La Esquinica no porta aquest nom per casualitat. Molts l’han descobert a la seva actual ubicació, al passeig de Fabra i Puig, però l’original era a la cantonada de Montsant amb Cadí, al rovell de l’ou del Turó de la Peira. Amb el trasllat va guanyar modernitat i espai però no es va perdre la seva essència. És un dels millors llocs de tapes de Barcelona, i per molts les seves patates braves passen la mà per la cara a les del Tomàs de Sarrià. Poseu- vos el 'cachirulo' i a gaudir d’un assortiment de tapes amb accent aragonès que fan caure de cul. Si el José María, l’amo de La Esquinica, és pel local i heu sigut bones noies, us donarà un xupa-xup en marxar. Recomanació: arribeu-hi d’hora o tingueu molta paciència, s’han muntat una 'salica de espera' al carrer per alguna cosa.
Molts no deveu haver trepitjat mai cap dels tretze barris –Vilapicina i la Torre Llobeta, el Turó de la Peira, Can Peguera, la Guineueta, Canyelles, Porta, Verdun, les Roquetes, la Prosperitat, la Trinitat Nova, Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana– que formen el districte de Nou Barris. Com a molt, haureu sentit a parlar de La Esquinica.
Nou Barris, al vessant nord-oriental de la serra de Collserola, és conegut pels desnonaments, la immigració i la pobresa, però també amaga història i una forta lluita veïnal. Hi ha zones verdes, mercats, vistes precioses de Barcelona, centres esportius, tavernes amb caràcter i restaurants per a totes les butxaques i botigues on ja anaven les nostres àvies. I el més important, joves que es queden al barri per fer-lo créixer.
El nom l’agafa de la revista de la primera associació de veïns de la zona, i el 1984 va adoptar aquest nom quan es va fer la divisió de la ciutat en deu districtes. Això ja indica el poder que han tingut sempre els moviments veïnals.
Amb tretze barris a dintre, ja imagineu la diversitat que hi podeu trobar. No només morfològica, sinó en serveis. Tenim des de la Ciutat Meridiana, més escarpada, fins al barri de Porta, més comercial. Però Nou Barris encara conserva el seu passat rural amb, per exemple, Can Basté i Can Verdaguer –ara centres cívics– i Ca n’Artès, un petit nucli del segle XII.
I la terra no existiria sense aigua. L’espai que ocupa Nou Barris era travessat per torrents i rieres i que han deixat rastre, com per exemple els aqüeductes de Ciutat Meridiana i el Parc Central i la Casa de l’Aigua, que fa no tant encara abastia Barcelona.
Nou Barris no s’entén sense l’arribada massiva d’immigració obrera als anys 50 i 60. Les dures condicions econòmiques i la necessitat d’habitatges van donar lloc a l’autoconstrucció –els diumenges els veïns construïen els serveis d’aigua i clavegueram– i també a l’especulació. I més de mig segle després, encara és un districte d’acollida.
Nou Barris Cabrejada és una de les plataformes més actives i que aplega més d’un centenar d’entitats de tota mena: AMPAs, grups de dones, associacions veïnals, clubs esportius, penyes i parròquies. Juntes han signat un manifest per lluitar per “l’impacte de la crisi econòmica que han provocat els especuladors, no els veïns de Nou Barris”.
