Jorge Herralde, el 'boss' de l'edició

El fundador d'Anagrama és un supervivent d'una de les grans èpoques de l'edició barcelonina, els anys 60, quan van néixer Tusquets, Lumen, Edicions 62... Jorge Herralde és l'únic que no ha venut el seu segell a un gran grup o ha tancat, l'home que ha impulsat carreres meteòriques, com la de Bolaño, Marías o Vila-Matas. Tot això ho explica en un llibre extraordinari, 'Un día en la vida de un editor', que ja va per la segona edició, en la qual no sols explica la seva vida al capdavant d'Anagrama, sinó que detalla què ha passat en el món literari occidental en els últims 50 anys, des de 'L'ofici de viure' de Pavese al Nobel de Kazuo Ishiguro, sense oblidar Patrick Modiano, el fenomen Patricia Highsmith, l'esclat de Bolaño i un llarg etcètera. La seva ironia és anglòfila.

Som a les portes de Sant Jordi. Regala llibres, vostè?
No. Per Sant Jordi, normalment, em passo el dia donant voltes i no estic per regalar res. Acompanyo autors, veig amics...

Com creu que ha evolucionat la Diada?
Ara, sí, és una festa més literària del que havia estat anys enrere... Els frenesís, per sort o per desgràcia, s'han desplaçat a altres territoris, polítics més que culturals.

Barcelona continua sent important, tant a nivell literari com editorial?
Durant molts anys va ser súper privilegiada. En els últims anys, potser menys, per moltes raons, una de les quals és la depressió del sector del llibre: les vendes han caigut un 40% des de l'inici de la crisi, el 2008. Això ha afectat els grans grups, els editors independents, els autors, els correctors... Tota la cadena ha quedat perjudicada.

Diu que Barcelona hauria de ser la seu fixa del Liber i no tornar-se amb Madrid. Barcelona hauria de tenir una fira pròpia?
Tot el que sigui promoció del llibre està bé... Hi ha una inflació de gires per tot el món: els autors viatgen més que escriuen! Respecte a la fira pròpia, he de dir que ni l'Ajuntament de Barcelona ni la Generalitat no han privilegiat la cultura.

Anagrama ha educat tres generacions d'espanyols?
Hi ha educacions pitjors.

També ha educat una generació d'editors? Penso en l'Izaskun Arretxe, que va ser molts anys editora d'Ara Llibres, i Eugènia Broggi, que porta L'Altra.
La Izaskun va estar aquí molts anys. Quan se'n va anar va ser un dels disgustos importants de la meva vida. Era la meva editora fetitxe. L'Eugènia la tenia com a lectora externa: quan era a Empúries, vam tenir la col·lecció Anagrama/Empúries.

És conscient que tots els editors de Barcelona volen ser com vostè?
Alguns ho fan tan malament que no ho crec... És lògic. Quan hi ha editorials que agraden, com ho va ser Seix Barral als anys 60, encomanen la recerca de la qualitat, la pertinència, les coses ben fetes.

Enyora els anys 70, quan Anagrama era una editorial política, centrada en l'assaig?
Els llibres, enyorar-los, no, perquè corresponien a una època molt concreta a on Anagrama va ser una de les editorials més radicals de l'àmbit polític, en l'esquerra heterodoxa, en l'àmbit de la importació de noves corrents pensament, sobretot franceses... Els Cuadernos Anagrama van arribar als 150-160 textos breus, textos amb molt de suc. Va ser època molt excitant per a mi i alhora bastant dramàtica, amb resultats econòmics molt dolents. Et jugaves la vida per passar la censura i publicar un llibre. I després en venies 300 exemplars.

"Et jugaves la vida per passar la censura i publicar un llibre. I després en venies 300 exemplars"

Patricia Highsmith li va salvar el coll?
Va ser el tàndem Highsmith-'Una confabulació d'imbècils'... Primer van ser els tres Ripleys, que van ser una bomba. Després va venir 'Una confabulació d'imbècils', que és un dels grans 'longsellers' de l'editorial.

Quins altres autors li ha salvat el coll?
Podria citar Tom Sharpe, que als anys 80 va tenir molts anys de glòria gràcies a Wilt. També la Carmen Martín Gaite. El seu 'Usos amorosos de la postguerra española' va ser un 'bestseller', així com les quatre novel·les que li vam publicar. I 'Los girasoles ciegos', que és l'únic llibre d'un autor de més de 70 anys que es va morir als pocs mesos d'haver-lo publicat. Ja porta 370.000 llibres venuts. Una característica d'Anagrama és la gran força i vivacitat del fons: no parem de reeditar molts autors. Això és el que ens permet apostar per autors nous i desconeguts, apostar per llibres que sabem que són minoritaris, com Modiano, que fins al Nobel venia poquíssim. Venia 1.000 exemplars.

El cas Bolaño (la decisió de la seva viuda de marxar a Alfaguara), és el pitjor que li ha passat a la vida com a editor?
És el millor. Pel descobriment d'un autor pràcticament desconegut. Ell va enviar 'La literatura nazi en América' al premi Herralde i, abans de fallar-se, em va dir que estava sense un duro i que li havien passat una oferta d'una altra editorial i que l'acceptava. Li vaig dir que ho sentia moltíssim i que si un dia passava per Barcelona, que estaria encantat de rebre'l. Va venir al cap de pocs dies, es va asseure davant meu i potser vam estar tres hores parlant. Em va dir que se sentia un noi Anagrama, perquè tots els seus ídols publicaven a Anagrama. Em va enviar 'Estrella distante' al cap molt poc, per començar una història d'amor i edició fins a la seva mort. Vaig veure com un autor desconegut es convertia en el que és per a molt gent l'autor més important des de les millors novel·les del Gabo i del Mario [Vargas Llosa]. Això ho diuen als EUA.

