El perreo és un signe dels nostres temps. S’ha instal·lat definitivament a les pistes de ball: el podeu practicar en solitari, acompanyats o amb les amigues; o, esclar, de forma romàntica amb l’amant de torn. Fa uns anys encara et podien titllar de poc feminista, o potser no et quedava més remei que moure el cul (en solitari) davant del mirall. “Aquests ritmes han estat vibrant des de fa anys, només que ara s’han popularitzat i estan arribant a Europa. El consum dels joves és diferent, internet ho ha canviat tot”, diu Ana Chinchilla, colombiana resident a Barcelona. Amb l’actriu Júlia Bertran protagonitzen el divulgatiu espectacle Así bailan las putas. La popularització massiva dels ritmes llatins ha fet que aquest tipus de ball travessi les seves fronteres.
“El perreo sorgeix a les classes baixes, i fins fa poc era vist com una cosa bruta, barroera. Ara, que és un gran moment per al reggaeton, hem aconseguit que totes les classes socials el ballin”, afirma Chinchilla. Aquesta idea del perreo com a xiclet unificador és prou eloqüent. Una ciutat: Barcelona. Els pijos de la Bonanova segur que han coincidit aquest any ballant els porto-riquenys Anuel AA i Ozuna a Nogg o a Bling Bling (per cert, ambdós entre els artistes més escoltats a Catalunya el 2019, segons Spotify); al mateix temps que discoteques i sales eminentment llatines com el B-52 i Ebony Club ballen al seu mateix ritme. Un cop hi entris, difícilment en podràs sortir. “El Gustavo, el meu soci, és professor de ball i animador, amb el públic trenquem el gel els caps de setmana convidant-los a ballar amb classes improvisades”, explica el Darwin Zambrano, responsable del B-52. Assegura que cada cop més el públic és de nacionalitats més diverses. Primer avís: no et flipis. Allò que canta el Bad Bunny de “parece un Nokia / en el perreo no se agota” requereix bona preparació física.
Sales grans, i tradicionalment més enfocades a altres gèneres, com la Sala Apolo, amb el seu nou El Malecón; i el Razzmatazz, amb festes com Fuego (especialment: La Cangri de la Bea Pelea) i Suave, ja tenen la programació dedicada exclusivament al perreo. Ja era hora: l’any 2019 va ser el primer cop que un artista de reggaeton, el mític DJ Playero, actuava a la sala gran de l’Apolo. I queda’t amb el seu nom, si no el coneixes, perquè serà un habitual.
Mira: sort que no li van dir al teu jo del 2009, tan altiu i fan dels Strokes, que el Primavera Sound reservaria un dels escenaris principals, deu anys més tard, a un dels principals cantants de reggaeton del moment, el colombià J Balvin. O que tu, sí, tu, ballaries Don Omar en una de les cites ineludibles per als fanàtics de veritat, el Reggaeton Beach Festival. Possiblement el festival Sónar ja ho va veure clar, l’any 2000, quan va programar els emblemàtics Calle 1 (Diplo hi va punxar reggaeton ja el 2005 i ningú va entendre res!). Allò que en el seu moment va ser vist com una raresa era, en realitat, tota una premonició. Fa un any, el Primavera Sound va estrenar l’escenari El Punto –comissariat per Yung Beef, qui ja es deixava veure a les pioneres festes Perreo9 de La Vendición–. Aquest nou escenari està dedicat sobretot a músiques urbanes amb bona presència d’artistes llatins. Si no vas perrejar amb l’Ivy Queen l’any passat, no et trobaves al lloc adequat. Atrévete-te-te.
DJ Playero és l’home a qui li deus les teves nits ballant la Gasolina. Al productor porto-riqueny se li atribueix la invenció del gènere fa 30 anys a un estudi rudimentari a casa seva. Playero gravava i mesclava mixtapes amb els artistes i sons que ja despuntaven, i que tothom després ballaria. Es diu que a una d’aquestes cintes, de principis dels 90, Daddy Yankee va dir per primer cop la paraula reggaeton. DJ Playero es deixa veure a les festes Malecón del Nitsa Club.
“La música no és masclista, cap gènere ho és per si mateix. Pensar això és classista i racista”, afirmen des del col·lectiu Las Gatas, dues DJs andaluses que viuen a Barcelona. A les seves festes de perreo matriarcal hi punxen hits de reggaeton, vells i nous, i promouen el feminisme a través d’espais on perrejar de forma segura. També el col·lectiu Fiesta Wacha, format per un grup de dones argentines, presenten les seves festes com a espais on ballar cúmbia i neoperreo. “És una derivació del gènere reggaetoner, on les dones, els subjectes i els cossos no necessàriament hegemònics tenen més presència”, diu la Miryam Hache. Aquí la centralitat s’enuncia des dels marges. Tatua’t això del raper Residente: “Bien bellacoso / pero sin acoso”.
Discover Time Out original video
