Canviar de vida a Barcelona

“Un dia vaig trobar una foto del meu pare que em va emocionar molt. Apareixia molt jove amb una càmera a la mà. Vaig buscar quin material podia usar per protegir-la i així vaig començar a treballar amb la resina”. Fotògrafa aleshores per afició, l’Olga era directora de producte en una multinacional holandesa. Fins que la va abandonar per aixecar el seu projecte. Dos mesos després es va quedar embarassada i va decidir tirar endavant com a mare soltera. Amb un fill i un projecte que no rutllava a causa de la crisi, va entrar a treballar en una productora televisiva. Malgrat les bones condicions, torna a deixar-la perquè no l’omple creativament. Es vol dedicar als obalis, així ha batejat les joies que ha començat a crear amb fotografies i resina. “Tothom es fixava en l’anell amb la foto del meu pare i em feien encàrrecs amb les seves pròpies fotos”.

I així van sorgint obalis amb fotos personals convertides en penjolls, o anells amb la imatge d’un terra hidràulic o amb un fons marítim. Amb aquest nou repte professional se’n va a viure a un poble vora el mar amb el nen. “Baixo a Barcelona per distribuir els obalis. També els venc a través de la meva web i de plataformes com Etsy”, explica l’Olga. El repte final és trobar suficients clients perquè el negoci s’aguanti, “perquè amb la crisi molta gent va deixar de comprar aquest tipus de productes”. Mentrestant, l’Olga ha après a treballar “amb interferències”, esgarrapant qualsevol moment lliure de quan no està fent de mare.

obali.es

“A Barcelona et passaven moltes coses, però en el fons no et passava res de debò”. L’Àngel Soriano i la seva parella, en Miquel, van estar durant més de set anys al capdavant d’un dels bars més de moda de la ciutat, La Penúltima. El 2013 van decidir vendre-se’l, traslladar-se a un petit poble de l’Empordà i recuperar les seves vocacions. “El canvi de vida ha estat bonic, més que fàcil”. L’Àngel, educador infantil, ara crea joguines de fusta inspirantse en els dissenys i l’esperit del període d’entreguerres del segle passat. Al poble el ritme de vida és més suau però “també és més complicat donar a conèixer el teu projecte que a Barcelona”. Del catàleg de Little Wood, se sent especialment orgullós del Memory, fruit del que ha après de la seva experiència amb la quitxalla.

www.littlewood.bigcartel.com

La decisió va ser en calent, una nit de festa. L’Oliver portava el que tothom consideraria una vida plena. Treballava com a enginyer informàtic en una empresa multinacional, vivia en parella i havia adquirit un pis amb hipoteca com sempre l’hi havien aconsellat els seus pares. Però, confessa, no podia treure’s de sobre certa sensació de buidor que només es calmava quan es ficava a l’aigua. La seva afició al submarinisme el va portar a col·laborar amb un centre de Barcelona que dirigia la Salvana. Quan ella va anunciar que volia vendre el negoci, no s’ho va pensar dos cops. I amb el seu company programador de pàgines web, en Xavi, van decidir comprar el centre de busseig VanasDive a la platja de la Mar Bella.

Era una època complicada, just a l’inici de la crisi. “I sempre tens aquell moment en què penses: ‘Ara me’n tornaria a la informàtica’”. Alguns hiverns s’ha de buscar la vida en algun altre lloc perquè aquí la feina escasseja. A l’estiu toca treballar cada dia. Però ara és l’amo del seu temps. I de la seva vida. Amb 41 anys, l’Oliver se sent orgullós d’haver format més de 500 bussos en set temporades. Perquè la seva principal satisfacció és poder transmetre el plaer d’una cosa tan simple com l’aigua. “Amb la informàtica, cap client em deia mai després d’enllestir-li una feina: ‘Quin goig!’. Ara, la cara que posen algunes persones després del seu bateig d’aigua... Això no té preu!”.

www.vanasdive.com

“A nosaltres sempre ens ha agradat regalar menjar”, explica en Xavi Cuartero, que, juntament amb la Sandra Marquié, porta el blog de receptes ‘Els fogons de la Bordeta’. Durant més de cinc anys han alternat una feina de sou i horari fix amb aquest i altres projectes relacionats amb la gastronomia. “Fins que et planteges si et vols veure amb aquesta mateixa feina al cap d’uns anys”. Així que van abandonar la seguretat de la nòmina i van invertir els estalvis en un projecte assumible: una empresa de paneres per regalar tot l’any. Un lot de productes per al vermut o una cistella amb un esmorzar de luxe com a atractiva alternativa al típic ‘pongo’. “Passes a treballar 24 hores els set dies de la setmana, però ara produïm experiències úniques per obsequiar”.

