David Foenkinos: la història oblidada de Charlotte Salomon

En una ocasió, David Foenkinos em va explicar que li agradaria rodar una pel·lícula eròtica amb Nikita Bellucci, una de les 'pornstars' franceses més cotitzades avui dia. Devia córrer el 2012, les nostres pantalles estaven a punt d’estrenar una adaptació de la seva novel·la 'La delicadesa', firmada pel seu germà Stéphane, amb Audrey Tautou de protagonista, i ell menjava patates fregides entre els coixins del saló vienès de Casa Fuster, esperant adoració com la reina de Sabà. El temps no passa en va. Aquella fantasia humida se n’ha anat en orris. “Amb l’edat, ens fem menys atrevits”, confessa.

En tres anys, Foenkinos s’ha convertit en un altre nostàlgic de la vella Europa, no purità, però sí romàntic. En el seu últim llibre ens explica fil per randa la vida de Charlotte Salomon, personatge engolit per l’oblit històric, pintora alemanya nascuda a Berlín el 1917, morta a Auschwitz el 1943, en una cambra de gas. “Sembla que ja ningú no la recorda, i jo la trobo un geni de l’art –rebla en David–. Tan intel·ligent, tan bonica, tan poètica”. Foenkinos diu que ha estat la seva gran obsessió de l’última dècada. “Vaig intentar escriure la seva vida un milió de vegades, i sempre sentia que em clavava cops de cap contra la paret”, explica.

Els darrers deu anys es poden resumir en l’aventura de seguir les petjades de l’artista desconeguda. Va començar per l’apartament on Salomon va viure de petita, prop de la Savignyplatz, i va acabar entre les boires dels camps de concentració. “No hi ha gaire informació, se’n conserven pocs registres –exposa–, però els seus quadres són cent per cent autobiogràfics, i això em va servir de gran ajuda”. Ara n’és tan expert que fins i tot està coŀlaborant en el comissariat d’una retrospectiva de la seva obra a París, propulsada per la popularitat del llibre.

Un senyor ‘comme il faut’
Es veu que Safran Foer també va escriure un panegíric d’amor necròfil al fantasma de la Salomon. Només eren cinc o sis fulls, però per a en David van suposar l’empenta necessària per arremangar-se la camisa. Ell no en va fer una novel·la, sinó un poema llarg, o bé una narració en què cada frase és un vers. “Si ho escrivia tot seguit, en prosa, em quedava un retrat massa atapeït –justifica–. En canvi amb els punts i a part el relat respirava, tenia oxigen, no semblava tan desassossegat”.

Foenkinos s’ha capbussat de ple en el món de Salomon, en les lectures d’Aby Warburg, en les vides dels seus coetanis, del surrealisme de Chagall a la nova objectivitat d’Otto Dix. “Mica en mica m’anava sumint en un procés de dol que m’asfixiava –engalta–. Tancar els meus comptes amb aquesta història es va convertir en un requisit de salut”. Amb cara de resignació, Foenkinos reconeix que aquest tipus d’obsessions malaltisses són pròpies de la mitjana edat. Que ja no podrà fer mai una pel·lícula porno. Ara és un senyor 'comme il faut', diu, i Nikita Bellucci està fora del seu abast.

Charlotte
David Foenkinos
Edicions 62
224 pàg. 17,90 €