El crit de les ultracoses

El crit de les ultracoses
David Ruiz
Curbet Edicions
110 pàg. 15 €

David Ruiz (Figueres, 1976) es planta al pantà de la literatura amb una primera novel·la que no sembla, en cap cas, una 'opera prima'. No és nou: director i guionista d’èxits com la websèrie Scalletti: Girona connection (2008) i crític cinematogràfic al blog Els bastards, fa segles que disposa d’un imaginari soldat en l’humor, el gamberrisme i la lucidesa. La literatura només és un canvi de mitjà: 'El crit de les ultracoses' té la sort de ser una de les millors novel·les de ciència-ficció escrites en català.

Dóna el que promet: ciència i ficció en el sentit més teòric sense perdre de vista l’esbarjo. Avorrits de llegir mons distòpics indigestos i universos paraŀlels buits d’un treball d’investigació que els sustenti, Ruiz ens meravella. L’autor basteix una teoria científica (en boca d’Ànnia, que fa el doctorat a la Politècnica sobre Transmissió d’Ones Electromagnètiques) que legitima la versemblança del que narra: una invasió extraterrestre a Girona que actua desplaçant-se per la ciutat a través dels senyals dels televisors. L’autor fa de lector: “No pot ser”, “És impossible!”. Imagineu 'El crit' de Munch: boques desbotonades i ulls desorbitats. De fons, sempre apeŀlant, la neu televisiva i el brunzit de mosca metàŀlica.

Raül Costa, inspector dels Mossos, és un dels antiherois més ben parits de la història de l’art escrit. Sarcàstic, mal forjat, alcohòlic empedreït, seductor groller, maldestre i desmanyotat, ulleres de sol, barba d’una setmana. El llenguatge de David Ruiz és el mamat al cinema. L’acotació i la transferència visual dels mots són grans astres del llibre, així com l’improperi, els silencis i les caigudes, iaies demoníaques, calfreds i un univers cultural de referències cinèfiles que Ruiz hi empasta sense presumir. Un tràveling trepidant que salpa d’un model d’actuació psicòpata i esdevé una ràtzia mundial que esclata enmig d’un concert dels Manel. Lliurats a un fenomen que no entenem però ens hipnotitza, acabem el llibre i, malfiats, mirem el televisor de casa i confirmem que tenim els ulls mig ennegrits. Ja som una ultracosa, abduïda i alienada. I si tot és una normalitat aparent?