Una Barcelona genuïna i diferent

Que coneguis la Font Màgica de Montjuïc i el Park Güell és fantàstic, nena. No seré jo qui et digui que no. La Rambla és divertidíssima, i sempre és entretingut somiar la roba que mai no compraràs als aparadors del passeig de Gràcia. El que passa és que hi ha altres Barcelones que val la pena conèixer, Barcelones en femení i en plural, amb una B majúscula ben grossa al principi, i si vols hi sortirem a passejar.

Sí, home, sí: agafa’m la mà ben fort. Fugirem de la postal i recorrerem alguns dels carrers, llibres, pel·lícules, persones i discos més genuïns de la ciutat que mai no fa la migdiada perquè sempre troba 30 coses millors per fer que no pas dormir.

Passarem pel Club Caribbean, al carrer de les Sitges, en ple barri del Raval. En Juanjo, el bàrman més carismàtic i apassionat de Ciutat Vella, ens farà i ens explicarà uns còctels que curen tots els mals dins aquell raconet de món que sembla una cabina de vaixell revestida en fusta i pòsters tropicals. La millor manera d’agafar el timó de la teva vida, de vegades, és començar o acabar el dia amb un dels còctels fets amb amor i granadina que hi serveixen.

Ho farem, tot plegat, a ritme de Pentina’t Lula, el grup compost per les reines del rock de garatge Anna i Laia Pantinat, germanes de sang i lletra i música, i Lula Thomas. Cançons dedicades a veritats essencials, com la necessitat de ser promiscus amb persones d’avançada edat, la psicosi que envaeix el carrer cada diada de Sant Jordi, l’existència de cames calbes o el fet evident que per ser bones noies hem d’escapar del rock com si ho féssim de la pesta bubònica.

Però no tot ha de ser moure l’esquelet, bestioleta. La Barcelona que et vull ensenyar també té aquell aire il·lustrat. Parlarem d’Ocaña, per exemple. La diva 'drag', o 'trans', l’artista de la performance i del 'papier-mâché' més valenta que mai hagi trepitjat la Rambla, a qui Ventura Pons dedicà el documental 'Ocaña. Retrat intermitent' (1978). O del sublim recorregut històric, del blanc i negre al technicolor, que dibuixa 'Transbarcelonas' (2016, Bellaterra), de Rafael Mérida. Ho veus, com Barcelona s’escriu en femení i en plural? Les catalanes vestides de 'faralaes' em poden arribar a agradar, sempre que portin bigoti i talons del 42.

O bé farem una parada estratègica a l’Espai Mallorca de la plaça de Vicenç Martorell, el reducte illenc per excel·lència a la ciutat, i allà hi firarem el 'Míster Evasió' (1969), de Blai Bonet. Aquella novel·la mítica que tothom admira i que gairebé ningú ha arribat a tenir a les mans. Un deambular pel Barri Xino, per la Barceloneta del Somorrostro i dels gitanos i dels capellans, amb Carmen Amaya ballant entre línies com si no hi hagués demà. Més o menys el que ha fet ara Martí Sales descordant-se 'La cremallera' (Males Herbes, 2016), un poema-novel·la que camina, on hi conviuen Amancio Ortega i el geni mallorquí, felanitxer, de l’Eixample: Miquel Bauçà. O el que va construir, si fa no fa, la Víctor Català d’'Un film (3000 metres)' (Club Editor, 2015), un llibre que és pel·lícula i que ens recorda que el costat més bèstia de la vida té una llarga tradició al cor de la Ciutat Comtal.

Una ciutat que s’escriu tendeix a no esborrar-se mai de la vida. I si no, que ho diguin al Terenci Moix de la novel·la 'El dia que va morir Marilyn' (1969, Edicions 62), el despertar sexual i polític d’un barri, d’un mapa emocional, d’un paisatge que durant massa anys havia estat endormiscat. O als carrers que recorren les novel·les sempre al punt de Lluís Maria Todó: des dels locals d’ambient i el Liceu com a epicentre marieta a 'El joc del mentider' (1994, Egales) fins a la Barcelona de l’heroïna i dels xaperos de 'L’últim mono' (2015, Club Editor).

