Els 50 barcelonins que ho peten

Quan tenia 16 anys va convertir-se en l’assistent del fotògraf Misha Kominek i des d’aleshores ha construït un camí que aposta per una fotografia clàssica, austera i elegant, que retrata la força de persones i espais per a projectes propis i encàrrecs comercials. Ha publicat per 'Esquire', 'Apartamento', 'Monocle', 'L’Officiel' i el 'New York Times', entre d’altres.

La vaca sagrada del cinema català. Poc es pot posar en dubte des d’aquell 2008 en què Serra, de Banyoles al món, va guanyar la Quinzena de Realitzadors de Canes amb 'El cant dels ocells'. Abans ja havia rodat 'Honor de cavalleria' i després vindrien 'El senyor ha fet en mi meravelles', 'Història de la meva mort', l’aclamadíssima 'Mort de Lluís XIV', amb Jean-Pierre Léaud, i 'Roi Soleil'. Aquest any ha estrenat espectacle a la Volksbühne de Berlín i ja està embarcat amb Andergraun, nau capitana, en una nova pel·lícula.

No fa un mes que ha publicat 'El cel no és per a tothom' (Anagrama) i ja n’hi ha que parlen de la millor novel·la catalana de la dècada. Sigui com sigui, una pila de lectors han desitjat que l’agost passés ràpid per tenir entre les mans la nova obra de la Rojals després d’èxits de crítica i públic aclamats com 'l’Altra' i 'Primavera, estiu, etc'.

Des d’aquell 'Straithen con Freighten', que van estrenar al Lliure el 2007 i que bevia de Spike Jonze i de 'Jackass', al 'Falsestuff' que hem vist a l’última edició del Grec han passat onze anys d’alegries, formació i experimentació insaciable. Entremig, 'Atraco, paliza y muerte en Agbanaspach', 'Mammón', 'Los esqueiters': peces que qüestionen el teatre, interroguen el públic i ens proporcionen una descàrrega de vida. Per moltes més!

Primer va ser 'Remescles, acoples i melismes', cançons de la quotidianitat; després, a 'Verbena', cançons de festa, de reunió popular, d’espais de trobada. Amb '45 cerebros y un corazón', publicat el 2017, s’han consagrat com una proposta que ens apropa els cants populars més bells de la nostra cultura amb un filtre contemporani i totalment personal.

Que la roba d’esport pot ser sexi ens ho ha ensenyat Krizia Robustella, una dissenyadora reconeguda pel seu estil fresc i juganer. Les col·laboracions amb altres creadors locals com David Méndez Alonso i Fátima Moreno són una constant en la seva trajectòria. Però al seu espai no només trobareu moda: al KR Backyard tenen lloc exposicions i presentacions dels culs més inquiets del panorama.

Al menor dels Adrià poca cosa més li queda per fer al panorama gastronòmic de Barcelona que obrir un mercat. Aquest 2018 llueix nova Michelin per l'Enigma, un espai on el comensal no coneix cap dels 40 plats del menú, però també li hem d’agrair l’existència de temples com el Tickets, el Pakta, el Niño Viejo/Hoja Santa (tots tres estrellats) i la Bodega 1900, des d’aquell llunyà dia en què va entrar a la cuina d’elBulli amb 15 anys.

Amb 20 anys acabats de fer, Canada va convertir-la en la 'cheerleader' d’ulls de gel enamorada d’un goril·la al vídeo de 'The less I know the better', de Tame Imapala. 'Merlí' va posar el seu nom en boca de tots, però va ser a 'Temps salvatge', al TNC, on vam assistir al naixement d’una actriu que ho té tot per fer. Estrena 'Amanda-T', també al Nacional, al gener. Frisem per veure-la.

Amb l’Altra Editorial –el que té de petita i independent ho té de rica i ambiciosa– Eugènia Broggi contribueix a fer del panorama editorial literari català un àmbit més fresc, emocionant. Gràcies a l’Altra hem llegit 'Teoria King Kong' de Virginie Despentes, 'Els homes i els dies' de David Vilaseca, 'Vincles ferotges', de Vivian Gornick... i confiem en tot el que vindrà.

Dues de les grans tendències de la ciutat els últims anys han estat el retorn del 'vintage' a la moda –i amb ell la segona mà i la reutilització– i la popularitat dels 'street markets'. Max Porta, al capdavant de la productora d’esdeveniments Tallers Europa, és l’ànima al darrere de projectes com el Lost&Found i el Van Van Market; dues de les grans cites d’oci i cultura més populars entre els barcelonins.

