Aquella porta giratòria

El periodista Lluís Foix s’agencia el Premi Josep Pla amb 'Aquella porta giratòria', la segona part de les seves ‘memòries’. Després dels records infantils i rurals de La marinada sempre arriba, ara relata els seus 45 anys a 'La Vanguardia'. Traductor, corresponsal a Londres i a Washington i finalment director (càrrec que només li dura sis mesos), Foix declama, des de la seva torre de vori i una primera persona inamovible, la situació del periodisme als anys 70. Descriu els seus superviatges i retrata la gent important amb qui va intimar gràcies a la seva megatasca internacional. Autobiografia sense més, sense ni tan sols l’encant de la humilitat, sense literatura. Pura masturbació. El passat sempre fou millor, defensa Foix, retrògrad. Abans no hi havia ordinadors però hi havia periodistes de raça. Abans parlaven molt, bevien molt, criticaven molt i s’ho passaven molt bé, no com ara, afirma cofoi. Abans calia esforç, ara tot ve mastegat per la tecnologia. No. De cap manera. Hi ha professionals potents en el periodisme. No es pot caure en un maniqueisme tan prim i tan sobrat. Aquest premi fa pensar en termes nostrats com iniquitat, bufonada, greuge, mascarada, presa de pèl o impostura. Foix afirma que els reptes de l’ofici haurien de ser el rigor i la veritat. Això també és extensible a la vida i a la literatura, senyor.