www.SraPanera.cat

“Jo no sabia que era capaç de crear. Aquest és el gran descobriment que m’ha donat la cuina”. Johann Wald estava més avesat a comunicar, a parlar de música a la ràdio i sobretot a la televisió. Amb un pare del Surinam i una mare britànica nascuda a l’Índia, en Johann Wald va créixer a Màlaga envoltat de sentors exòtiques. “Però vaig descobrir el gust per la matèria primera de qualitat en compartir pis amb dos estudiants bascos a Madrid”. Després d’una carrera d’èxit com a periodista i una mica cremat amb el món de la música, amb 33 anys en Johann s’instal·la a Barcelona per estudiar cuina. “El que em provoca una emoció que no m’havien despertat ni els estudis de cinema ni els d’art dramàtic”. També li ha anat bé per tocar més de peus a terra, perquè “al món de la televisió et tornes una mica cretí”. Amb una colla de socis ha engegat Plateselector, “una plataforma de creació, divulgació i suport a la comunitat gastronòmica”.

Per en Johann, “la cuina és la nova forma que tenim d’aproximar-nos a altres cultures”, un paper que abans havia tingut més la música. “És cert que hi ha cert boom mediàtic amb la cuina, però també que existeixen tot de cuiners joves poc coneguts i molt inspiradors, que són els que ens interessen”. Rere els fogons, la vida és molt diferent. “Ara treballo molt més per molt menys retorn. Però aspiro a tocar l’ànima de la gent a través dels plats que preparo”.

www.plateselector.com

“Ara sento que sóc on havia de ser”, declara la Teresa, que fa poc més d’un any treballava de ‘controller’ en una entitat financera, amb contracte indefinit i bon sou. Però també amb el rau-rau de veure’s allà al cap d’uns anys sense haver pogut dedicar-se a la seva gran passió: escriure. La Teresa havia començat una novel·la que no hi havia manera que avancés. Així que finalment va deixar-ho tot per l’escriptura. Ara té la novel·la just acabada i altres projectes relacionats amb les lletres. Des de la seva pàgina web aplica eines de ludificació (pròpies dels jocs) a la creació literària. El repte per al 2016 és seguir explorant aquest camí i guanyar-s’hi la vida. “Només amb la ficció és complicat, així que també m’estic especialitzant en la narració oral i en l’assessoria”.

lallibretavermella.cat

Durant molt de temps, per l’Elies el teatre no era més que una afició de cap de setmana. Treballava com a professor de filosofia i fins divendres no es lliurava al Teatre de la Lluna, una companyia de la seva ciutat, Xàtiva. Però el cuc del teatre rosega fort i amb 31 anys va deixar poble, feina i sou estable, va fer les maletes cap a Barcelona i va passar les proves per a l’Institut del Teatre. Allí comença a cuinar els primers projectes. El que arriba a bon port és Teatre de l’Enjòlit, una companyia formada amb altres alumnes de l’Institut que disposa d’espai propi al carrer del Portal Nou de Barcelona. “Teatre de l’Enjòlit ha esdevingut el nostre principal objectiu perquè ens realitza com a creadors teatrals”, comenta cofoi.

Però les coses no són tan fàcils com quan era professor. “Viure com a freelance al món de l’art és gairebé una quimera”. Se’n surten a força de tocar diferents pals dins de la seva disciplina: cursos, bolos en formacions diverses... “La creació esdevé una necessitat en dos sentits, vital i alimentari”. Costa arribar a final de mes, però la satisfacció és molt més plena. “He trobat el canal per expressar les meves motivacions i per buscar respostes al món on vivim”. El 2016 Teatre de l’Enjòlit reflota una de les seves peces de referència, 'Si no ens paguen, no pagarem!', a partir de Dario Fo. I la seva nova obra 'Realpolitik', una de les tres finalistes dels premis Quim Masó, té assegurada l’estrena al Temporada Alta.

enjolit.wordpress.com

“Qualsevol cosa es pot transformar en galeta”, explica la Sílvia des del seu taller de Sylvia’s Box des d’on prepara galetes personalitzades, ven atuells per als qui prefereixen fornejar-les a casa i imparteix classes de cuina per a petits i grans. Amb prou feines fa un mes que s’hi dedica a temps complet. Fa gairebé cinc anys encara treballava en una agència de comunicació però la crisi la va deixar a l’atur. Mentre buscava una feina nova va començar a cuinar i va descobrir que l’apassionava. Cada cop passava més temps amb les mans a la pasta, fins que va decidir professionalitzar-se. “Ara arribo igual de cansada a casa però molt més feliç”. En lloc de gestionar comptes de negocis, la Sílvia dóna forma i gust de galeta a qualsevol idea que tingueu.

thesylviasbox.wordpress.com