L’art de la Maria Pratts és tan brutal com vital, i retrata un univers urbà hostil, grotesc, farcit de gent desvalguda i escombraries. Però alhora és colorista i divertit, desacomplexat. Vam veure els seus treballs al Macba dins de l’exposició col·lectiva sobre el punk i també hem gaudit del seu univers a L&B Contemporary Art Gallery, al Poblenou. Fora de Barcelona, ha exposat a Los Angeles, Budapest i Estocolm.

Amb 'Yo fui Johnny Thunders' ja n’hi hauria prou per dir que som davant d’uns dels grans autors de Barcelona, del fil de Casavella, Marsé i Vázquez Montalbán. El present ho constata: l’any passat va publicar 'Taxi', novel·la excelsa amb fusta de clàssic, i també ha assumit el comissariat de la Barcelona Negra i treballa en un nou llibre de Pepe Carvalho.

Que el Primavera Sound ho peta, ho sap tothom. El que potser no sap tanta gent és la feinada que es fa des del Primavera Pro: la trobada internacional dirigida a professionals de la indústria musical que se celebra cada any dins de la programació del festival. Almudena Heredero dirigeix des del 2010 el Primavera Pro amb l’objectiu d’entendre i incidir, des de Barcelona, en el present i futur de la música.

Una paraula i un any: Estiu 1993. L’òpera prima i història autobiogràfica de la directora i guionista Carla Simón ens va fer viatjar a la infància dels 90 i ens va presentar la Frida, una nena de sis anys que acaba de quedar-se òrfena i a qui envien a viure amb els oncles des de la seva Barcelona natal a un poblet de la Garrotxa. Ens va deixar astorats i va guanyar el premi a la millor òpera prima a la Berlinale, i tres premis Goya; un a la millor direcció novella.

No hi ha casella que la limiti: pot cantar flamenc amb una tècnica inhumana i un art ancestral. Pot produir els seus temes, ballar com Beyoncé, seduir els més vells i els més joves, fer el silenci al 'tablao' més ortodox i omplir el Hollywood Bowl a Los Angeles sense fer cap pas en fals. Ha nascut una estrella que es diu Rosalía, que encara no té 25 anys i que té el món pendent de la publicació, el 2 de novembre, del seu segon treball, 'El mal querer'.

Ha plogut molt des d’aquell 'American Buffalo', Manrique sobre Mamet, el 2010. Les seves interpretacions a 'Ivan i els gossos' i sobretot a 'El curiós incident del gos a mitjanit' són de traca: d’aquelles que el públic recorda. Si voleu comprovar que no exagerem, correu cap a La Villarroel, que ha reposat 'La calavera de Connemara'. Al maig serà al TNC amb Orsini, de la Cia. Solitària, de la qual n’és integrant.

Fa servir la fotografia com a eina de transformació social. L’ull que és al lloc dels fets, que captura i comparteix per ser testimoni. Fa més d’una dècada que en Jordi Borràs –també il·lustrador– retrata la realitat social i política de Barcelona i, en especial, els moviments d’ultradreta. Aquest any ha publicat 'Dies que duraran anys', llibre que reuneix una selecció d’imatges dels fets de l’1 d’octubre del 2017.

Rigola i Lorca i Shakespeare i Ibsen i Joan Sales i Pasolini, i Bolaño, amb aquell muntatge del '2666' convertit en espectacle de culte. L’Àlex Rigola, potser el director d’escena barceloní més rellevant dels nostres temps, no busca la representació sinó la veritat dins de cada personatge i cada autor que l’encarna. A banda d’una bellesa aclaparadora, als seus muntatges hi ha sempre un dubte que ens qüestiona com a ciutadans.

És un dels poetes més populars de la seva generació i un dels més internacionals, ja que ha recitat la seva obra als cinc continents. Després d’'El furgatori' i 'El romanço d’Anna Tirant', Josep Pedrals tanca un cicle de dotze anys en què s’ha dedicat a bastir una obra monumental sobre la disbauxa i l’ésser catalanesc, amb l’acabat de publicar (i ja aclamat) 'Els límits del Quim Porta'.

L’escenari és un altaveu des d’on cridar, incomodar i transgredir per aconseguir un canvi. Artista multidisciplinària, ha crescut al costat del col·lectiu General Elèctrica, de Roger Bernat i Rodrigo García. El 2014 va estrenar 'Hostiando a M.', una canya que investigava la violència del sistema, i el 2017 ens va sorprendre amb 'Rebota, rebota y en tu cara explota'.

