21 carrerons emblemàtics i amb encant que ens comuniquen amb la història de la ciutat
Barcelona va carregada de llocs bonics, jardins secrets, i fins i tot patis ben macos, però una ciutat que se sol definir pels seus edificis i monuments més importants, que sovint són també els més grans. Els passatges, en canvi, són l’expressió minúscula de l’urbanisme. Carrerons a l’ombra dels principals, creats per solucionar un problema, bé d’edificació o de trènsit. El passatge és doncs una excepció, i probablement és això el que ens fascina d’ells. Fan que una ciutat es converteixi en un poble. L’escala es redueix, hi ha plantes en lloc de cotxes. Ens sentim acollits.
NO T'HO PERDIS: 50 coses per fer a Barcelona.
Joan Miró va néixer al número 4 d’aquest passatge cobert protegit com a bé cultural d’interès local, on també va tenir-hi el taller durant uns anys. El passatge del Crèdit es va construir entre els anys 1875 i 1879, on abans hi havia el convent de l’Ensenyança.
El primer que ens rep és el passat amb forma de falta ortogràfica: ‘Pasage’ de la Paz. Aquest passatge –un dels més bonics del Gòtic– on hi ha l’estudi de Miralles-Tagliabue també va acollir el Chalet del Moro, obert cap al 1910, un dels primers prostíbuls de la ciutat.
Projectat per l’arquitecte Francesc Daniel Molina per encàrrec del propietari Ramon de Bacardí, uneix la Rambla (números 40-42) amb la plaça Reial (1850-1859), en el solar de l’antic convent dels Caputxins, enderrocat el 1836. Fixeu-vos en l’ús del vidre i el ferro, sobretot al pont que el creua.
Dissenyat per Jeroni Granell i construït l’any 1864, el passatge Permanyer és el més antic de l’Eixample i un dels que s’han conservat millor. Les casetes d’estil anglès conviuen amb una barreja d’estils clàssic, àrab i noucentista. Encara se’n conserva l’empedrat original.
A la cantonada de Provença amb el passatge Mercader hi havia el cinema Miria, de l’any 1924, que va estar obert fins al 1962. Encara avui, el passatge Mercader (aprofiteu quan aneu a la Central de Mallorca!) conserva un aire distingit, amb casetes d’estil anglès, ferro i tarongers.
Si hi ha un passatge on es menja bé, amb permís del Calders, és aquest. En poc més de cent metres, al passatge de Lluís Pellicer hi tenim un clàssic com el Bar Velódromo; La Brochette (especialistes en pollastre); el Bun Sichi –un dels primers japonesos de la ciutat, obert l’any 1991–; el Blau Restaurant, del xef Marc Roca; l’Escale Bistrot (deliciosa cuina francesa); la creperia bretona Le p’ty mon; La Jacaranda, local de vins i platillos; i l’Espai Boisà, on fan cursos i tallers de cuina. L’Associació d’Amics del Passatge treballa per mantenir-lo ben viu!
Al Camp de l’Arpa, on no es va poder completar el pla de l’Eixample de Cerdà, s’hi han conservat una gran quantitat de passatges. Es troben molt fàcil sobre plànol, però a peu de carrer no resulten tan obvis. El de Catalunya, dels anys 20, és llarg i de cases baixes i pintoresques.
Saltem a Sarrià, a un dels racons més bonics del barri; Josep Mallofré es va fer construir tres cases, totes amb jardí, totes abocades al passatge, que es va obrir per facilitar el trànsit cap al 1870. És un pas privat, on es respira silenci i calma, i una placa convida a respectar-los.
El 2016 es va acordar el pla especial de millora urbana per protegir el barri de la Satalia, sorgit a Montjuïc quan va cloure l’activitat de la pedrera de Joan Serrahima. Entre d’altres, inclou la protecció de cases del passatge homònim, del segle XIX. Això també és Barcelona, encara que no ho sembli.
La majoria de passatges industrials tenen noms propis, dels amos i senyors de les fàbriques que fumejaven a la Barcelona de mitjan segle XIX. El de Bernardí Martorell, empresari tèxtil, es va inaugurar el 1848 tal com recorda l’enreixat de l’entrada nord, al carrer Hospital. Un passatge semicobert, sovint recordat per l'antiga a botiga de mobles que s’anunciava amb una banderola ampla com el passatge, però que va tancar ara fa uns anys.
