La Barcelona secreta

Barcelona té set turons: el d'en Modolell, el de Monterols, el del Putxet, el de la Creueta del Coll, el de la Rovira, el de la Peira i el del Carmel o muntanya Pelada, que és el més alt i impressionant de tots. Dalt de la muntanya Pelada, un cop t'has enfilat pel llom sense urbanitzar, verd,  arribes a una talaia amb una panoràmica ininterrompuda de 360º sobre la ciutat: un punt de vista únic que deixa absolutament bocabadat.

Benvinguda sigui la fal·lera dels nous forns de pa de debò! Benvingut, Forn Baluard de la Barceloneta! I mal llamp se t'emporti, Barcelona-Reykjavik, que vens barres de pa a preu d'or! Dels de sempre, el Mistral de la ronda de Sant Antoni és un clàssic que no decau, i per mi el pa de motlle blanc del Forn Roura (Calaf, 15 T. 93 209 1769) de Sant Gervasi és insuperable: grans llesques gruixudes i irreductibles, una molla densa i saborosa, tan bona torrada com fresca. Res a veure amb els pans de motlle de supermercat: el de can Roura és una delícia que cada cop que la tasto em trasllada directament als berenars de la meva infància. 

Al cor de Sants hi ha La Ciutat Invisible, una cooperativa autogestionada que treballa per la transformació política i social. Tenen una llibreria magnífica, un catàleg de samarretes amb molta gràcia, desenvolupen projectes de disseny i comunicació gràfica, intervenen activament en el barri i tenen una editorial que ha publicat títols tan interessants com 'Que pagui Pujol! Una crónica punk de la Barcelona de los 80', d'en Joni D, o bé 'Les cooperatives obreres de Sants (1870-1939)'. La Ciutat Invisible és un model a seguir: contra l'actitud de deixar-se endur i aixafar, l'activisme constructiu en tots els àmbits, amb un discurs i un entusiasme encomanadissos.

LA CIUTAT INVISIBLE Riego, 15 T. 93 298 99 47 laciutatinvisible.coop

De Nadal, sempre n'espero amb candeletes l'espessa i transsubstanciadora sopa de galets i el torró de crema cremada. No un de qualsevol: el més exquisit de tots els que he tastat mai, el de Can Foix de Sarrià. L'establiment ja és celebèrrim per l'extraordinària obra poètica del seu amo, en J.V., i pels pastissos i delícies. Ara, el torró de crema cremada és d'un altre món, una experiència única. Un sol mos us farà esclatar el paladar de gust com si us hagués caigut una bomba de plaer a la boca. És un torró reconcentrat, dolç com l'ambrosia, trastocador, addictiu, sense parió.  

FOIX DE SARRIÀ Pl. de Sarrià, 12-13

És bastant habitual demanar un cafè i que et donin un beuratge que no es pot ni empassar de tan dolent -aquella olor de recremat, aquella aiguota bruta plena de marro que et fa anar cames ajudeu-me al lavabo més proper. Amb tot, hi ha establiments que s'esmercen a oferir-te un cafè decent o fins i tot magnífic. És el cas del Cachitos. El senyor Paco, un cambrer dels de tota la vida, m'explica que fer un bon cafè no és senzill: la qualitat de l'aigua i la matèria primera, la pressió i la màquina i les diverses combinacions d'aquests elements és clau. Ells fan servir Cafè Bou (100% natural, no torrefacte), una màquina La Speziale regulada amb freqüència i molt d'amor. El resultat és collonut: tres dits de cafè saborosíssim, la perla negra del barri, i a un euro! Gran ganga.
LOS CACHITOS (Ronda de Sant Pau, 4 T. 93 329 28 11)

L'ambient gai ha passat, en vint anys, de la reivindicació festiva dels drets del col·lectiu LGTBI, a ser fagocitat per una maquinària de fer calés que esborrona. La superficialitat, l'espanyolisme i l'encefalograma pla -quan no és un posicionament obertament de dretes- és la tònica de molts dels habituals del Gaixample. Afortunadament, al mateix cor del barri hi ha el local del Col·lectiu Gai de Barcelona, una associació de caràcter llibertari on tothom hi és benvingut, els preus són populars i no cal que passis el dia al gimnàs i duguis samarretes Ovlas per entrar-hi i xerrar amb algú. La CUP dels mariques barcelonins.

COL·LECTIU GAI DE BARCELONA: Passatge Valeri Serra, 23 T. 93 453 41 25

Al carrer d'en Gignàs, que desemboca en un dels racons que més m'agrada de la ciutat, l'arc de Correus, hi ha Ca l'Agut, un restaurant fundat l'any 1924, casolà i excel·lent. El seu menú és per llepar-se'n els dits i no perdre la cartera: per uns 12 euros pots menjar, per exemple, unes senyores llenties i un turbot al forn amb patatones que hi canten els àngels! I si ens submergim a la carta, les anques de granota, l'albergínia fregida al punt i els peus de porc farcits de botifarró són ab-so-lu-ta-ment gloriosos. El tracte és simpàtic i atent, el local és espaiós i agradable, amb grans quadres a les parets. Hi menjaries cada dia.
AGUT Gignàs, 16 T. 93 315 17 09

La Free Art Ensemble és un grup de músics fora mida que viuen a Barcelona i Andalusia i beuen de la tradició del free jazz històric dels 60 (Cecil Taylor, Eric Dolphy, Art Ensemble of Chicago) i de la música improvisada dirigida. Són els contrabaixistes Alejandro Wassilly i Joan Masana, els bateries Ivo Sans i Sergio Díaz, els saxofonistes Albert Cirera, Oriol Fontclara i Jose Leal Tete i els trompetistes Iván González, Pol Padrós i Julián Sánchez. Diuen que volen fer feina d'investigació i anàlisi d'obres contemporànies de gent com Tony Malaby i John Zorn. En directe són una experiència colpidora, pèls de punta i pensa expandida per sempre.

Josep Pla escrivia al seu indispensable 'El que hem menjat' que aquesta salsa popular i grollerota tan mediterrània, de pagès i de mariner, de fonda i taverna, donava energia al final d'un dia d'esllomar-se, escalfava a l'hivern i que, amb un bon vi, excitava la imaginació i feia enraonar. No hi podria estar més d'acord. Hi ha alliolis pèssims, execrables, pudents, indigestos, i n'hi ha de melosos que acompanyen, enalteixen i entusiasmen: és el cas de l'allioli de Can Lluís. Aquest notable restaurant té, com un secret, com qui guardés les joies de la corona en un saler, el millor allioli de Barcelona. Compacte, d'un daurat gairebé translúcid, amb una punteta de no res ja se us posaran els ulls en blanc. Ara: us l'acabareu a cullerades i ni la vostra mare gosarà fer-vos petons.

CAN LLUÍS (Cera, 49 T. 93 441 11 87)

Els CSC (clubs socials de cànnabis) ja són una realitat indiscutible i arrelada en el dia a dia de les nostres ciutats. A Barcelona, a Badal, tenim La MACA (Moviment Associatiu Cannàbic d'Autoconsum), que, com diu a la seva web, és una associació sense ànim de lucre que el 2006 van crear 7 amics tips de consumir cànnabis de mala qualitat a preus desorbitats que van decidir cultivar-se el seu propi cànnabis ecològic i repartir-lo a un preu just i transparent. Sumem-nos-hi: entre tots podem derrocar la màfia que es nodreix del desconeixement de l'ús legal de les drogues. Nosaltres decidim.
 
www.lamacabcn.org