Producció local, venda online i col·laboració amb artistes són les pistes de l’èxit de Paloma Wool (Paloma Lanna), a banda, esclar, d’unes col·leccions que busquen l’elegància i comoditat més pures per al cos de la dona. Dissenys sobris en què predominen teixits naturals com el lli i el cotó, i que creixen en popularitat. Una aposta per peces atemporals inspirades en les referències culturals i de l’entorn de la seva creadora.

Actriu, guionista, directora, part del col·lectiu VVAA ('Like si lloras', 'Whonwagen'...) i coordinadora del projecte teatral Els Malnascuts. Des de fa un parell d’anys el nom d’Elena Martín apareix sempre que es parla de la bona salut del cinema fet aquí. Va protagonitzar 'Les amigues de l’Àgata', l’any passat va estrenar 'Júlia ist', òpera prima plena de llum, i també ha codirigit l’obra 'Pool no water', del més potent que hem vist al teatre aquest any.

Els inquiets no s’acomoden. Abans la seva obra girava entorn de la bellesa i pintava muses de galtes vermelles. Ara ha publicat 'Roedores', un àlbum il·lustrat que va escriure i dibuixar després de dos avortaments espontanis, i de reflexionar sobre com el sistema aniquila la dona que alça la veu. En les seves paraules: 'Despertar duele, pero da mucho gusto'.

L’ésser humà és al centre de l’obra de Guim Tió; les persones i la seva relació amb el món que miren i els mira, amb humor i ironia, pintades buscant la provocació a través de rostres desdibuixats, modificats o bé eliminats per complet. Tot i que les seves peces viatgen per tot el món –té obra a la Yiri Arts Gallery de Taiwan–, també el trobareu a la galeria Miquel Alzueta, a Gràcia.

Solange Knowles –germana de Beyoncé– va encarregar-li l’art i la direcció d’'A seat at the table', el seu treball més celebrat, i des d’aleshores la carrera de la fotògrafa i directora d’art Carlota Guerrero s’ha disparat com una bala sense cap mur que l’aturi. Les seves fotos, tant si dispara amb analògica com amb la càmera frontal del mòbil, són un estudi de la dona com a ésser terrenal i diví, fràgil i poderós, natura i impostura.

Des del 1975 que va publicar la seva primera novel·la, 'La verdad sobre el caso Savolta', fins ara que acaba de publicar-ne la setzena, 'El rey recibe', podríem haver inclòs Eduardo Mendoza a una llista com aquesta gairebé cada any. No són gaires els escriptors que han retratat Barcelona i la nostra realitat sociocultural amb el pols amb què ho fa ell –és impossible no pensar en 'La ciudad de los prodigios'– i que han arribat a fer de la literatura de qualitat un fenomen 'mainstream'.

L’any 2014 va obrir, amb el llibreter Abel Cutillas, la llibreria Calders, que en menys d’un lustre s’ha convertit en un dels temples barcelonins dels amants de la literatura, una casa en la qual saps que pots confiar, que hi trobaràs una bona selecció d’autors locals i de fora i que l’únic criteri que mana és la qualitat. A banda de llibres, la Isabel escriu opinió, la comparteix per les xarxes i és un gust escoltar- la per saber què passa a Barcelona.

Va tancar el restaurant Celerí, dedicat a la verdura –amb l’opció de complementar els plats amb proteïna animal– just després de guanyar la Michelin. No va trigar a tornar a obrir, a Provença 310, sota el nom de Xavier Pellicer Restaurant, i va guanyar el títol de Millor Restaurant de Verdures del Món en el concurs We’re Smart Think Vegetables de We’re Smart Green Guide, la World’s Best de vegetarians.

El Phenomena Experience és del milloret que ens ha passat als cinèfils a Barcelona en els últims anys i Nacho Cerdà n’és l’impulsor. Estem parlant d’una de les pantalles més grans del país, d’un sistema de so que t’embolica com si fossis als braços d’una mare i d’unes butaques on t’hi adormiries si no fos perquè et perdries les joies que hi projecten: estrenes, cinema d’autor, clàssics i pel·lícules de culte en marató.

L’any 2007 estrena 'El orfanato', òpera prima que viatja a Canes i que arrasa als Goya. El 2012 arriba 'Lo imposible'. Quatre anys més tard, 'Un monstruo viene a verme', i aquest 2018, pam, dirigeix la segona part de 'Jurassic World, El reino caído', amb producció de Spielberg. Un meteorit que es va encendre al planter de l’ESCAC i que fa pinta que seguirà cremant a tot gas.

