Instrumental

James Rhodes
Trad. Ismael Attrache
Blackie Books
290 pàg. 19,90 €

Rhodes m’ha recordat que, en la meva llista d’oficis que algun dia voldria exercir, hi ha el de Bruno Ganz i Otto Sander a 'El cel sobre Berlín'. L’àngel que no té la possibilitat d’intervenir sobre els homes, però sí de transmetre la puresa de l’altitud: desig de viure, consol davant del dolor. I en aquesta llista, ara hi hauré d’afegir una nota: visitar Rhodes. Per dos motius. El primer és que, si algú necessita un àngel, aquest pianista anglès que encara no ha arribat als 40 anys és un bon candidat. Durant la infantesa va patir abusos del seu professor de gimnàstica, i n’ha sofert les conseqüències durant la resta de la seva vida. Dolors físics, però sobretot desordres psicològics. I si ha aconseguit sobreviure no ha estat per falta d’oportunitats d’acabar malament, sinó perquè l’ha salvat la música clàssica. I la seva necessitat implacable de tocar el piano. Aquest és el segon motiu pel qual desperta la vocació d’àngel. Perquè pots oferir-li protecció, però sobretot en pots aprendre un grapat de coses, d’aquest pianista disfuncional. Per començar, a encarar amb tendresa infinita, però també amb tota la cruesa, els horrors que voldríem que no fossin possibles. I seguidament, l’amor elèctric, ple de vida i de ràbia, envers la música, però també la vida. I per si fos poc, té un do natural per coŀlocar les paraulotes on toca. Un llibre collonut.