La Barcelona que no surt a les guies

El Poblenou s'ha endut la fama d'antic barri fabril de Barcelona, però a principis del segle XX Sants comptava amb algunes de les fàbriques més importats del país. Quan encara era una vila independent i agrícola del pla de Barcelona, es van instal·lar a Santa Maria de Sants les primeres grans indústries tèxtils de la zona, que determinarien l'estructura i fesomia del barri. La tradició obrera de Sants no només es nota en els noms dels carrers (plaça de la Farga, de la Vidriera...), les antigues fàbriques recuperades per a altres usos i els habitatges, sinó en una vida associativa de les més actives de Barcelona.

Des de l’estació de Ferrocarrils Catalans de Magòria ­ La Campana, enfilem Gran Via amunt pel carrer de Mossèn Amadeu Oller per iniciar la passejada. Voregem Can Batlló, la fàbrica que va obrir Joan Batlló el 1878 i va originar al seu voltant el barri de La Bordeta. La factoria va arribar a donar feina a unes 2.000 persones, la majoria dones. Quan a mitjans del segle XX el tèxtil va entrar en crisi, la fàbrica va caure en mans del gran pirata franquista Julio Muñoz Ramonet. Des d’aleshores i fins fa poc va funcionar com una mena de colònia industrial amb tota mena de tallers i empreses independents entre els quals sobrevivien els edificis de la capella, l’economat o la torre d’aigües.

Can Batlló és una d’aquelles assignatures pendents que va arrossegant un consistori rere l’altre. Un immens recinte fabril com ja no se’n troba cap a la ciutat que ocupa nou hectàrees de terreny. Per això sempre ha estat motiu de disputes entre la immobiliària Gaudir, propietat de les hereves de Muñoz, que en té la titularitat, i els veïns, que en reclamen l’ús per al barri. La plataforma Salvem Can Batlló va aconsegur obrir­-hi la Biblioteca Popular Josep Pons, amb accés per la cantonada entre Amadeu Oller i Constitució. Una excusa perfecta perquè tothom pugui entrar sense problemes al recinte i un primer pas per obrir Can Batlló a Sants.

Per disposar de més informació sobre aquestes i altres lluites veïnals, només cal seguir pel carrer d'Olzinelles fins al Centre Social de Sants (número 30). Just davant, es pot veure un altre edifici que protagonitza moltes reivindicacions. La Lleialtat Santsenca (Olzinelles, 31)  era una cooperativa obrera allotjada en una construcció d’aires regis firmada per Josep Alemany. Tot i estar  catalogat, l’edifici es troba en evident estat de decadència i espera que se li insufli una nova vida.

Girem per Altafulla i aprofitem per conèixer el carrer  Dalmau que, tot i ser tan petit, amaga algunes de les  joies del barri, com la torre Henriette Cros i la Casa de les Bruixes.

Pel carrer d’Ibèria ens aturem a la plaça del mateix nom, recuperada com un dels llocs de trobada que més manté l’aroma de barri de tota la vida, amb el celler, la font, i l’edifici més antic de Sants, la Casa del Rellotge. Pel carrer de Cros arribem a l’antic Foment Republicà de  Sants on es va fundar Esquerra Republicana de  Catalunya fa vuitanta anys. L’edifici, també conegut com Ateneu Batllori, disposa d’una vistosa façana que sembla la d’un teatre, obra de l’arquitecte Enric Figueras.

Creuem el carrer de Sants per endinsar­nos al Triangle de Sants, que va créixer per allotjar els treballadors de la fàbrica La España Industrial. Pel carrer de Riego  arribem a la plaça d’Osca, cor del Triangle i lloc on se  situava l’antic mercat del barri. Encara són fàcilment identificables als voltants els molts habitatges obrers construïts l’últim terç del segle XIX, sobretot al carrer Premià. Aquesta és també una de les zones de Barcelona que més ha conservat la tradició associacionista.

Entrem al recinte de l’actual Parc de l’Espanya Industrial per l’antiga portalada que encara es conserva al carrer de Muntadas, nom de la família propietària de la que va ser la primera societat limitada cotonera de l’Estat espanyol. Des d’aquí es poden admirar els pocs vestigis que queden de la potent factoria, que al barri  també es coneixia com a Vapor Nou: la llar d’infants (actual Escola Bressol Pau), la Casa del Mig i el bosquet de plàtans. Una mica més enllà, l’antic casinet ha esdevingut el Centre Cívic d’Hostafrancs (Rector Triadó, 53).

