[image]
[title]Són les deu del matí, i aquest és un bar de parròquia com cal, que a l’hora de l’esmorzar ja rosta plates de rovellons i sèpia saltejada amb all i julivert. Amb una samarreta dels Smiths i la jaqueta de pell que li cau com una túnica de l’imperi del rock àcid, Carlos Zanón clava els colzes a la barra per reclamar una cervesa. I mira al seu voltant. “Aquest lloc és ple dels esperits de la gent que hi ha passat”, diu, fent un cop d’ull a la taula del costat, com si hi pogués veure un fantasma anònim, en bata obrera, buidant uns cargols a la llauna. A la porta hi ha un paper esgrogueït que anuncia loteria de Nadal.
L’escenari és ideal. Sobretot, pel cas que ens ocupa. Carlos Zanón acaba de publicar 'Marley estaba muerto', una col·lecció de catorze relats etílics, com un disc de cançons tristes, que passen a Barcelona, a finals d’un desembre congelat. Diu que tot va néixer d’un tema dels Pogues, 'Fairytale of New York', però en les pàgines d’aquest llibre també hi ha el deix de vell calavera que Tom Waits va donar a l’'Auggie Wren’s Christmas story', al gloriós final de Smoke. “Quan et fas gran parles més amb els morts que amb els vius”, explica, mentre amb dos dits agafa un tros de pernil salat. Aviat, la tele que té penjada sobre el cap emetrà l’espectacle cridaner dels nens de San Ildefonso.
Encara que no ho sembli, a Zanón li agrada el Nadal. I molt. Però sap que és una època de dol incendiari. Cors solitaris i gots de ginebra a mig omplir. “L’amor és la pitjor droga que hi ha, més addictiva que l’heroïna”, engalta, rosegant la crosta enrossida d’una croqueta, i pensant en els seus personatges, un grapat de pàries que busquen estimar i ser estimats mentre veuen que al seu voltant la ciutat s’iŀlumina amb llums de colors, com si fossin les torxes de la muntanya de l’Harmagedon vestida per a la matança. “Ja és curiós que celebrem el naixement d’un individu a qui, d’aquí a tres mesos, haurem de crucificar”, apunta, amb ironia gutural. “És un condemnat a mort”.
I la mort hi és molt present. 'Marley estaba muerto' es titula amb la mateixa frase amb què Charles Dickens va començar el celebèrrim conte del senyor Scrooge i els espectres. Hi surt un oncle seu que va perdre la vida ben jove, en un accident de trànsit, i no es va poder acabar el Chacal de Frederick Forsyth. Hi surt un músic d’existència tòxica, com el de 'Yo fui Johnny Thunders', que se les té amb l’esperit d’un bon amic a qui un tumor cerebral es va endur per davant anys enrere. Hi surt Elvis Presley, passant de cadàver a viu en un taüt tan ben segellat que acaba ofegant-se i morint de nou. “Volia que els unís una mateixa musicalitat poètica”, endinya Zanón, enforquillant les últimes molles del plat.
Sí que reconeix que moltes d’aquestes històries tenen un aire autobiogràfic. “Hi ha un Nadal ideal que no existeix i tots busquem, i que és una caixa de ressonància de la infància”, explica. 'Marley estaba muerto' és el seu pessebre. No hi ha filadora ni llenyataire. Però sí una dona fètida amb les ungles pintades de rosa que intenta aconseguir les tres llimones a la màquina escurabutxaques i un advocat d’ofici que una nit es troba participant en un 'bukkake' en un pis de Sant Andreu. “Només busquen redimir-se, transcendir una mica, guanyar alguna partida”, conclou Zanón, empassant l’últim glop de cervesa. Ja deu ser calenta.