'El dia de la marmota' té un únic problema: li costa arrencar. Comença ben bé com la personalitat del protagonista, el meteoròleg Phil Connors (Roc Bernadí), ensopida, mandrosa, altiva. Un cop es desplega el mecanisme de la repetició, quan veus en Phil navegant en aquest 2 de febrer etern, rabejant-s'hi, estimbant-s'hi, fins i tot gaudint-ne, i la resta de secundaris entren en joc, el musical agafa volada. Si acaba funcionant és gràcies a una direcció mil·limetrada, d'Enric Cambray, i al talent d'uns intèrprets que no només canten, sinó que saben fer créixer els seus personatges.
La història és coneguda per mor del famós film de primers dels 90: en Phil es queda atrapat en el temps, en un poble de mala mort de l'interior de Pennsilvània durant una forta tempesta de neu. D'entrada, busca treure profit de la situació tot portant a l'extrem el seu tarannà superb. És a dir, fa totes les dolenteries que estan al seu abast. Fins que se n'acaba avorrint. Es desespera. I descobreix que si intenta millorar el seu entorn immediat, també a nivell personal, almenys no viurà en la insatisfacció permanent.
Cambray debuta en la direcció amb un muntatge endimoniat. Era molt fàcil fracassar, ja que en teatre, la repetició és igual a tedi, a badall. I més si tenim al davant un argument que coneixem, quan ja sabem què passarà. Però no, superada la primera mitja hora, l'engranatge fa un clic. El final del primer acte, per exemple, farcit de trucs de màgia és esplèndid. I l'inici del segon, amb la cançó en solitari de Nancy Taylor (Clàudia Bravo), manté el to. Aquí juga un paper important la productora d'en Phil, Rita Hanson (Diana Roig), que en algun moment li roba el protagonisme i aconsegueix signar amb ell uns quants duets meritoris.
L'altra clau de l'èxit d''El dia de la marmota' rau en la coreografia de Miryam Benedited. Perquè aquí tot neix i acaba en el moviment de les peces que hi ha sobre l'escenari, no sols humanes. És com una trena que es fa i es desfà contínuament, amb petites variacions.
És una bona proposta, aquesta. Un xic moralitzant, sí. Una mica d'allò de fes el bé que el mal pel mal acaba sent avorrit, d'acord. Alliçonadora, també. Però és el que el públic vol, més enllà de 'Mar i cel'. 'Fun home', per exemple, era una proposta contemporània molt més rica i agosarada. Hi va anar molt poca gent.