Julian Barnes
Trad. Alexandre Gombau.
Angle Ed. 203 pàg. 16,90 €.
En la seva última novel·la, Julian Barnes explora la relació que existeix entre la llibertat que és inherent al procés de creació, i les interferències del poder –el soroll del temps– per utilitzar aquest talent. Per fer-ho, escull un cas paradigmàtic, com és el de Xostakóvitx. Després d’estrenar amb èxit l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk, l’aleshores jove compositor va caure en desgràcia per culpa d’un editorial del Pravda en què Stalin –no estava signat, però tothom sabia qui l’havia escrit– condemnava aquella obra per esteta i decadent. La música havia d’estar a l’abast de tothom, deia, i havia de contribuir, a més, a la creació del nou home soviètic. N’hi hauria hagut prou amb aquestes paraules per despatxar el compositor a una condemna siberiana, però el poder va actuar d’una manera més perversa. En un procés sord però constant, va pressionar-lo perquè es convertís en allò que mai no havia volgut ser, i que, de fet, mai no va creure ésser. Primer, es va transformar en un músic sense cap mena de talent. Després, en una cosa pitjor: el músic que representa davant de l’opinió pública l’art soviètic i accepta honors com el gran premi Lenin.
La narració comença amb una d’aquelles imatges inoblidables que, tot i estar extreta de la realitat, sembla concebuda per les neurones de Ionesco. Convençut que l’arrestaran de nit, Xostakóvitx espera la policia al replà de l’escala, perfectament vestit i amb una petita maleta de mà, perquè no vol que se l’enduguin despentinat i en pijama, mentre la dona plora, es desespera. I així passa tota una nit, i una altra, mentre simula naturalitat davant dels veïns… D’aquesta manera comença un ball d’ofenses i humiliacions que s’allarga durant dècades, i que consisteix en el fet que el poder para trampes, i el músic mira d’esquivar-les sense: a) fer mal als seus ni b) trair-se a si mateix. I si al principi aquesta és una dansa dura però ben compassada, a mesura que avança la narració –és a dir, la vida– es torna en un conjunt de gestos cansats, difosos, bruts. I és que el ball amb el poder, això ens mostra Barnes, és malèfic, degrada.
Trad. Alexandre Gombau.
Angle Ed. 203 pàg. 16,90 €.
En la seva última novel·la, Julian Barnes explora la relació que existeix entre la llibertat que és inherent al procés de creació, i les interferències del poder –el soroll del temps– per utilitzar aquest talent. Per fer-ho, escull un cas paradigmàtic, com és el de Xostakóvitx. Després d’estrenar amb èxit l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk, l’aleshores jove compositor va caure en desgràcia per culpa d’un editorial del Pravda en què Stalin –no estava signat, però tothom sabia qui l’havia escrit– condemnava aquella obra per esteta i decadent. La música havia d’estar a l’abast de tothom, deia, i havia de contribuir, a més, a la creació del nou home soviètic. N’hi hauria hagut prou amb aquestes paraules per despatxar el compositor a una condemna siberiana, però el poder va actuar d’una manera més perversa. En un procés sord però constant, va pressionar-lo perquè es convertís en allò que mai no havia volgut ser, i que, de fet, mai no va creure ésser. Primer, es va transformar en un músic sense cap mena de talent. Després, en una cosa pitjor: el músic que representa davant de l’opinió pública l’art soviètic i accepta honors com el gran premi Lenin.
La narració comença amb una d’aquelles imatges inoblidables que, tot i estar extreta de la realitat, sembla concebuda per les neurones de Ionesco. Convençut que l’arrestaran de nit, Xostakóvitx espera la policia al replà de l’escala, perfectament vestit i amb una petita maleta de mà, perquè no vol que se l’enduguin despentinat i en pijama, mentre la dona plora, es desespera. I així passa tota una nit, i una altra, mentre simula naturalitat davant dels veïns… D’aquesta manera comença un ball d’ofenses i humiliacions que s’allarga durant dècades, i que consisteix en el fet que el poder para trampes, i el músic mira d’esquivar-les sense: a) fer mal als seus ni b) trair-se a si mateix. I si al principi aquesta és una dansa dura però ben compassada, a mesura que avança la narració –és a dir, la vida– es torna en un conjunt de gestos cansats, difosos, bruts. I és que el ball amb el poder, això ens mostra Barnes, és malèfic, degrada.
