'Hic sunt dracones'. Hi trobareu dracs. Aquesta advertència, habitual en els mapes antics per referir-se al món que encara no estava cartografiat, es pot aplicar a Barcelona: segons el deliciós llibre 'Drakcelona' (Arola, 2011) del fotògraf Josep Martínez, a la nostra ciutat hi ha fins a 400 dracs presents en elements artístics i arquitectònics. La simbologia del drac és del tot oposada segons el continent: a Europa, el drac és un símbol malèfic, demoníac, l’oponent a vèncer que ens espera a l’inframón.
A Orient, és un poder solar i fèrtil, portador de vida i que connecta el cel i la terra. Però per la profusió de dracs a Barcelona –i la simpatia amb què fera i urbs s’abracen, vés a saber si la complicitat es va forjar en els temps en què érem la Rosa de Foc– podem dir que Barcelona estima els dracs i els ha posat en llocs privilegiats. I no és estrany; trobareu dracs en edificis erigits durant els moments de gran puixança de Barcelona: la Barcelona comtal, la ciutat que es va enriquir amb l’ascens de la burgesia i la Barcelona de disseny de finals del segle XX. Benigne o maligne, el drac és savi: si alceu el cap i aneu a cercar escates, urpes i ullals amb calma, descobrireu una ciutat amagada, en una freqüència de realitat lleugerament diferent de la del tràfec de cada dia. Sortiu a caçar dracs!
NO T'HO PERDIS: 50 COSES PER FER A BARCELONA
El teniu a tocar de la vostra mà, només l’heu d’aixecar. Al carrer del Paradís, barreja de cul-de-sac i revolt rere la Generalitat, entre botigues de barrets mexicans i bars de cervesa artesana, un preciós i petri Sant Jordi cisellat a la paret mata el drac. No tot al Gòtic és fals.
La façana renaixentista del Palau de la Generalitat la presideix una majestuosa estàtua d’Andreu Aleu del triomf del patró del país davant la bèstia. Aquest és l’element més obvi d’un edifici generós en drac, com l’escultura de Frederic Galcerà que presideix la font del pati dels Tarongers o les gàrgoles del mateix pati. Representar el triomf sobre el drac és important per a una institució que ha patit (i patirà) ofegaments polítics i econòmics draconians.
L’entrada de la Casa de la Caritat –avui el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona– està presidida per una preciosa fornícula amb una escultura de bronze de Sant Miquel –no pas Sant Jordi: té ales!– a punt de clavar la darrera estocada a la fera lluciferina i enviar-la a l’abisme.
A la façana de Can Serra, el palauet modernista obra de Puig i Cadafalch que avui acull la Diputació de Barcelona, hi trobem un molt expressiu alt relleu en què Sant Jordi i el drac es miren de fit a fit, i on no preval cap de les dues forces antagòniques.
Presideix la Casa de les Punxes un mosaic plafó de Sant Jordi: és un sant ultracool i un xic desganat que trepitja un drac rabiós, amb la llegenda de: "Sant patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat". De fet, aquesta mansió s’ha convertit en un museu dedicat a la gesta de Sant Jordi.
El significat d’una balda en forma de drac és obvi: vigila si t’acostes amb males intencions, que un drac guarda la porta. Encara que aquest més aviat tingui cara de perplex.
Un xic més avall trobem aquesta funcional, estilitzada i elegant balda-serpent. Perquè, de fet, hi ha dues menes de dracs balda: els caps amb anella i les serps.
Un exemple espaordidor el trobem en aquesta balda d’una d’aquelles portes massisses de l’Eixample. Un drac-serp cec que diu: “Tu pica, que jo mossego”.
El gran atractiu d'aquest parc guanyat per l'esforç veïnal–el 1974 hi anaven pisos– és la impressionant escultura dinàmica obra de l’escultor basc Andrés Nagel. El drac, format per plaques d’acer, pesa 150 tones i té doble funció: és un mirador des del punt més alt del parc i té tres rampes tobogan.
Carrer Muntadas, 1-5 (Sants)
La joia de la corona de la imatgeria festiva de Sant Martí és la seva família de dracs: l’Estarrufat –fet de fibra de vidre i amb una petita cresta punk–, la Víbria (que té unes generoses mamelles on els nens del Poblenou pengen el xumet quan en prescindeixen) i el fill, l’Estarrufadet, versió en miniatura de l’Estarrufat. Els trobareu en exposició al local de la Colla del Drac del Poblenou.