Pel passeig de Sant Antoni caminem en sentit oposat a l’estació, la major infraestructura del barri, que es va aixecar l’any 1854 com a punt de partida de la línia Barcelona ­ Molins de Rei i Martorell.

A tocar, al carrer de Sants, 79, una altra infraestructura de transports que ha canviat de funció. Les cotxeres dels tramvies són ara un dels centres cívics més emblemàtics del barri. Ens dirigim per Joan Güell cap a l’antiga fàbrica  propietat de l’empresari que dóna nom al carrer. El Vapor Vell va ser fundat per Joan Güell el 1840, per  tant era la indústria tèxtil més veterana de Sants. Les  revoltes obreres van fer que el fill de Joan, Eusebi Güell, traslladés la producció a Santa Coloma de Cervelló, a la que seria la Colònia Güell. El complex va passar per  múltiples vicissituds fins que l’Ajuntament el va adquirir  per convertir­lo en escola i en la principal biblioteca del  barri.

Seguim per Joan Güell fins als Jardins de Can Mantega, situada a l’antiga masia d’aquest nom i que fins a l’obertura del Parc de l’Espanya Industrial va ser l’únic espai verd en un barri atapeït de pisos. Aquí es  troba la font més coneguda de Sants, la del “Ninyo”, ques’hi va traslladar quan la plaça on se situava va  desaparèixer sota l’asfalt de la ronda del Mig. Tombem pel carrer de Rosés per descobrir la Casa Gran. Ara pot passar desapercebut, però aquest edifici de vuit plantes,quatre porteries i 128 pisos va ser un dels primers blocs d’habitatge obrers de la ciutat. Obra de Modest Feu, l’arquitecte que va omplir de cases modernistes el carrer de Sants, disposava d’un sistema d’abastiment d’aigua i clavegueram autònom i la seva estructura facilitava la relació entre els veïns. De fet, els seus habitants mantenen la tradició associativa fins al punt que disposen d’una comissió pròpia per a la Festa Major del barri.

El mercat de Sant Antoni és un dels més antics de Barcelona. A la façana llueix el 1882, l'any de la seva inauguració a tocar d'una Barcelona que acabava d'enderrocar les muralles. Antoni Rovira i Trias el va dissenyar com una gran estructura de ferro de quatre braços, que en els darrers anys es trobava deteriorada i amagada rere un mur. Ara pateix una profunda remodelació mentre el barri al qual dóna nom està esdevenint una zona on recuperar bodegues i cases de menjar tradicionals que, al mateix temps, inspiren noves experiències culinàries. Què us sembla un passeig gastronòmic per Sant Antoni al llarg de tot un dia?

Des del mercat ens dirigim a carregar piles per a la jornada. Només cal que seguim pel carrer del Comte  Borrell el deliciós aroma de cafè que arriba de Cafès Roure, una botiga de venda i degustació del líquid negre on es troben cafès de mig món, de Java a Colòmbia, acabats de torrar. Just al costat, la Biblioteca Joan Oliver amb el seu fons especialitzat, com no podia ser d’altra manera en aquest barri, en coŀleccionisme. Aquest espai modern està situat a l’antiga factoria Can Tardà on es fabricaven els xiclets Bazoka i també dóna pas als jardins que porten el nom de la cupletista que va compondre 'Baixant de la font del gat', Càndida Pérez.  

Com si ens trobéssim en un d’aquells llibres d’escollir la pròpia aventura, tenim dues opcions per alimentar-nos amb un bon esmorzar de forquilla. Enfilar Borrell amunt cap a Can Vilaró, la cuina casolana del qual ha lloat més d’un cop Quim Monzó en els seus articles, o girar cap a Parlament per endrapar un esmorzar de matadero al Pa i Trago. Aquesta taverna oberta des de 1965 exhibeix sense pudor el seu tipisme. Estovalles de quadres, rajoles amb rodolins, porrons... acompanyen una carta on llueixen els peus de porc i cargols amb suc o el bacallà d’hostal. El que es coneix com a dieta mediterrània de tota la vida.

Arriba l’hora del vermut. Deixem per un altre dia una de les nostres cantonades preferides, la de Tamarit amb Urgell, on se situen el clàssic rocker del bon aperitiu, el Bar Ramon. I ens dirigim cap a la Bodega d’en Rafael, que valdria la pena visitar ni que fos només per la seva insòlita decoració: les parets estan guarnides amb desenes de rajoles que narren el Don Quixot amb dibuixos. En Rafael en qüestió i la seva dona podrien optar al premi als propietaris de bar més afables de Barcelona. I deu ser un dels pocs llocs de la ciutat on es pot beure cava de la casa en porró (que n’aprenguin!).

