11 curiositats dels cementiris de Barcelona

Cementiri del Poblenou

Una ciutat emmurallada habitada només per morts i amb els guardians que s’allotjaven a la porteria com a únics éssers vius. Així va descriure el cementiri del Poblenou Hans Christian Andersen, l’autor de contes tan coneguts com 'La sireneta' i 'L’aneguet lleig,' que el setembre de 1862 va passar uns dies a Barcelona i va deixar per a la posteritat una crònica de l’època al llibre 'Viatge per Espanya'. Va anar al cementiri un diumenge a la tarda, després de veure una 'corrida' a la plaça del Torín, ubicada a la veïna Barceloneta. Va recórrer els solitaris camins flanquejats per fileres de nínxols disposats en pisos, on jeia una família al costat d’una altra com muts i silenciosos veïns.

En sortir en busca de vida, el va saludar el xiulet d’un tren que passava ben a prop i, més enllà, el mar se li obrí portant a terra uns pescadors amb xarxes plenes de peixos. Segons explica, va fer una fotografia que vés a saber on pararà. Però sovint, mil paraules valen molt més que una imatge.

Cementiris del Poblenou i de Sant Andreu

Si necessiteu un miracle, podeu provar sort demanant l’ajuda dels santets que reposen als cementiris de la ciutat. Són dos. El més conegut és el dit Santet del Poblenou, en Francesc Canals, un noi que treballava als magatzems El Siglo de la Rambla i ja era popular entre els seus companys pels seus somnis premonitoris. Va morir als 22 anys el 1899, i són molts els que afirmen que segueix fent miracles des de la tomba i l’envolten d’exvots, flors, estampetes i, sobretot, missatges escrits.

Si voleu obtenir el seu favor, hi ha un ritual: heu d’escriure un desig, introduir el paper per la ranura del vidre que protegeix el nínxol, pregar una oració i marxar d’allà per la dreta i sense mirar enrere. Si no es compleix, proveu sort al cementiri de Sant Andreu. Allà un altre santet, en Francesc Pla, mort el 1918 amb 25 anys, també fa de les seves. Se’l coneix com el capellà Francesc, perquè era seminarista, tot i que no va poder arribar mai a ordenar sacerdoci perquè les autoritats eclesiàstiques li ho van denegar. El motiu era que la seva mare practicava l’espiritisme, un ritual considerat malèfic pels catòlics. I la veu popular explica que allò el va fer morir de pena.

Cementiri de les Corts

En el cementiri modernista de les Corts, inaugurat el segle XIX, quan l’actual districte era encara un municipi independent de Barcelona, conflueixen enterraments de diverses comunitats. En la zona central acull el panteó on reposen 734 soldats, morts a Cuba i Filipines el 1898 i repatriats. Té un dels recintes hebreus més importants de Barcelona, iniciat el 1935, on els difunts s’enterren al terra segons la tradició jueva i on val la pena contemplar les inscripcions de les tombes.

També és el cementiri on descansen més jugadors històrics del Barça, més d’una dotzena, entre ells Kubala, Manchón, Alcántara, Samitier i el porter Urruticoechea, que segueixen gaudint de la proximitat del Camp Nou. I a més hi reposen per a l’eternitat Cassen i Joan Capri, que, precisament, va fer un divertit monòleg titulat 'L’enterramorts', visible on-line, on animava tothom a anar al cementiri en vida!

Cementiri de Montjuïc

Des de que es va inaugurar el 1883, el cementiri de Montjuïc ha estat el lloc triat per gran part de barcelonins per descansar en la vida eterna. La diversitat de gent enterrada i de tipologies d’enterrament és sorprenent, i tot un reflex de la ciutat. Hi ha fileres i fileres de nínxols i tombes senzilles, enterraments a terra i espai per a les cendres. I també arcs-coves, panteons i un munt de torretes funeràries monumentals, d’estil neogòtic, neoclàssic, barroc i modernista, on descansen famílies burgeses amb noms prou coneguts, com els Ametller, els Batlló i els Elizalde, entre d’altres veïns amb casa a l’Eixample.