És l’actor-camaleó, el que et creus fent de pare i tiet a 'Estiu 1993', el nòvio que et mires amb ulls plorosos a través d’una pantalla d’ordinador a '10.000 km', l’amic que canvia de filosofia com de camisa (i que estimes amb bogeria perquè és únic) a 'Les coses grans', una estrella de musical, un personatge de Shakespeare, un 'macho verde y frito'. Un actor que s’entrega, que s’hi deixa la pell i que no para de treballar.

Això sí que és avançar-se als temps: a la Lleida dels caragols i la llonganissa del 1979, la xef Teresa Carles va decidir obrir un restaurant vegetarià imposant-se a les cares de bleda amb què l’entorn s’ho mirava. El Teresa Carles –restaurant– va aterrar a Barcelona el 2012, amb una cuina saludable i saborosa on conviuen la tradició i la creativitat. Dos anys més tard obririen les portes del Flax&Kale, temple flexiterià amb tres locals.

Qui hagi vist 'Be god is', una meravella que et reconcilia amb el món, sabrà que som davant d’un fenomen de l’actuació gairebé paranormal, amb un domini del cos i de l’ànim que enganxa com la resina. Ara podeu gaudir-ne a la sèrie 'El día de mañana', de Movistar+ (amb bones crítiques), i al Lliure, a partir de l’octubre, amb 'Travy', un espectacle que ell dirigeix i que interpreta amb els seus pares (Quimet Pla i Núria Solina) i la seva germana (Diana Pla).

Tres verbs: 'leo, escribo y edito'. Així es defineix al seu perfil d’Instagram, des del qual es poden seguir els treballs, les lectures i passions d’aquesta poeta que ha fet de les xarxes un temple literari, ple de versos propis i aliens. La tardor comença amb la publicació d’'El funeral de Lolita', primera novel·la (el salt després d’anys de poesia), al voltant de tantes figures femenines amb destins tràgics a la història de la literatura.

I què hi fot, aquest, aquí, entre actors, creadors, editors i directors de cine? L’espectacle és innegable en el joc de l’argentí instal·lat a Barcelona. Fer una llista de les persones que ens al·lucinen i emocionen, que fan bé la seva feina i que reben reconeixement per ella i no incloure el qui és probablement el millor jugador de la història del futbol, que ha crescut a un planter de casa, seria poc honest.

Amb Lust Films va donar un cop a la taula per dir prou i proposar nous llenguatges, històries i maneres de rodar porno: un porno humà, indie i lliure on hi caben tantes maneres de viure el sexe com persones que el practiquen, sempre des del respecte. Un dels seus grans projectes, 'XConfessions' (curts rodats amb fantasies del públic) ara s’ha convertit en websèrie.

Vídeo en directe, objectes, humor, realitat observada, mastegada, digerida i retornada al món en format espectacle. L’Agrupación Señor Serrano, república de la qual Àlex Serrano n’és el president, ens ha parlat de la crisi migratòria, de la bombolla immobiliària, dels derivats polítics de l’11-S i altres aspectes de la condició humana i dels nostres temps amb intel·ligència i originalitat.

Hi ha veus que calen els ossos i t’acompanyen sempre. Jo encara recordo la primera vegada que vaig sentir la Sílvia cantant les 'Corrandes d’exili'.Després van venir Las Migas, 'l’11 de novembre', 'Granada' al costat de Refree. A cada disc reneix i mor, i així, de fènix fins al seu últim treball, 'Vestida de nit', del 2017. Aquest any l’hem vist de veu i cos al costat de la ballarina Rocío Molina a 'Grito pelao', i ja té nou projecte amb el pianista Marco Mezquida.

Aquest any ha publicat el seu cinquè llibre, que també és probablement el millor: 'Antes del huracán' ens porta endavant i enrere en la vida d’un intern al manicomi de Sant Boi, entre la llum i la foscor, l’horror i la comèdia. Novel·la a banda, Kiko Amat és creador i director, juntament amb Miqui Otero, del Primera Persona, el festival que ens reuneix amb els creadors i pensadors més interessants del moment.

L’any 2005, amb 22 anys, va iniciar una aventura que porta per nom La Veronal, col·lectiu format per artistes procedents de la dansa, el cine, la literatura i la fotografia, que ens ha donat alegries a cabassos ('Siena', 'Nippon-kokku', 'Vorònia'...) i que els va valdre el Premi Nacional de Dansa. El coreògraf Marcos Morau ha viatjat per tot Europa seguit de la seva companyia i sempre torna (gràcies!) a Barcelona, on sempre l’esperem.