Carrer Joncar, 35 (Poblenou)
El drac del Parc Güell, emblema mundial del mosaic gaudinià, és en realitat Pitó, la serp que va ser morta i enterrada per Apol·lo al soterrani del temple de Delfos. La realitat és molt menys solemne: els turistes li fan de tot i ell ni es queixa.
Parc Güell (La Salut)
La Porta del Drac que dona accés a la Finca Güell (Av. de Pedralbes, 7) representa un drac que forma part d’un complex conjunt enjardinat que al·ludeix al Jardí de les Hespèrides de l''Atlàntida' de Jacint Verdaguer. És un monstre de ferro forjat i molles d’acer, amb la boca oberta de pam a pam; un autèntic cep per caçar ossos. Si cobrés vida, ens faria xixina amb dues queixalades. I encara fan més mal rotllo els dracs que presideixen la seu de l'Agència Tributària (Pg. de Josep Carner, 7), antic edifici de la Duana de Barcelona. Perquè saps que sempre que passis per sota del seu rugit perpetu t’espera una clavada 'made in Spain', o una mala estoneta com a mínim.
Tot depèn del context, esclar: el Drac de la Font de la Cascada (a la foto), obra de Rafael Atché al Parc de la Ciutadella, és pràcticament igual que els que custodien Hisenda: del model griu, aquella acollonidora barreja d’àliga, lleó i serp. Però, esclar, no mires amb els mateixos ulls un drac quan vas a fer la declaració que quan estens el llençol de pícnic. Si passegeu per l’Eixample amb la mirada atenta i el cap buit de cabòries, l’horror us pot assaltar en elements incrustats en la quotidianitat: com en la finca d'Aribau, 61 , on s’arreceren damunt l’spa balinès unes gàrgoles famèliques, inenarrables, sortides del vostre pitjor malson (malviuen al costat d’un clàssic de la cartelleria comercial: 'Garage Gaylor: s’admeten cotxes a pupil·latge').
O a Muntaner, 88, on un drac de malvolent cara humanoide us observa amb un rictus sorneguer: sembla el cosí germà de l’estatueta de Pazuzu, el dimoni de 'L’exorcista' . O el repugnant cuc rovellat que us dona la benvinguda reptant per damunt del cartell del bar del Bosc de les Fades (Ptge. de la Banca, 7). Aquests són dracs d’artistes anònims que sense cap problema poden competir en pintes i ferocitat amb celebritats barcelonines, com els de la Casa Martí (Montsió, 3, bis), que acull Els Quatre Gats, i és la primera obra important de Puig i Cadafalch.
Els seus dracs de ferro forjat i els terribles alts relleus de les columnes són bestiari digne de saga nòrdica; i també cal veure el cuc serpentí de llengua bífida que custodia la porta de Can Balaciart (Pi i Margall, 55), una serralleria de l’any 1946.
Encara trobareu oberta aquesta sala a Vallmajor, 33, un local de concerts dedicat al jazz i a la cançó. Va destacar a la dècada dels 60 en la seva primera ubicació, a Tuset, 30, per ser un punt clau en el naixement de la Nova Cançó. Un altre drac, el Leviatan franquista, va censurar la cançó 'Què volen aquesta gent', de Maria del Mar Bonet, arran d’un concert seu a la sala.
En el paradigma de la pastisseria burgesa, a Major de Sarrià, 57, hi trobem un dels escassos exemples de dragona de la ciutat. Cisellada en fusta massissa, una dragona emprenyada i amb urpes deixa palesa la seva condició femenina gràcies a un parell de mamelles voluminoses.
L’equip de futbol americà de Barcelona va viure moments dolços i de triomf en els seus inicis, quan a principis dels 90 va competir en la World League of American Football, una lliga de futbol americà d’àmbit europeu, que va arribar a guanyar el 1997. Turbulències en la propietat de la marca –el principal accionista, un empresari barceloní, se’n va desfer de mala manera– va provocar que la franquícia es vengués a una ciutat alemanya.
Si viviu a prop del mar, probablement conviviu amb aquest simpàtic saure de la família dels dragons, originari de la conca mediterrània (de fet, aquest i el dragó comú són els únics dragons que trobem a Catalunya). No el foragiteu a cops d’escombra: la seva presència a casa garanteix menys mosquits durant les nits d’estiu.
L’adreça Boqueria, 1-7, és tel·lúrica: hi convergeixen la Rambla, el pla de la Boqueria i Cardenal Casañas. Presideix l’antiga Casa dels Paraigües aquest drac japonès de zenc.
Desconec quin n’és el motiu, però gravat en pedra damunt una de les finestres de la Casa dels Canonges hi ha un drac clarament xinès: potes curtes, cos de serp i sense ales.
Discover Time Out original video