"El cas Bolaño és el millor que m'ha passat. Pel descobriment d'un autor pràcticament desconegut. "

Quan entra en una llibreria i veus els llibres de Bolaño a Alfaguara, què li passa pel cap?
No els veig gaire. Són maques les cobertes?

Diuen que la seva característica més important és la lleialtat...
No es poden fer afirmacions absolutes. He estat molt lleial amb gairebé tots els autors amb els quals he apostat. N'he deixat de publicar d'altres. Però el meu respecte primer és pel lector i pel catàleg.

La marxa de Marías i Vila-Matas també li han provocat tristesa?
Et contestaré amb una frase que m'agrada molt, de François Truffaut: “Parlem només de les coses que ens agraden”.

La solidesa d'Anagrama rau en què ha estat capaç de reinventar-se tota l'estona?
La pretensió era crear un projecte sòlid, coherent, però també versàtil, inesperat i esperable. Viure a l'aire del temps, que no a l'aire de les modes. Ho diu Coco Chanel: “Les modes passen, però l'estil roman”.

Tot i que ja l'accionista majoritari d'Anagrama sigui la italiana Feltrinelli, vostè es considera independent?
Fins ara, no ha interferit per res en la programació. Per altra banda, Anagrama ha donat beneficis cada any, fins i tot amb la crisi. No hi han hagut d'invertir.

Va buscar socis locals abans de decantar-se per Feltrinelli?
Els possibles socials locals, italians i francesos, em venien ells a buscar a mi. Era un de les poques editorials independents, de prestigi i rendibles que hi havia.

El 1980, va vendre les seves accions del mític club del carrer Tuset, Bocaccio, a José Manuel Lara, per 1,2 milions de pessetes. És l'únic que li ha venut a Planeta?
Ja n'hi va haver prou. Ell va quedar encantat i jo també, perquè em va ajudar a superar els problemes econòmics de l'època.

Què significa ser independent a l'any 2019?
Que només depèn del mercat.

El 2013, deia que Planeta no marxaria mai de Catalunya. I no fa gaire que va posar la seu social fora de Barcelona.
Va posar la seu social, però no ha marxat. On es treballa és aquí. Amb el teixit editorial i cultural que hi ha a Espanya, no tindria cap sentit.

De fet, la concentració editorial cap a Barcelona ha crescut en els últims anys...
Sí. Hi ha els dos grans grups. I hi han nascut moltes d'independents. Si ens focalitzem en la literatura, guanyem per golejada. A Madrid hi ha el llibre de text.

Ha guanyat més batalles que no n'ha perdut?
Moltes més. El que passa és que en aquest paisatge tan selvàtic i amb contrincants d'un pes molt per sobre del d'Anagrama, l'estrany és haver-ne perdudes tan poques.

La més dura va ser la del preu fix del llibre?
No tant dura, perquè ens vam mobilitzar de manera molt ràpida i es va unir tot el sector: editors, llibreters, autors, distribuïdors... Va ser Fuenteovejuna. Vam fer tant soroll que el govern degué pensar que no era tan important.

On és aquella Barcelona de Contraseñas, de la contracultura?
Els temps canvien... Kiko Amat va ser un resistent. Contraseñas va ser una col·lecció fonamental dels 70 i els 80. Hi havia un sector de la crítica, sorrut, malhumorat, que pensava que allò no era bona literatura. Em va semblar sensat, per protegir els meus autors, que molts d'ells havien començat a Contraseñas, com Martin Amis i Ian McEwan, amb llibres més salvatges, passar-los a una altra col·lecció. Durant molts anys, només publicàvem els nous Bukowski que sortien als EUA i el Kiko. Ell era un home Contraseñas. Contraseñas soc jo. Fins a l'última novel·la, que ja s'ha fet gran.

Reivindica molt l'humor anglès.
És un vici de petit. Llegia Woodhouse des que era nen, que els comprava de la col·lecció de Janés. Me'n vaig llegir 70 o 80.

"N'estic francament satisfet del premi Llibres Anagrama com a editor literari. Si fos un empresari pur, em diria: repensa-t'ho..."

Quina relació té amb la literatura catalana?
N'he llegit força, també assaig, cròniques, polític, de Gaziel a Enric Vila. Vaig començar amb una col·lecció amb català. Va ser un fracàs tan estrepitós: o tancava la col·lecció o tancava l'editorial. Després vam tenir la col·lecció Empúries/Anagrama, fins que es va refredar la relació amb Planeta i vam crear Llibres Anagrama, primer basada en traduccions. Però vaig fer un tir a l'aire i vaig crear un premi, del qual n'estic força content, a nivell literari, també amb algun èxit comercial. N'estic francament satisfet com a editor literari. Si fos un empresari pur, em diria: repensa-t'ho... Quan vaig començar, partia d'una hipòtesi: si Edicions 62 a 'El balancí' ha publicat 60 títols d'una gran qualitat, això vol dir que la qualitat literària en català és viable. Error total. Al cap de poc, es van dedicar a publicar gairebé exclusivament autors catalans. No hi havia lectors en català per a la literatura traduïda.

I la traducció d'autors catalans al castellà?
Devem ser l'editorial que més autors catalans traduïts al castellà ha publicat, amb resultats sempre molt bons per a Quim Monzó, en Pàmies a partir de 'Si menges una llimona sense fer ganyotes', i resultats bastant pobres per a la resta. És pot ser kamikaze ma non troppo'.

Li hauria agradat publicar Rodoreda, per exemple?
I tant. Vaig publicar Llorenç Villalonga, els seus 'Dos pastiches proustianos'.

NO T'HO PERDIS: Els millors llibres de Sant Jordi