Quan Jaume Prims va néixer, l'Hospitalet no depassava els cinc mil habitants, i quan va morir en fregava els 300.000. Entre el 1900 i el 1970 el vaquer del carrer Major va simpatitzar amb les esquerres (llegia L'Òpinió i Justícia Social) i va pagar impostos estatals i locals a desgrat. En Prims no va conèixer mai les dimensions que havia anat agafant la seva ciutat, que encara als 60 es dividia entre dos nuclis principals (Santa Eulàlia, que mirava cap a Barcelona, i l'Hospitalet, que tenia Sant Josep com a barriada), i que només tenia població dispersa a la Marina i al Samontà. Aquell Hospitalet crearia de cop, entre finals dels 60 i principis dels 70, Bellvitge i Can Serra, primer, i Pubilla Casas i la Florida, després.
A aquell Hospitalet el trinxarien vies de tren, túnels subterranis i autovies, i perdria la meitat del territori original per la construcció de la Zona Franca, l'allargament de la Diagonal i el canvi de frontera del Llobregat. Sumaria dotze barris que gairebé no es coneixerien entre ells. Però rebrotaria. L'Hospitalet del 2014 no té un denominador social comú, els seus ciutadans no són només d'aquí o només d'allà. Com sempre: l'any 1553 els forasters ja eren dos terços de la població. A l'Hospitalet, qui hi ha arribat, hi ha entrat per la porta sense preguntar, i qui s'hi ha instal·lat, s'ha hagut de posar al capdavant de la manifestació per demanar fins i tot una farmàcia. Potser per això la segona ciutat de Catalunya només té 100 metres de nucli històric, l'entranyable carrer del Xipreret. Però també ara té una plaça d'Europa i un districte econòmic que genera 18.000 llocs de treball, uns barris dinàmics que ja no són grisos sinó multicolors i uns ciutadans, fins a 254.056, que viuen en una ciutat que ja té una oferta pròpia. I no, a l'Hospitalet ja no s'hi va només a dormir: les dades de l'Idescat del 2011 revelen que ja hi ha una relació de 40%-60% entre no residents que treballen a la ciutat i residents que han d'anar a treballar a fora.
Com s'ha arribat fins a aquest orgull hospitalenc? Contra pronòstic. Els petits moviments que als 90 es van generar en l'anomenat Espai de Debat van crear un símbol -les inicials de la ciutat en un cercle guixat- que l'Ajuntament adaptaria en uns adhesius negre sobre blanc, com si l'Hospitalet fos un estat. Havia nascut el nacionalisme hospitalenc. Si la Fira volia ampliar les seves instal·lacions a l'antic Polígon Pedrosa, els indicadors havien de preveure l'afegitó territorial. Si la Gran Via s'urbanitzava al pas per l'Hospitalet, no per casualitat es clavaven unes inicials gegants al pas semisoterrat.
La cicatriu, però, encara és gran. En una ciutat enorme, sense mitjans de comunicació propis, amb vies de tren que divideixen els barris i ciutadans que cada dia hi arriben expulsats de Barcelona o que en són desnonats, a qualsevol cantonada hi ha una trinxera. Però l'Hospitalet es reivindica. Uns l'anomenen 'el nou Brooklyn de Catalunya', amb espais de creació a les velles fàbriques, amb nous espais culturals i centres cívics, amb infinits bars catalans, castellans, gallecs, llatins o xinesos. L'Hospitalet té vida, no és de ningú, i és de tots.