Molt a prop, descobrim el restaurant Merquén, que ofereix en forma de tapes els fruits del matrimoni entre la tradició catalana i la xilena. A aquesta hora està tancat, per tant hi tornarem per sopar en un altre tomb.

Amb la panxa plena, seguim pel carrer Manso i, abans d’arribar a la cruïlla amb Calàbria, ens trobem amb la seu del Goethe Institut, representant i promotor de la cultura alemanya a Barcelona. Els més veterans del barri encara recorden quan aquest edifici  desprenia olor de vainilla. Aquí havia funcionat la fàbrica de galetes Montes, la indústria preferida per la quitxalla de Sant Antoni que feia cua davant les portes per comprar bosses de galetes trencades, les més bé de preu. Amb les reformes de l’edifici es va recuperar una altra illa interior, la dels Jardins dels Tres Tombs.  

L’olor de galetes no només ens fa recuperar el temps perdut, també les ganes de berenar. Pugem per Calàbria i una tercera illa interior ens desperta més records. Als Jardins de Maria Manonelles, militant d’esquerres de llarga trajectòria, s’hi accedeix pel que havia estat el Waldorf, un dels últims cinemes de barri de la ciutat. Arribem a l’avinguda Mistral, la via més antiga del barri que menava des de Sants a una de les portes de la ciutat emmurallada, preparats per assaltar una de les taules de la gelateria Bonastre, on serveixen una orxata que no té res a envejar a la de Can Sirvent, el proveïdor de nèctar de xufles més prestigiós de Sant Antoni. Si haguéssim preferit un te a l’anglosaxona, ens haguéssim quedat al Federal Café.

Tornem xino-xano en direcció cap al mercat. I si sopem tapes exòtiques? Passem de llarg la taverna que va reivindicar la tapa a la japonesa entre tants locals nipons amb fums, el Bouzu, i l’únic restaurant suec de la ciutat, el Pappa Sven, perquè aquesta nit tenim fam de cuina vietnamita. El Pho Bar va introduir una excepció oriental en un carrer on regna la tradició de llocs inqüestionables com la Bodega Sepúlveda. En aquest local de decoració minimalista blanca amb tocs de verd i grana cal demanar la sopa titular, una delícia que sorprèn, nodreix i delecta a parts iguals.

Josep Maria Huertas inicia el seu recull de 'Mites i gent de Barcelona' (La Butxaca, 2011)  amb la llegenda de la boira negra que alguns dies cobria tot el terme d'Olorda i en malmetia els conreus. La maledicció no va remetre fins que es va plantar una creu al cim del puig d'Olorda. Malgrat que Santa Creu d'Olorda hagi estat present en la tradició oral de la ciutat, és gairebé un lloc secret per a la majoria de barcelonins. En canvi, la coneixen bé els habitants de Sant Feliu de Llobregat i, especialment, els de Molins de Rei. L'explicació és ben senzilla. Tot i que el conjunt de l'ermita i els seus entorns pertanyi al municipi de Barcelona, està deslligat geogràficament de l'urbs i forma un enclavament entre Molins i Sant Feliu. Olorda va arribar a ser municipi, però la població estava tan disseminada que es va acabar repartint entre un Sarrià encara independent i les altres dues poblacions. El seu nucli central el conforma l'ermita romànica, reconstruïda després de la guerra civil, amb restes encara més antigues a dins. Una creu immensa encara s'aixeca al puig, que fa segles estava coronat per un castell.

Es pot arribar a Santa Creu d’Olorda a peu, però es tracta d’una excursió d’alta volada més que d’un passeig. Des de l’estació dels FFCC del baixador de Vallvidrera cal agafar el Sender del Mediterrani GR 92, convenientment indicat amb fites amb una franja roja, i passar pel Mas Sauró, i els turons de Castellví, Can Pasqual i Can Serra. Ben bé dues horetes de camí còmode però amb força pujades i baixades. Si no voleu caminar tant, teniu l’opció 'dominguera' i arribar-hi amb vehicle motoritzat. Cal agafar la carretera de Barcelona a Vallvidrera i, abans d’arribar a aquest barri, trencar per Molins de Rei. Al cap d’una mitja dotzena de quilòmetres apareix molt ben indicada Santa Creu d’Olorda.

