11 coses d'altres ciutats que ens agradaria tenir a Barcelona

D'acord, té trampa. Però és una trampa a l'americana, tan espectacular, tan Hollywood, tan post-veritat, que cola. I a la canalla els torna bojos. Els amics de Time Out New York ens expliquen que a Bridgeport, Connecticut, hi ha un restaurant que es diu Uncle Buck's Fish Bowl and Grill que té 12 pistes de bitlles i que està decorat amb projeccions hiperrealistes de taurons, tortugues, ratlles i altres criatures d'aigua salada. Els carrils de les bitlles recreen el moviment de l'aigua i fins i tot les boles són pops i eriçons. Sí: també hi ha sirenes i tritons. 

Des de primeríssima hora del matí un exèrcit de professionals en camisa blanca ocupen el taulell. Saluden clients habituals pel nom, preparen cafès amb llet en got alt, serveixen entrepans de calamars i alguns –no tots– acompanyen la consumició amb tapa. Els madrilenys adoren els bars tradicionals. A tots els barris se’n poden trobar, especialment al centre on resisteixen malgrat l’especulació immobiliària. A Barcelona també hi ha bars tradicionals amb un servei professional, però no són –especialment al centre– ni abundants ni gaire coneguts. Entre franquícies neutres de disseny anodí, clatellades absurdes o locals afartaguiris de mica en mica perdrem els pocs bars autèntics que encara hi sobreviuen. Fem com a Madrid, estimem-nos-els. -Manuel Pérez

Islàndia es va convertir aquest gener en el primer estat del món a admetre oficialment que homes i dones cobren sous diferents per fer la mateixa feina i també en el primer país que lluita contra aquesta injustícia mitjançant una llei. No us sembla increïble que la notícia sigui del 2018? Per aconseguir-ho, les islandeses van fer aturades en quatre ocasions, la darrera l’octubre del 2017, quan van sortir dues hores i 22 minuts abans del seu lloc de treball per denunciar el temps extra que pencaven gratis respecte del sou dels companys de feina. A casa nostra, la UGT va publicar un informe l’any passat que deia que les treballadores espanyoles cobren de mitjana un 14,9% menys que els homes, o, el que és el mateix, treballen 54 dies gratis. Glups. - Maria José Gómez

Ens vantem de ser una ciutat ultramoderna i oberta, i totes les modes gastronòmiques que podeu imaginar acaben trobant forat a Barcelona. Però, funcionaria aquí un restaurant nudista? Ha obert a París O’Naturel, local on es poden tastar els plats més representatius i deliciosos de la cuina francesa, i on la roba i els telèfons mòbils s’han de deixar a les taquilles. Aquí, ser vegà o vegetarià és 'trendy', però conrear el naturisme més pur es veu com una cosa de friquis. Així que xapó pels francesos, per ser valents i per crear aquest espai sense vergonyes. Ep, no és una marranada –es prenen moltes mesures higièniques– i tampoc no serà un cau de depravats –no es permeten els mòbils ni actituds sexuals ni poc respectuoses. - Erica Aspas

L’any 1957 l’historiador britànic Cyril Northcote Parkinson va enunciar la seva famosa Llei de Parkinson, en la qual s’afirma que “el treball s’expandeix fins a omplir el temps disponible per a la seva realització”, una veritat com una casa de pagès, i molt reveladora en contrades tan poc productives com les nostres. Mentre que un ciutadà de Copenhaguen treballa de mitjana 38,3 hores per setmana, un de Barcelona, 41,3. I això no té relació directa ni amb quantitat ni amb qualitat –de sou, millor no parlar-ne–, té a veure amb les prioritats d’una societat que aposta per la conciliació, que s’organitza i que penca quan ha de pencar per sortir a l’hora, o abans. Ens agrada la feina ben feta, per descomptat, però i si la fem en el temps que toca? - Manuel Pérez

Els barcelonins no ens podem queixar, si ens comparem amb la resta de l’Estat: la nostra ciutat acull cada any 1.438 concerts, 109 més que Madrid, que ocupa el segon lloc en el rànquing espanyol, i gairebé 900 més que Eivissa, que és la tercera, amb 573 actuacions en directe. Però qui passa la mà per la cara a tot el món és la capital anglesa, on se’n poden veure 11.923 a l’any: més de 32 concerts per dia! La segueixen en el pòdium musical Nova York –11.089 directes– i Los Angeles –11.079–. Havíeu sentit a parlar de Marciac? Doncs aquest poblet del sud-oest de França és el punt del planeta on es fan més concerts per cada mil habitants. La ‘trampa’? Cada estiu organitza un prestigiós festival de jazz. Ben fet. - Maria José Gómez

L’escena de clubs de la capital alemanya fa una enveja superlativa. Persones de tot el món viatgen a Berlín atretes per la diversitat i la qualitat de la seva oferta nocturna. I què fa l’ajuntament berlinès? En comptes de mirar amb recel i prejudicis aquests temples de música electrònica i hedonisme, fomenta amb ajuts que l’oferta no desaparegui i que convisqui en harmonia amb la resta de formes de vida de la ciutat. Per evitar que tanquin més discos a causa de problemes amb els veïns –en els últims anys han abaixat la persiana un centenar de clubs–, el consistori aportarà un milió d’euros que s’invertiran tant a insonoritzar els locals com les finestres dels residents dels voltants. I així tots contents. No sembla tan difícil, oi? - Maria José Gómez

Als anys 60, quan per casa nostra encara senyorejava la 'ley de vagos y maleantes' que penalitzava l’homosexualitat, a San Francisco començava a caminar un gran moviment de defensa dels drets del col·lectiu LGBTI. Un districte es va transformar en l’epicentre de les reivindicacions, Castro, i la persona que es feia dir el seu alcalde, Harvey Milk, es va convertir en el primer càrrec electe obertament gai dels EUA el 1978. A ell va dedicada una de les primeres plaques del passeig de la fama de Castro, The Rainbow Honor Walk (voreres dels carrers 18 i 19), l’acompanyen altres noms com Lorca, Frida Kahlo i Alan Turing. Mentrestant, a Barcelona tenim un Gaixample, sí, però sense oficialitzar. -Manuel Pérez

Borges imaginava que el paradís seria com una mena de biblioteca, una visió que devia assemblar-se bastant a la dotació que es va inaugurar a principis d’octubre a Tianjin, la quarta ciutat més poblada de la Xina. El projecte dels arquitectes holandesos MVRDV en col·laboració amb l’estudi local TUPDI consta de 33.700 m² i capacitat per a 1,2 milions de volums. Per sobre de la seva espectacularitat, els promotors destaquen la funcionalitat del complex cultural, amb prestatges que són alhora seients d’un entorn que convida a la lectura sense jerarquitzacions. Més enllà de la idoneïtat d’invertir tants calés en l’edifici, s’enveja el paper central que l’administració de la ciutat atorga als llibres. Els nostres gestors estan per altres coses. - Manuel Pérez

Asfalt és sinònim de grisor, i no només en termes cromàtics... Per això és interessant la iniciativa que ha portat a terme l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat a tardor: pintar amb colors ben alegres els espais buits dels passos de vianants que són a prop de les vint escoles i vuit escoles bressol del municipi. L’objectiu d’aquesta acolorida i llampant campanya és que els conductors vegin fàcilment que estan travessant una zona escolar i condueixin amb més precaució. A més, s’hi han afegit unes bandes limitadores de velocitat i a la primera banda horitzontal del pas de zebra s’ha escrit un missatge per als vianants. Hi diu ‘Mira sempre!’, perquè quan s’hi va xino-xano tampoc no val a badar. - Maria José Gómez