Amb 'Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys' va fer-se un lloc al paisatge literari barceloní, que va consolidar dos anys més tard amb 'Egosurfing' (Premi Josep Pla). L’aventura va continuar amb 'Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes' (2013), després del qual vam haver d’esperar cinc anys fins a 'Les possessions', premi Anagrama de novel·la 2018.

Darrere del Sónar +D –el congrés internacional de creativitat que guanya força cada any dins del Sónar– hi ha més d’un centenar de persones implicades. Però ella, Astrid Rousse, és la directora de tot aquest sarau que és el +D, que ens fa present el futur no només de la música i l’hedonisme, sinó també de la ciència i la tecnologia, sempre amb un vincle creatiu o bé social.

Fa una dècada va crear la productora Canada al costat de Nicolás Méndez i Luís Cerveró (ara amb Óscar Romagosa i Alba Barneda), un referent de l’audiovisual a Catalunya (també tenen oficina a Londres) que ha marcat un estil que els identifica i que venen a buscar d’arreu: de Tame Impala a Rosalía, d’Adidas a Volkswagen. Des de fa uns anys Canada també funciona com a segell discogràfic. A banda de tot això, el Lope també tradueix a il·lustracions a tot color el seu imaginari.

Va estudiar disseny gràfic i pintava i esculpia vestits, però es va enamorar de la barreteria. L’any 2013 va obrir una petita botiga al Gòtic, on trobareu les seves peces úniques, confeccionades de manera totalment artesanal i on aconsella cada client perquè trobi el barret ideal. Si viatgeu, podeu creuar-vos amb un Eliurpí a Viena, París, Londres i Singapur, on exporta.

La millor 'bartender' espanyola el 2016, després de guanyar la World Class Competition, va deixar la barra del Solange per comandar l’Antigua Compañía de las Indias, un espai a l’Eixample, on l’alquimista (nascuda el 1993) deixa brollar la seva immensa creativitat. La seva carta de còctels és un discurs tropical i compta amb vint referències creatives fixes, totes inspirades en l’època colonial.

Alba Farelo, 'aka el pussy k mana', és el present del dancehall a Espanya, i parla del que vol en l’idioma que vol, mou el cul quan vol, on vol i amb qui vol. L’any 2016 va publicar un videoclip casolà fent una versió del 'Work' de Rihanna. Dos anys més tard, ara, la tenim penjant cartells de 'sold out' pels Estats Units amb 'Worldwide angel', el seu primer treball després del boom de la mixtape 'Slow wine'. Això no s’atura.

Fa una dècada que dirigeix l’IDIBELL, el programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge, i també és cap del Grup d’Epigenètica del Càncer, una tasca que ha fet d’aquest metge i investigador una figura reconeguda mundialment. Aquest juny va desenvolupar, amb el seu equip, un fàrmac epigenètic per frenar un tipus de limfoma. Ells són els autèntics herois.

Està a tot arreu i que bé que així sigui: a la tele, al 'late show Late Motiv', al costat de Buenafuente, amb qui ens fa el programa de ràdio 'Nadie sabe nada'. També a la cartellera teatral de Barcelona: ara al Barts fins al 14 d’octubre. Al febrer va presentar la seva primera sèrie, 'Mira lo que has hecho' (Movistar+), una comèdia sincera i addictiva sobre la paternitat, i també està pendent d’estrenar 'Tiempo de espera', l’última pel·li de José Luís Cuerda, en la qual participa.

A molts 'Sé de un lugar' ens va trencar el cor i ens el va refer. Tot i que aquesta cicatriu és suficient per incloure l’Iván Morales en aquesta llista, el cas és que és prolífic com pocs: l’any passat va petar-ho al costat de la companyia Íntims Produccions amb 'Wasted', de Kate Tempest. Aquest any ha estrenat al teatre 'Esmorza amb mi' i 'La calavera de Connemara'. Per si no n’hi hagués prou, ha dirigit l’última sèrie de Juanjo Sáez, 'Heavies tendres'.

No li podem adjudicar la responsabilitat d’haver aturat la tortura de braus a Barcelona, però sí la d’haver convertit la Monumental en un espai que continua viu, ple de música, gastronomia, moda i activitats per a nens. Borja Malet és l’impulsor del Monumental Club, una de les grans incorporacions a la diversió i cultura de Barcelona.