Des d’allà es pot fer una passejada de pixapí pels boscos dels encontorns tan llarga com es vulgui. A més d’estirar les cames per l’ampla esplanada que hi ha davant l’església i el restaurant que ocupa la rectoria, es pot agafar el camí asfaltat que des de l’església du a la Pedrera dels Ocells. Per seguretat, no es pot accedir fins al fons d’aquesta mina i cantera de pissarra, però es poden admirar els colors ennegrits i rogencs que donen al paisatge els minerals de la zona, així com les diverses aus que hi nien. Vorejant la pedrera se segueix una pista que puja fins al puig d’Olorda, de 436 metres d’altura. Des del cim i al cantó de la creu es contempla una magnífica vista del Baix Llobregat... i de la cimentera encara coneguda popularment com a Sanson que durant anys es va alimentar de les pedres d’Olorda. De baixada, és hora de fer un mos al restaurant a tocar de l’ermita, una de les millors propostes per menjar a l’aire lliure a la ciutat. Els diumenges, no hi cap ni una agulla!

Montgat, municipi que va estar agregat a Tiana fins al 1933, és la primera vila de la costa del Maresme si comptem des de la ciutat de Barcelona, i ha crescut al voltant del turó que li dóna nom arran de mar. Compta amb dues estacions de tren de rodalies que ens permeten marcar l'inici i el final de l'itinerari. A la cafeteria de l'estació anomenada Montgat a seques, exposen, com si d'un petit museu improvisat es tractés, un antic sistema de palanques de la primera línia de ferrocarril de l'estat espanyol. Comencem el passeig...

Tot just sortir de l’estació hem de creuar el pas subterrani cap a la platja, abans que les vies i la carretera nacional ens separin massa del nostre camí. La primera platja de Montgat és la de les Mallorquines. La xemeneia supervivent de l’antiga fàbrica d’Explosivos Río Tinto que s’aixeca just davant nostre ens recorda que aquest va ser el barri de desenvolupament industrial de la vila. Aquest “Montgat dels fums” va deixar pas, no fa tants anys, al Montgat de les platges. Sobre la sorra alliberada s’hi han instal·lat tota mena d’infraestructures, des d’un circuit per practicar esport fins a una zona de jocs infantils.

El puig que dóna nom al municipi separa les dues platges. Va ser perforat a pic i pala l’any 1848 perquè hi pogués passar la línia de tren de Mataró-Barcelona, fet que el converteix en el primer túnel ferroviari de l’estat. Els veïns el coneixen com la Foradada. On ara només creixen figueres de moro antigament havia existit un poblat ibèric i un castell que, després d’haver sobreviscut als enderrocaments que van manar Felip V i Napoleó, va desaparèixer quan es va construir el túnel.

Al vessant nord-est del turó es concentren els vestigis del Montgat mariner. Aquí encara sobreviuen dos establiments de banys, com aquells on anaven els avis quan es va inventar el mot estiueig. Els banys Verge del Carme i els banys Emporium mantenen oberts els restaurants a peu de sorra com si els aires de modernització haguessin passat de llarg a Montgat. Els vigila la Torre de Ca n’Alzina, una torre de guaita del segle XVI que formava part d’una masia del mateix nom.

Aquest sabor d’abans es manté gràcies a les petites barques de pescadors esteses a la sorra. Una mica més endavant, un petit quadrilàter marca la zona on cada dia feiner a les 13 hores té lloc la subhasta del peix que els mariners han pescat de matinada. Aquesta modesta llotja està oberta als visitants que vulguin comprar qualsevol de les safates de peix fresc que s’hi exposen. Per fer el vermut, no hi ha res com creuar a l’altre cantó de les vies i aturar-se al Bar de la Placeta de Sant Joan, conformada encara per habitatges de mariners. Amb sabor de sal, ja podem encaminar-nos cap a l’estació de Montgat Nord (abans Montsolís) per agafar el tren de tornada.

Entre la travessera de Dalt, Vallcarca i el Carmel, s'estén el barri de la Salut de Gràcia, que va agafar el nom i va créixer al voltant d'una petita capella dedicada a la Mare de Déu que va fer construir Antoni Morera per combatre l'epidèmia de còlera que va assolar la ciutat a mitjans segle XIX. A les acaballes d'aquest segle s'hi van insta?lar segones residències de la burgesia de l'Eixample en terres abans ocupades per masos, i recintes hospitalaris que donaven encara més sentit al nom del barri. Just encetat el segle XX, Antoni Gaudí va escollir el barri per aixecar-hi una urbanització que volia posar en pràctica el concepte de ciutat-jardí, un espai on les cases, els carrers i els llocs comuns s'integressin amb la natura. El projecte, pagat un cop més per Eusebi Güell, va resultar un fracàs empresarial, però en va quedar un parc per a tota la ciutat prou conegut perquè no ens hi endinsem en aquest passeig.

