Iain Sinclair: un cartògraf amb xancles

Iain Sinclair és l’ull que tot ho veu. Ha viscut a la mateixa casa georgiana de Haggerton Station des de l’any 1968, com un crustaci dins la seva cuirassa, i des d’aquesta atalaia ha escrit la crònica de la transformació de Londres. Fa unes quantes dècades que se’l considera el fill pròdig de la psicogeografia de Guy Debord, aquella “caixa de joguines plena d’estratègies inventives per explicar les ciutats”. Sinclair és un cartògraf, però els seus mapes no són aquells replecs acordeònics de paper escantonat ple de varius vermelles que es floreixen a la guantera del cotxe. “En realitat, sóc un bruixot”, refila.

Amb una camisa estampada de bigotis i les seves xancletes de goma, parla d’ocultisme i energies obscurantistes, de l’arquitectura i el misteri. “Hi ha una relació molt estreta entre les esglésies que va aixecar Nicholas Hawksmoore i Jack l’Esbudellador”, diu. Amic dels poetes britànics d’avantguarda, d’Edward Dorn i Peter Ackroyd, ha desenvolupat alguna cosa semblant als preceptes de l’urbanisme del crim. És a dir, les relacions entre la planta de la ciutat i els episodis més truculents que s’hi han viscut. Com bé observa Javier Calvo, és una vergonya que, fins ara, el corpus de la seva obra no hagi estat traduït aquí.

Als anys 70 va publicar un llibre fonamental per a la teoria de la literatura anglosaxona, 'Suicide bridge', on feia una lectura visionària de Jerusalem, el poema profètic per exceŀlència de William Blake, combinat amb la renovació de la física que Stephen Hawking estava portant a terme des del seu despatx de Cambridge. És a dir, forats negres, gravitació dels cossos, l’origen de l’univers. “Creuant les dues coses vaig descobrir una nova manera d’entendre l’impossible”, engalta Sinclair. De la mà d’Alpha Decay, ens arriba 'La ciudad de las desapariciones', una antologia de textos amb el gust de l’esput d’un flâneur que s’ha fet adepte al culte aquelàrric. Aquí l’han portat les seves antigues inclinacions per la màgia negra.

Redactats entre el 1975 i el 2012, entre els temps en què el Regne Unit encara era una pastura gòtica de capelles i castells i la regeneració que va venir de la maneta de les Olimpíades, són un tresor. La clau de la porta del laberint del Minotaure. “De jove vaig fer de jardiner de les esglésies d’una part de Londres –segueix Sinclair–, i de vegades tenia la impressió que les pedres que tenia al davant em parlaven. Havien estat testimonis de fets molt tèrbols”. La majoria, diu, protagonitzats per tots aquells que n’eren exclosos: gitanos, captaires i heretges. El dimoni anava reclutant el seu exèrcit.

Més tard, Iain Sinclair es va fer coŀlega dels beats. I encara més tard, quan ja s’havien extingit com els dinosaures, va recórrer Amèrica de punta a punta seguint el seu rastre, i de l’aventura en va sortir un mapa fantasmagòric del continent. També es va imaginar que venia a Barcelona, i que després agafava un tren a Blanes, intentant atrapar les petjades del ja enyorat Roberto Bolaño. “Aquest matí he aprofitat per anar a veure la placa que té dedicada en aquell bar cantoner del carrer Elisabets –rebla–. No hi he arribat a entrar, però he vist que a les parets tenen moltes fotografies en blanc i negre. He sentit com si em mirés”. Som al bar del CCCB. De lluny, veiem els patinadors de la plaça dels Àngels. L’Iain s’allisa la camisa.

La ciudad de las desapariciones
Iain Sinclair
Alpha Decay
284 pàg. 22 €