La comunitat gitana, una de les que més tribut rendeixen als seus difunts, també va fer d’aquest el seu lloc de repòs. Reconeixereu les seves tombes perquè sempre estan plenes de flors i, si aneu al cementiri pels volts de Tots Sants, podreu viure de prop la importància amb què celebren la festa dels morts.

Cementiri de Montjuïc

Al cementiri de Montjuïc descansen il·lustres artistes de diverses disciplines que permeten fer un passeig per més d’un segle d’història de la cultura catalana.

Els literats que vulguin trobar inspiració poden cercar els esperits de poetes com mossèn Cinto Verdaguer, Josep Carner, Joan Vinyoli, Salvat-Papasseit, José Agustín Goytisolo i Josep Maria de Sagarra, que va escriure un poema dedicat, precisament, a aquest cementiri. Els amants de les històries escenificades trobaran la companyia de dramaturgs com Frederic Soler, conegut com Pitarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol (el seu panteó, a la foto) i Adrià Gual.

Qui prefereixi veus narratives pot mirar de sentir les que han escrit el segle XX a Barcelona, com les de Carles Soldevila, Manuel de Pedrolo, Montserrat Roig i Mercedes Salisachs. Entre els músics, el gran Isaac Albéniz descansa en una sepultura, i ho fan en tombes menors Lluís Millet, Frederic Mompou, Eduard Toldrà, Amadeu Vives, la cantant i cupletista Raquel Meller i, en un nínxol, la soprano Victòria dels Àngels.

L’arquitecte Enric Sagnier, els pintors Ramon Casas, Isidre Nonell i Joan Miró, i també el destacat crític d’art Cirici Pellicer, són altres dels artistes més inspiradors allà enterrats.

Cementiri de Montjuïc

El director de cine Pedro Almodóvar, impressionat per la bellesa d’un recinte funerari ple de panteons i obert al mar, va triar el cementiri de Montjuïc com a escenari per rodar algunes de les escenes de 'Todo sobre mi madre'.

Mostrant la panoràmica dels dipòsits del port i del litoral que es contempla des del cementiri, la pel·lícula s’endinsa entre les tombes per assistir-hi a l’enterrament de la Rosa, el personatge interpretat per Penélope Cruz.
La impressionant escalinata de pedra, que zigzagueja la muntanya per una paret plena de nínxols, és el lloc on la Manuela, paper protagonitzat per Cecilia Roth, es retroba amb la Lola, el personatge que encarna Toni Cantó, vestida de dol.

Cementiri de Montjuïc

La construcció de cementiris fora de ciutat en el segle XIX va comportar canvis en els ritus funeraris. El més impactant es va donar l’any 1835, quan l’alcalde va prohibir el trasllat de difunts a peu i va imposar l’obligació d’utilitzar carruatges. Els barcelonins no van acollir massa bé la notícia, tot i així, la necessitat era evident. La indústria del cotxe funerari es va estendre ràpidament i els vehicles van anar incorporant avanços tècnics i es van adaptar a nous estils i modes.

La Col·lecció de Carrosses Fúnebres que s’exhibeix al Cementiri de Montjuïc conserva cotxes de luxe, carrosses lleugeres, la popular Aranya, el cotxe usual dels difunts de les classes menestral i obrera, la carrossa Angèlica, destinada a enterraments infantils, una magnífica carrossa Gòtica, denominada així per la seva ornamentació, una Gran Doumont, d’estil barroc i realitzada en fusta, i la denominada Estufa, com la que va traslladar el fèretre de Santiago Rusiñol en processó per la Rambla. A més, hi ha cotxes de respecte, també anomenats ‘cotxes de la vídua', i altres vehicles destinats als acompanyants. I un magnífic fons fotogràfic documental.

