Stefanie Kremser
Trad. Anna Punsoda.
Ed. de 1984. 288 pàg. 18,90 €.
Traduït de l’alemany al català rumbós d’Anna Punsoda, El dia que vaig aprendre a volar és la història de la vida de la Luisa. L’Aza, la seva mare, “la que té ales”, se’n desfà llançant-la per la finestra de l’hospital al cap de poc de parir i s’esfuma a “alguna banda d’enlloc”. Amb aquest inici apoteòsic, Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967), que va créixer al Brasil, va estudiar cinema documental a Munic i ara viu a Barcelona, atrapa el lector i no el deixa anar.
El narrador és la Luisa (Lulu, Lu, en homenatge a Nabokov i la seva Lolita), una veu ingènua però amb caràcter, adulta i irònica, que reclama respostes sense fer massa preguntes. Parla des d’una omnisciència il·limitada. Ho relata tot més atreta per la possibilitat que pels fets. Un estil kremserià que ja treia el cap a la seva primera novel·la, Postal de Copacabana (2007) i que implica un pacte immediat amb el lector: fora prejudicis i apriorismes, la narradora explica històries, moltes, i ens demana que la seguim i la creguem: “Prometo esforçar-m’hi: explicaré una cosa després de l’altra”. Ella no jutja, els personatges tampoc. La vitalitat de la Luisa conviu amb els fets tràgics i descarnats que narra amb un sarcasme radical: abandonaments, intents de suïcidi i ànimes turmentades al costat de la capacitat d’estimar, de creure en l’ésser humà, de trobar afecte en la pàtria, la que sigui que t’acull.
La primera part són els anys d’infantesa que la Luisa viu amb el seu pare Paul en un caòtic pis d’estudiants a Munic. Quan surt una pista d’on para l’Aza, en Paul busca feina de professor a Sâo Paulo i segueixen el rastre de la mare. La segona part decau per l’excés documental: narra el viatge de l’Aza a Hinterdingen per donar records als descendents de part dels avantpassats decimonònics i explicar-los la vida actual dels alemanys de Baviera emigrats a la selva brasilera. La tercera part torna amb força al XXI, amb en Paul i la Luisa arribant a la selva tropical de l’Aza on es produirà l’anagnòrisi. L’autora trenca amb els models tradicionals de família i analitza el misteri de les relacions humanes. L’home de la lluna ens observa.
Trad. Anna Punsoda.
Ed. de 1984. 288 pàg. 18,90 €.
Traduït de l’alemany al català rumbós d’Anna Punsoda, El dia que vaig aprendre a volar és la història de la vida de la Luisa. L’Aza, la seva mare, “la que té ales”, se’n desfà llançant-la per la finestra de l’hospital al cap de poc de parir i s’esfuma a “alguna banda d’enlloc”. Amb aquest inici apoteòsic, Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967), que va créixer al Brasil, va estudiar cinema documental a Munic i ara viu a Barcelona, atrapa el lector i no el deixa anar.
El narrador és la Luisa (Lulu, Lu, en homenatge a Nabokov i la seva Lolita), una veu ingènua però amb caràcter, adulta i irònica, que reclama respostes sense fer massa preguntes. Parla des d’una omnisciència il·limitada. Ho relata tot més atreta per la possibilitat que pels fets. Un estil kremserià que ja treia el cap a la seva primera novel·la, Postal de Copacabana (2007) i que implica un pacte immediat amb el lector: fora prejudicis i apriorismes, la narradora explica històries, moltes, i ens demana que la seguim i la creguem: “Prometo esforçar-m’hi: explicaré una cosa després de l’altra”. Ella no jutja, els personatges tampoc. La vitalitat de la Luisa conviu amb els fets tràgics i descarnats que narra amb un sarcasme radical: abandonaments, intents de suïcidi i ànimes turmentades al costat de la capacitat d’estimar, de creure en l’ésser humà, de trobar afecte en la pàtria, la que sigui que t’acull.
La primera part són els anys d’infantesa que la Luisa viu amb el seu pare Paul en un caòtic pis d’estudiants a Munic. Quan surt una pista d’on para l’Aza, en Paul busca feina de professor a Sâo Paulo i segueixen el rastre de la mare. La segona part decau per l’excés documental: narra el viatge de l’Aza a Hinterdingen per donar records als descendents de part dels avantpassats decimonònics i explicar-los la vida actual dels alemanys de Baviera emigrats a la selva brasilera. La tercera part torna amb força al XXI, amb en Paul i la Luisa arribant a la selva tropical de l’Aza on es produirà l’anagnòrisi. L’autora trenca amb els models tradicionals de família i analitza el misteri de les relacions humanes. L’home de la lluna ens observa.