una cançó, sinó que al final n’hi ha dotze al disc.

Autocrítica, deies…

Necessitava una mica riure’m d’aquest sistema, perquè si no, l’alternativa és deixar la música. I de veritat m’ho vaig plantejar, en un moment en què vaig veure que hi ha 122.000 llançaments que se sap que hi ha… Quan dic llançaments no són només cançons, també hi ha soroll blanc, sons de la natura… no només es publiquen cançons a les plataformes digitals.

Em pregunto: quant de temps hauria de durar la nostra vida per escoltar només una petita part d’aquesta realitat? Quants llibres no llegiràs o quantes pel·lícules no veuràs? Quantes coses necessitem tenir que no arribarem a gaudir? Estem envoltats de l’acumulació i aquest diògenes vital, a on ens portarà? Perquè em sembla terrorífic. Quan m’adono de tot això dic: “No he de treure un disc.” Però... realment he de ser jo qui no tregui més cançons? No pot ser un altre? Crec que hi ha altra gent que treu més cançons que jo. I a part, no és assenyalar ningú perquè deixi de fer cançons, que això és una qüestió global. No és una persona, o un grup, o una banda, o un projecte. Són massa projectes, massa de tot.

Al disc hi ha beats fets pel teu fill.

En aquest disc he agafat molts sons que tenia al meu voltant. Hi ha des de gats que “canten” en un vídeo de TikTok, que m’apropio d’ells i els poso beats que faig a casa, fins a sons que són del meu propi fill. Justament a Demasiadas canciones s’hi senten la veu del meu fill i la meva, demanant-li que gravés una nota i dient-li “espera”. I això, ultraprocessat i transformat, acaba formant part de l’harmonia. De fet, la melodia de Demasiadas canciones ve d’ell menjant pollastre tandoori i dient “chicken tandoori, chicken tandoori…” amb la veu nasal de tot el pollastre travessant-li la tràquea.

I després estava jugant amb un sintetitzador molt petit de Teenage Engineering, que és una empresa que fa uns sintes fantàstics, molt fàcils i divertits de fer servir, i ell estava allà entretingudíssim. Li vaig dir “para, para un moment”, vaig endollar el mini-jack, ho vaig gravar, i com que després pots continuar fent petites modificacions, li vaig dir que seguís jugant, però com a mínim ja tenia el beat gravat. Tota la cançó es va construir a partir d’això, perquè em va semblar al·lucinant. És una de les coses que més m’agraden d’aquest disc, que he intentat plasmar tot el que m’envolta. Tenir el meu fill composant involuntàriament amb mi aquesta cançó em sembla una de les coses més tendres que hi ha al disc, justament a la cançó menys tendra.

Quants anys té?

Set. Però vaja, potser en aquesta cançó encara en tenia sis. I la veritat és que és molt divertit, perquè li encanta la música des de la curiositat. Ell ha de trobar la seva pròpia identitat, i aquí crec que té un petit conflicte, però està aprenent a tocar la bateria. Així que segur que aviat, com a mínim, el gravaré per utilitzar-lo en alguna altra cançó.