I perquè vegis que això de les lletres nostrades tampoc no té per què ser res gens seriós, fullejarem les propostes de fanzins i còmics més punkis i contra-tot i a-favord’elles- mateixes que et puguis tirar a la cara. Creu-me que sí, floreta de jardinera: encara no coneixes el fanzín 'Cor pelut' que impulsa la poeta Maria Cabrera amb tota la tropa, ple de poesia i escatologia i il·lustracions entre divines i horroroses? O 'Hegemonia persecutòria' (2016, Males Herbes), el recull de tires còmiques, polítiques, absurdes, el que sigui que siguin, que Roger Pelàez ha anat publicant, amb una indecència admirable, aquí i allà durant els anys?

Si no, tampoc t’amoïnessis pas: apunta i seguim endavant, cap a una de les persones més emblemàtiques de la Rosa de Foc. Què seria del Born sense Manuel Trullàs (1950), el Manolo, mític taquiller de La Seca Espai Brossa fins l’any passat, en què es va jubilar? Un mestre de la conversa lúcid i divertidíssim, capaç d’enllaçar teatre amb pessebrisme, cinema amb disseny, Liz Taylor amb modernisme arquitectònic català. Els del Premi Butaca no se n’han pogut estar i li han donat el Premi d’Honor, ben merescut.

Tampoc cal que ens moguem del Born: traiem el cap al Bananas, just al costat del Born CCM, i fem uns margarites mentre esperem que ens donin taula. No has vist mai neons tan brillants, tan de Las Vegas i tan d’aquí, com els de les palmeres de plàstic del Bananas. Amb una mica de sort saludarem Rossy de Palma, que n’és una habitual, i encreuarem els dits perquè ens asseguin al fons, que és on amaguen els tigres de porcellana fina.

Ara, que si no estàs per tanta lluminària també podem anar a un raconet més recollit, més de casa, al principi de Sant Pere Més Alt: és l’Andorra, el típic bar amb encant, butaques d’escai i cambrers maquíssims, amb el plus que sempre són unes braves fetes així com cal. Romaní i aquell puntet picant. Buidarem gerres de cervesa sense adonar-nos que el sol es pon, perquè serem feliços o bé perquè anirem una mica torrats, o una mica de les dues coses, i visitarem altres llocs entranyables de la ciutat, com La Granja del carrer dels Banys Nous, aquell lloc del centre que no sembla del centre, perfecte tant per a una primera cita com per a un aniversari familiar: menjar melindros o sucar el melindro, aquesta és la qüestió.

O bé ens deixarem caure al bar Buenavista, del carrer del Sant Crist, on preparen el millor 'dakos', una mena d’amanida grega, del Barcelonès i part de l’estranger. Un local amb un aire molt de Williamsburg, el barri de moda a Nova York, però al bell mig de Sants. En Jordi, el propietari, ens té una mica consentits: li demanarem que ens posi el disc 'Viure a Barcelona' (1979), de la Feliu, en bucle i a tota pastilla, i ens farà cas. Sabies que les lletres d’aquest LP les va escriure en Guillem d’Efak, poeta, cantant i mite sexual? La Feliu, a més d’una geganta al seu nom, s’ha assegurat sempre de tenir els millors lletristes.

La que no té geganta però sí un humor de talla extragran és Maria Rovira (1990), que és a les xarxes sota el pseudònim @oyesherman, una de les veus més carismàtiques de la ciutat, capaç de captar les millors errades d’anuncis i cartells, compartir la quantitat justa de continguts de gatets i ironitzar sobre els temes més políticament incorrectes del moment. Una perla indomable que ens hauríem d’escoltar.

El sol es pon, però encara hi ha molt per celebrar. Alguna discoteca obre la persiana. Surten els nit busos. Potser anirem de festa, però en això ets tu que m’hauràs d’aconsellar. Mentrestant, si m’acompanyes, baixarem tota la via Laietana mirant el mar. Ens asseurem al Port Vell i ens penjaran les cames. Compartirem auriculars i ens abeurarem de Rufus Wainwright amb la cançó que va dedicar a 'Barcelona' (1998) abans de trepitjar-la, i que va incloure al seu primer disc. I, com dos enamorats feliços i empatxats de bellesa i de festa, repetirem el mantra que hi apareix, sense parar: 'fuggi regal fantasima'. No l’entendrem però sabrem que vol dir alguna cosa grossa, alguna cosa que hem caminat.

Al cap i a la fi, tant se val: ara saps que Barcelona també és plural i és femenina, i que vesteix dièresi quan decidim fer-la genuïna i sortir a explorar.

Sebastià Portell