Flavia Company practica tir amb arc!

Té la mirada vidriosa, les mans aspres com arrels de noguera, i els dits com nimfes diminutes carregades de saviesa. Flavia Company és escriptora, però també una artesana, en el sentit tradicional del terme. M’explica que va estudiar per ser patrona de pesca. I també que a casa seva fa pràctiques de caŀligrafia oriental, amb una tinta que fabrica ella mateixa, fregant una barra de pigment sumi contra una pedra rugosa, i barrejant els fragments amb aigua fins a obtenir la textura justa. “Per mi escriure és com fer anar les agulles d’acupuntura, tota una tècnica”, diu la Flavia, amb un somriure esplèndid.

Acaba de publicar Haru, una novel·la oriental, ambientada en terres llunyanes de pau budista i pruners en flor. I el que s’hi narra és el relat d’una vida, la d’una noia a qui després de la mort de la mare envien a una acadèmia de tir amb arc. “Puc dir que aquesta història m’ha arribat com si fos un somni, que ha passat a través meu com una fletxa”, engalta l’autora, amb una gestualitat tan precisa que quasi puc veure-li la punta de llança travessant-li el cos, i apareixent per sota l’estèrnum. Fa molts anys que practica meditació. I a més toca el piano, disciplina pitagòrica per exceŀlència.

N’està orgullosa, del llibre. Diu que no és per vanitat, ni per ànsies de fama i premis, sinó que més aviat es tracta de la culminació de l’ofici que fa tant de temps que perfecciona. “Jo mateixa sóc com un arquer, i porto 35 anys corregint la posició, tensant la corda i fent punteria per encertar”, rebla. El 2010 va publicar L’illa de l’última veritat, on ens explicava la història del doctor Prendel, aquell home que navegava per l’Atlàntic i era abordat per una tribu de pirates, que mataven els seus amics i el deixaven flotant a la deriva oceànica. Prendel arribava a un illot, un escenari minúscul, o si voleu un univers reduït, que es convertia en l’espai idoni per posar en qüestió les debilitats humanes, el costat fosc.

A Haru, Flavia Company reprèn aquesta línia. “Del que ens parla, és de la curiositat i el respecte per l’altre, i de com un individu troba la seva identitat, l’autèntica, la que no li ve prestada per un club, una pàtria o unes idees prefabricades”, diu l’autora. Un cop més, podria haver creat un lloc imaginari, com Macondo o l’illa de Huxley, com han fet abans que ella William Faulkner o Juan Benet. “Però vaig preferir portar-ho a un paisatge real, que se situés a l’altra punta del món, que ens resultés llunyà a tots”, segueix. No passa desapercebut que es tracta d’una novel·la oriental escrita per una occidental, i destinada a un públic europeu. Per la Flavia, era part del compromís amb el lector.

Estintolada en un sofà de l’hotel Pulitzer, va movent les mans en cercles, i a cada batzegada sembla que les nimfes deixin anar un rastre de memòria, com la pols daurada de les fades dels contes. “Tots som la Haru”, diu. El que significa que tots som criatures en procés d’aprenentatge, i tots voldríem existir en aquest món de flors de nèctar i ocellets. Diu la Flavia que al procés creatiu de Haru segueix un poema de 900 versos, aquesta vegada en castellà. Es titula Yo significo algo, i s’espera que arribi a llibreries després de l’estiu, ara que les aigües encara estan en moviment. “Després d’això no sé què vindrà –conclou–, perquè la veritat només es conjuga en present, mai en futur”.

Haru
Flavia Company
Catedral
380 pàg. 21,95 €