Aquest passatge llueix cara nova després de la reforma que l’ha convertit en zona de pas amable. Obert el 1878, enllaça dos barris i dues realitats urbanístiques (l’Eixample i Sant Pere) i s’hi percep el desnivell de quatre metres que separa la ciutat de les zones deltaiques, tal com indica el llibre de Jordi Carrión i el mapa geotècnic de Barcelona. Fixeu-vos-hi quan baixeu les escales que porten de l’hotel Yurbban Passage al Flax & Kale (i mireu amunt si no voleu perdre-us l’escultura d’Antonio Yranzo). Passareu pel costat d’un ascensor –per a veïns– i l’escalinata noble amb el sostre cassetonat, detalls recuperats d’un passatge que, si no hagués estat per la rentada de cara, diu una veïna, potser hauria acabat tancat.
El de Sert, a quatre passes de de les Manufactures, és una edificació aixecada el 1867 per allotjar la producció de tapissos de la família Sert (la del pintor, la de l’arquitecte) que dibuixa un carrer lluminós, amb encant. Hi ha comerços (Ici et La i Nomad Coffe), oficines i balcons que vessen vegetació. Per a curiosos: a la porteria, tocant a Sant Pere, podeu albirar una il·lustració de com era el complex fabril antany.
A les Corts també van obrir passatges per allotjar els treballadors de les indústries veïnes. Com el de Tubella, cognom de comerciant igualadí. Data del 1925, és tot descobert i el formen casetes baixes amb jardí a la part del davant; en sobreviuen 18 de les 22 inicials, totes idèntiques (balcó i finestreta a la primera planta, façana policromada), i només trenca el conjunt un bloc de pisos dels 70.
Alguns dels passatges de la ciutat, queden amagats i són poc coneguts perquè són privats. És el cas, per exemple, del passatge de Carlota Mena al Poblenou, carrer particular amagat darrere d’una porta translúcida sempre tancada.
El passatge de Masoliver, s'obre des de Pujades fins a Ramon Turró. A banda de naus antigues, hi trobareu productores de cinema, els lofts del Vapor Llull, un espai gastronòmic per a esdeveniments (Roc 35), estudis d’artistes i un taller de gravat i edició (Quadrat 9).
El passatge del Camp al Poblenou sorprèn. S'hi arriba venint d’Almogàvers, de tallers mecànics i benzineres que conviuen amb estudis creatius on abans hi havia fàbriques, on el gris és el color dominant. Per això, un no s'espera trobar de sobte una entrada estreta amb terra sense asfaltar –és dels pocs carrers de la ciutat que no ho estan–. Continues al Poblenou, però d’alguna manera és un lloc diferent.
El carrer de Pere IV uneix el passatge del Camp amb el petit passatge de Joan Goula i s’hi fa un racó silenciós. Plantes dels veïns a totes dues bandes, roba estesa a un fil que travessa l’ample del passatge i alguna joguina arraconada. No és cap obra d’art ni està especialment cuidat, però ens transporta a un Poblenou que no hem conegut, que va ser rural i que gràcies a excepcions com aquesta, encara existeix.
El passatge Trullàs és un altre testimoni de quan, cap a la dècada del 1860, aquest territori agrícola es va convertir en un dels primers nuclis urbanitzats del barri. Avui el passatge és un espai veïnal i viu que acull el projecte de ciència ciutadana Estació Ciutat, on es fan accions participatives relacionades amb el medi ambient.
N’hi ha d’altres que s’han quedat aturats en el temps i oblidats per l’Ajuntament, com el passatge de Robacols del Clot, al número 37 del carrer Rossend Nobas, a porta tancada des de fa prop d’una dècada. Si hi traieu el cap, hi veureu un camí apuntalat de sorra, vorejat per dues fileres de cases baixes del segle XIX amb balcons tapiats, gats mandrosos i uns quants testos de colors que encara cuiden els pocs veïns que hi queden. No és l’únic passatge que viu als llimbs de la titularitat pública/privada.
Els passatges, en tant que carrers, haurien de ser públics i hauria de ser l’Ajuntament qui se’n cuidés. Els veïns del passatge de Camil Oliveras –també del segle XIX, amb casetes baixes amb jardí, a Gràcia– es queixaven fa uns mesos del mal estat del passatge en comparació amb tots els carrers del voltant, més visibles i amb més veïns que el seu.
El passatge de Feliu, a la Clota, a Horta, ens transporta a una Barcelona d’un passat que conviu amb el present, no sabem bé fins quan. Com diu Jordi Carrión, autor d’El llibre dels passatges, “la ciutat sempre ha estat una dinàmica de construcció-destrucció”.
Discover Time Out original video
