El Palau de la Música aposta fort per la música minimalista

El minimalisme es defineix a partir de l’arrel “mínim”. És música construïda amb pocs elements sonors. No es que sigui breu, sinó que les notes, els acords i les estructures principals en les quals s’estructura el so estan elaborades amb poques unitats que s’allarguen o es repeteixen. El minimalisme musical és un concepte que va identificar el crític anglès, i també compositor, Michael Nyman per fer una analogia entre l’arquitectura i l’art minimalista, que sorgeix de Mies van der Rohe, i la música: una música feta amb pocs elements, però que assoleix una presència gran i important.

El minimalisme és, en la història de la música del segle XX, un moviment que sorgeix als centres bohemis de San Francisco i Nova York on es treballava amb llenguatges d’avantguarda a principis de la dècada dels seixanta, i que va impulsar un retorn al llenguatge tonal –o sigui, als sistemes harmònics codificats per Bach, en oposició als nous sistemes molt més complicats que van començar a sorgir després de Schönberg–, de tal manera que era un tipus de música “culta” que connectava molt bé amb el pop i el rock de l’època, i també amb els moviments contraculturals, com la cerca d’una espiritualitat basada en la religió oriental i el consum de drogues per aconseguir un estat hipnòtic. El minimalisme s’expressa musicalment com un bucle gegantí, com una constant repetició de patrons harmònics, i canvis subtils, per entrar en una dinàmica que et deixa absort.

Els primers artistes van ser LaMonte Young, Terry Riley, Tony Conrad o Charlemagne Palestine, i més tard va prendre cos l’escola de Nova York, amb Steve Reich i Philip Glass al capdavant. Durant els anys 70 i 80 el minimalisme es va desenvolupar també a Anglaterra i l’Europa continental –Michael Nyman, Gavin Bryars, Louis Andrienssen, Henryk Górecki–, i durant les següents dècades es va ramificar en diverses variants, com el minimalisme espiritual –Arvo Pärt, John Tavener– o el post-minimalisme de compositors com John Adams o, actualment, Nico Muhly. És música en moviment, que sempre guanya fans i mai els perd. La veritable avantguarda popular de finals del segle XX.

John Adams no va ser un compositor de la primera onada, ja que les seves primeres obres les hem de situar a finals dels anys 70 i la seva consagració no va arribar fins els 80, amb l’òpera “Nixon in China” (1986), però el seu paper és important perquè és la figura central del post-minimalisme, del desenvolupament de l’estil cap a regions inesperades. La seva música és orquestral, vibrant, dinàmica, no tant repetitiva com la dels seus predecessors, i molt inspirada en la cultura popular americana: les seves obres tracten sobre conflictes polítics, l’art americà i la vida moderna –hi ha una tendència en la seva música cap a la velocitat–; molts crítics de prestigi el consideren com el principal compositor americà viu, o com a mínim el més gran dels últims anys del segle XX, tot i que al XXI s’han mantingut en forma.

Adams ha estat el compositor convidat del Palau en la temporada 2017/2018, i ara culminarà el seu cicle amb un cap de setmana monogràfic on s’interpretarà, sota la seva direcció, un ventall ampli de peces: el dissabte 26, “Short Ride in a Fast Machine”, “Absolut Jest” i “Harmonium”, una peça coral inspirada en els poemes d’Emily Dickinson; el diumenge 27, l’Attacca Quartet interpretarà l’integral dels seus quartets de corda.

Philip Glass és, possiblement, la gran figura popular del minimalisme americà. Ho és, entre d’altres motius, per haver estat molt actiu en el camp del cinema –ha composat bandes sonores per Martin Scorsese o Paul Schrader, entre d’altres directors importants–, i també per haver col·laborat activament amb moltes estrelles del pop, de Suzanne Vega a Paul Simon, passant per David Byrne. Ha estat el compositor més proper a l’escena d’avantguarda de Nova York en tots els àmbits –des de la fotografia al cinema, passant pel teatre–, i fruit d’aquestes relacions s’han donat alguns dels treballs més importants de la seva trajectòria, com l’òpera “Einstein on the Beach” –amb el director d’escena Robert Wilson–, o les seves simfonies basades en discos originals de David Bowie, com “Low” o “Heroes”. Glass mai ha deixat de treballar simultàniament en els camps de la música seriosa i la popular, i aquesta doble participació en camps suposadament adversos no li ha repercutit en cap minva en el seu prestigi.

Durant la propera temporada, hi ha diverses cites relacionades amb Glass que cal apuntar ja al calendari: el 15 de gener, el concert del pianista Vikingur Ólaffson (a la foto) amb peces de Glass escrites expressament per a piano (com “Glassworks” o els “Études”), el 11 de maig de 2019 amb el concert d’òrgan protagonitzat per Iveta Apkalna, i el 21 de maig una col·laboració entre Glass i l’Orfeó Català, amb peces per cor i orquestra. I com a traca final, l’òpera sencera “Einstein on the Beach” en versió concert el 27 de maig de 2019, una experiència repetitiva i màntrica de més de quatre hores.

Arvo Pärt ha estat important en les programacions del Palau de la Música d’aquesta dècada; el compositor estonià és un dels més aclamats de tot el segle XXI i el tram final del XX, gràcies a la seva espiritualitat incontenible en peces senzilles i colpidores com “Spiegel im Spiegel” o “Für Alina”, o en la seva música religiosa per a coral. Aquesta propera temporada la presència de Pärt és testimonial, perquè només hi serà en un programa –el proper 29 de gener–, però alhora important perquè s’interpretaran el seu “Te Deum” i l’obra “Summa” en versió de cordes, juntament amb una cantata de Johann Sebastian Bach i l’obertura de “La Belle et la Bête” de Philip Glass, la seva banda sonora alternativa –en format “òpera dins el cinema”– de la famosa pel·lícula de Jean Cocteau.