Cementiri del Poblenou

Gràcies als epitafis, al cementiri del Poblenou, inaugurat el 1819, es pot fer un recorregut per l’esperit més innovador del segle XIX. Entre les tombes més antigues, del mateix any de la inauguració, n’hi ha la de Gabriel Bonaplata, fabricant d’indianes, i la d’Esteva Guilla, propietari d’una companyia de comerç, tots dos precursors de la revolució industrial a la ciutat. Precisament, els Bonaplata van ser una de les famílies que va apostar per la introducció de la màquina de vapor i que van contribuir a fer de la nostra ciutat la Manchester catalana.

Les noves fortunes que va comportar aquest canvi i els indians que van tornar enriquits de terres americanes van omplir el cementiri de panteons neogòtics i neoclàssics, en un nou recinte, mostrant l’opulència de les famílies de la nova burgesia de finals de segle. I allà també es troben insignes pares de la Renaixença cultural catalana, com Valentí Almirall, polític i director del 'Diari Català', el primer diari escrit en llengua catalana, i Josep Anselm Clavé, músic, poeta i polític que va crear La Fraternitat, la primera societat coral obrera de l’Estat.

Cementiri de Sarrià

L’escriptor Carlos Ruiz Zafón ho avisa a la seva novel·la 'Marina': el cementiri de Sarrià és un dels racons més amagats i difícils de trobar de Barcelona. Val la pena perdre’s en l’intent i no decaure en el viatge, perquè també és un dels racons més poètics de la ciutat.

Situat per sobre de la Via Augusta, envoltat de moderns edificis i protegit per l’arbrat de les zones enjardinades, aquest petit i senzill cementiri, amb només algunes sepultures monumentals, roman com un record del segle XIX, quan va ser construït en uns terrenys que aleshores eren els afores del poble de Sarrià. A més, entre els difunts que gaudeixen del silenci sepulcral s’hi troben il·lustres poetes sarrianencs, com Carles Riba, Caterina Arderiu i J.V. Foix (a la foto).

Cementiri del Poblenou

Un esquelet alat s’inclina delicadament sobre un jove caigut i li fa un sensual petó al front, just en el moment en què l’anima de l’home s’esvaeix. L’escultura coneguda com El petó de la mort és tot un símbol entre els amants de l’estètica gòtica, serveix per il·lustrar poemes i un munt d’escrits 'on-line' i s’ha fet tant famosa que fins i tot hi ha qui se l’ha tatuat a la pell.

Si voleu veure-la de prop, la trobareu, per sempre mai més, al Departament III del cementiri del Poblenou, l’espai que havia estat fossa comuna fins que el 1920 es van començar a construir panteons i tombes menors. El conjunt, realitzat en marbre l’any 1930, el va idear l’escultor Jaume Barba inspirant-se en uns versos de mossèn Cinto Verdaguer:

“Mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sanch s’atura y glaça
y l’esma perduda amb la fe s’abraça
sentint-se caure de la mort al bes.”

Cementiri de Sant Gervasi

Si Sarrià té un cementiri amagat, Sant Gervasi també. Es va inaugurar el 1853 i recorre’l és un tot un descobriment. La gran escalinata modernista que el travessa pel centre ofereix un mosaic amb les 14 estacions del Via Crucis. A banda i banda, l’arquitectura funerària es desplega amb esplendor en panteons que semblen torretes i tombes monumentals, mostrant l’opulència de les famílies burgeses i aristòcrates enterrades. Els Bertran, fins i tot, van encarregar la seva tomba a l’escultor Frederic Marès, que va projectar dos braços que abracen la sepultura i que funcionen de banc per a les visites.

Entre els il·lustres enterrats hi ha l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, en un senzill nínxol. També Joan Maragall, a l’ombra d’un ametller, en un panteó amb forma de banc quadriculat i obert per davant, on cada segon diumenge de febrer es fa en honor del poeta l’anomenada Festa de l’Ametller Florit.

Val la pena acabar de pujar les escales: des de dalt, les vistes sobre Barcelona són impressionants, envoltats de muntanya i amb el mar com a horitzó.