Intent de comentar-hi el poema de Joan Maragall 'Soleiada'

Enric Casasses
Vitel·la
218 pàg. 16,90 €

El poeta que, a banda de fer la seva obra contra vent i marea, llegeix tot el que té a mà i s’atura a pensar-hi, a escriure sobre els que li agraden i el precedeixen –o els seus coetanis–, rebla la seva relació amb el món d’una manera doblement generosa: no només crea sinó que també garbella, reivindica, desbrossa i enfoca el cànon, el renova. Solca la tradició de la seva llengua.

L’Enric Casasses (Barcelona, 1951) va escriure els primers poemes als anys 70 i no va ser fins als 90 que va començar a publicar amb regularitat. Després d’una dècada de premis i reconeixement, fets els 50, es posa a cristaŀlitzar la seva feina lectora de tota la vida en pròlegs, edicions i estudis sobre els escriptors que l’han marcat i que vol donar a conèixer per compartir la dèria. Entre molts d’altres, ajuda a editar Vallmitjana, Pujols o els 'Dimonis' d’en Verdaguer i ens els fa arribar a tota una generació, tradueix meravellosament Max Jacob, fa enlluernadores conferències sobre Ausiàs Marc i sempre amb un rigor, independència i joc de cames que fan l’estudi planer i alhora fondo. La seva mateixa obra està en permanent diàleg amb les pròpies fílies –'Bes Nagana', el seu penúltim poemari, també pot ser llegit com una antologia de citacions– i hi ha textos seus que no s’acaba de saber què són, si lírica o comentari, com aquest 'Intent de comentar-hi el poema d’en Joan Maragall ‘Soleiada’'.

'Soleiada' és un poema de 51 versos de Joan Maragall, publicat l’any 1900. 109 anys després, Casasses va fer-ne una conferència i n’ha publicat un comentari en més de mil decasíŀlabs cesurats. L’operació de Casasses és aquesta: agafar cada vers del poema d’en Maragall i sospesar-lo, per veure si és arrel o brot i cap a on vira, què empeny, què carrega, en calibra llums i ombres i, amb lupa, ens n’ensenya les vergonyes. El poema, sobre una noia que s’estima amb el Sol, se’n queda prenyada i dóna a llum –mai més ben dit– un infantó semidiví, és pura joia de viure, i el que fa en Casasses és esclatar aquesta condensació maragalliana i escampar-ne la claror seguint la pròpia ona expansiva.