Entrem a la Salut des de l’extrem nord de la plaça Lesseps, amb les cames preparades per afrontar un dels barris amb més pujades i baixades de la ciutat. Enfilem el passatge de Napoleó que forma al capdamunt una petita plaça amb el carrer Valldoreix, la tranquil·litat de la qual ens fa oblidar de seguida el tràfec de la travessera de Dalt. Des d’aquí enganxem l’avinguda del Coll del Portell. Sinuosa i empinada, val la pena recórrer-la per descobrir-hi petites joies arquitectòniques que conviuen amb maldestres edificis de protecció oficial.

Al número 43, una fita arquitectònica: la Casa Vilaró, el primer edifici racionalista que es va construir a la ciutat. Tot i el mur que la rodeja, es pot percebre perfectament la forma arrodonida de vaixell amb què l’arquitecte Sixt Illescas va modelar la casa, així com la seva adequació a la pendent del terreny, unes opcions absolutament modernes l’any 1929. Una mica més endavant, al número 52, la que el veïnatge ha batejat com la “casa de ferro” a causa de l’interessant ús que es fa d’aquest material, un curiós edifici d’apartaments firmat per Francesc Rius als anys 70.

Fem una petita marrada cap a la rambla de Mercedes per admirar alguna de les cases més fascinants de Barcelona. Com la que fa cantonada amb Sant Josep, misteriós casalot que sembla excavat a la roca, o la que, ja al carrer Olot, Carlos Ruiz Zafón va convertir en residència d’Andreas Corelli a 'El juego del ángel'. Tornem cap a Coll del Portell. Al número 74, el casal la Miranda, una mena de xalet de muntanya, funciona com el principal animador social i cultural de la zona.

Seguim per la mateixa avinguda pel tram que voreja el Parc per l’oest. Mentre esquivem els pocs turistes que gosen accedir al barri per la baixada de la Glòria, contemplem unes vistes esplèndides de la ciutat: els turons del Putxet, el Tibidabo, el Carmel, la Creueta del Coll i la Rovira s’aniran desplegant davant nostre. Entrem a la part més boscosa de l’itinerari. Es pot fer una incursió puntual al parc per una d’aquestes portes menys transitades i així admirar la casa Martí Trias, una de les dues úniques que es van arribar a construir al parc i l’única que segueix sent residència privada.

Sortim pel camí de Can Móra i baixem per l’estret carrer de Sant Josep del Cottolengo. Per incentivar que els turistes utilitzin aquesta via alternativa s’han instaŀlat al terra uns llistons amb la inscripció gaudiniana “Tot surt del gran llibre de la naturalesa” en catorze llengües. També es poden llegir sentències, en aquest cas en mosaic i lloant la Divina Providència, a l’edifici contigu del Cottolengo. Entre aquest hospici i els carrers d’Antequera i Molist trobem algunes de les mansions més elegants de la ciutat, com la Torre Aleu, on va viure la primera dona en exercir la medicina al nostre país, Dolors Aleu.

Arribem ja al carrer que dóna nom al barri, on es troba la modesta ermita de la Mare de Déu de la Salut. D’ençà que es va enderrocar la finca adjacent de Can Morera, de la qual formava part, encara queda més desemparada. La desaparició de la casa dels “fundadors” del barri ha acabat amb els plans d’instaŀlar-hi el museu dedicat al fill més iŀlustre de la Salut, Pompeu Fabra, la casa natal del qual, que es trobava molt a prop, també va donar pas a blocs de pisos.  

En aquest carrer també trobem antigues cases senyorials que encara funcionen com a residències privades o s’han reconvertit en hospitals, com la seu de Mutuam que abans havia estat la popular Clínica del Doctor Seguí. La ruta mèdica culmina amb la gran infraestructura sanitària de la Salut, l’Hospital de l’Esperança. L’edifici, dissenyat per Antoni Fisas, és un bon exemple de racionalisme arquitectònic. L’hospital es troba actualment en l’ull de l’huracà de les retallades.

Davant de l’hospital, un recinte religiós molt més espectacular que l’ermita de la Salut: el santuari de Sant Josep de la Muntanya. L’edifici principal, d’un to color de gos com fuig, integra la residència religiosa, l’església i l’asil, tot i que la imatge de Sant Josep es venera en una petita capella independent que es va construir més tard. Aquí es pot trobar l’única sala amb exvots de la ciutat. I un hospici infantil allotjat en una de les poques masies que queden al barri, Can Tusquets, el color verd de la façana de la qual s’admira perfectament des de la  travessera de Dalt. Des d’aquí, en pocs minuts som de tornada a la plaça Lesseps.